Tot i que les darreres pluges i nevades han allunyat el fantasma de restriccions més estrictes d’aigua per aquest estiu, no hauríem d’oblidar aquestes comarques, que sovint només ens en recordem quan van maldades. Cal recuperar una visió integral de país i des de Barcelona no es pot exigir gaire solidaritat davant crisis puntuals si abans no has exercit el veritable lideratge i capitalitat de Catalunya.
Del Pallars a l’Ebre. Diners, La Vanguardia, 7-4-24
Si no hi teniu accés, aquí hi ha el text original:
Del Pallars a l’Ebre
Aquest és majoritàriament el recorregut que fan els nostres rius pirinencs administrats per la Confederación Hidrográfica del Ebro amb seu a Saragossa. Ara, col·legis professionals i patronal tornen a proposar la connexió amb la xarxa de l’Ebre per pal·liar la manca de cabals que abasten Barcelona i Girona. Ni el Govern ni el Parlament se’n fan ressò davant l’atàvica oposició dels habitants de les comarques del sud.
És ben cert que els localismes exacerbats ens han fet perdre una visió de país en el seu conjunt, en aquest cas afavorida per la irracional divisió administrativa de les aigües. Tanmateix, el localisme no és patrimoni exclusiu de les comarques de l’Ebre o del Pirineu, sinó que les responsabilitats més grans són a càrrec de Barcelona i de les seves forces vives, que només se’n recorden de la resta del país quan en necessiten els recursos naturals, l’energia o la segona residència. Barcelona fa dècades que ha renunciat a exercir de capital de Catalunya i administra totes les seves potencialitats concentrant-les tant com pot en el seus exigus 90 km2 sense recordar-se’n del país, ni tan sols de la seva àrea metropolitana. Només faltava l’alcalde Collboni reivindicant la Barcelona dels cinc milions. I la resta? Perifèria. Territori, en diuen.
Ha passat una cosa semblant amb el projecte de Jocs Olímpics d’Hivern. Havien de ser un catalitzador d’inversions al Pirineu, per millorar comunicacions i condicions de vida. S’ha renunciat definitivament a la candidatura enmig de la indiferència general. I les inversions a la muntanya? Alguna millora de l’Eix Pirinenc pactada amb l’Estat. Però res més.
La sequera, que no ben bé la manca de neu, ha contribuït a l’acceptació general de la renúncia a optar als Jocs d’Hivern. El canvi climàtic juga en contra de quasi tot el país, potser només amb l’excepció de les comarques pirinenques. Ramon Roca, al seu recent llibre “El Pallars, oportunitats de negoci” comptabilitza fins a 16 o 17 nous cellers autòctons, que segueixen l’estela marcada ja fa vint anys per Torres, que es va establir al Pallars Jussà, a la recerca de climes més adients per a uns conreus de vinya amenaçats per l’augment de la calor.
Les comarques d’alta muntanya han d’aprofitar els avantatges que els proporcionarà l’augment generalitzat de temperatures per acollir noves activitats que fins fa ben poc els semblaven vetades: des de les vinculades a l’agroindústria fins a les residencials, sobretot pensant en el teletreball. Des d’activitats formatives fins a un lleure respectuós amb l’entorn. Perquè segur que la gran majoria d’habitants del Pirineu no vol seguir els passos de la Cerdanya, colonitzada per les segones residències i amb els preus de l’habitatge disparats.
De moment, però no hem sentit ni una paraula de les forces vives barcelonines sobre el Pirineu. Igual com no en vam sentir quan es van paralitzar les inversions en dessaladores el 2010, quan el discurs de l’austeritat, afavorit per l’endeutament de l’ACA, semblava bé a tothom.
Enric Llarch. Economista
Enric Llarch 