Al programa d’entrevistes “La Cova”, que condueix en Joan Vila a República TV i que s’emet a través de Youtube i altres xarxes socials, hem parlat sobretot de la pandèmia i els seu impacte en l’economia des de “l’optimisme de la raó”.
https://www.youtube.com/watch?v=NMJ2F0V5Tzk&ab_channel=Rep%C3%BAblicaTV
Els patricis de la burgesia barcelonina seuen neguitosos als setials. Han intentat renovar i rejovenir el seu Cercle d’Economia, i sembla que no l’han encertat gaire. Els joves -relativament- taurons que s’aprofiten de l’èxit internacional de Barcelona no semblen gaire disposats a contemporitzar amb les velles glòries de l’entitat. Amb els seus mètodes agressius i pagats de si mateixos, xoquen amb els tradicionals equilibris i bones formes d’una entitat que ho havia estat tot, però que ara té renovats competidors per construir el relat de la burgesia de la capital del país.
EL Cercle d’Economia ha entrat en decadència i només el temps dirà si aquesta és definitiva o es tracta d’una fase de transició cap a una posada al dia que cada cop és més urgent i imprescindible.
Josep Ramoneda va presentar fa unes setmanes el darrer llibre de l’economista de moda entre l’esquerra alternativa, Thomas Piketty. Després de l’èxit mundial de “El Capital al segle XXI” (2013), l’economista francès publica ara “Capital i ideologia” (Ed. 62), on l’autor proposa una història econòmica, social, intel·lectual i política sobre la desigualtat.
El llibre conté un apartat titulat “La trampa separatista i la síndrome catalana” dins el capítol 16, titulat “Socialnativisme , el parany identitari postcolonial”. Un capítol on tracta els casos d’Itàlia, Europa de l’Est, Brasil i l’Índia. Per Piketty, “la crisi catalana se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que sempre contribueix a estimular la lògica de cadascú pel seu compte” .
El fet que l’independentisme tingui més suports entre les persones amb les rendes més altes i amb més estudis l’ha fet arribar a afirmar que es tracta bàsicament d’un projecte burgès i insolidari que, arribada la independència, es comportaria com un nou paradís fiscal. Com Luxemburg.
És cert, que durant els dies que ha estat per Barcelona ha anat modulant (La Contra. La Vanguardia, 16-2-20) les seves tesis (Ara, 18-1-20). Però de moment el que queda i el que es llegirà arreu del món és el capítol que ens ha dedicat al seu llibre que, entre d’altres coses, parteix d’un absolut desconeixement de com funciona els sistema fiscal i de despesa pública a Catalunya.
I és que en economia també és vàlid el principi científic que diu que perquè dos fenòmens es produeixin al mateix temps, no implica necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte entre l’un i l’altre.
Endevinalla: Què pot posar d’acord Foment del Treball amb Comissions Obreres…?La crítica ferotge a la nova iniciativa de l’ANC anomenada Consum estratègic
Quan hi ha multitud de campanyes que pretenen orientar el comportament del consumidor a partir de determinats comportaments de l’empresa que els genera o de valors que incorpora del producte, la principal patronal catalana, i Pimec també, i el principal sindicat a Catalunya s’alarmen pel possible impacte d’un cercador d’empreses que informa tothom sobre si una empresa practica l’economia circular, disposa del certificat de qualitat ISO 14000 o té la web en català. Ningú no s’estranya quan les grans, i no tan grans, empreses, a través de les seves organitzacions corporatives, donen la seva opinió i intenten influir en les decisions econòmiques i polítiques dels representants de la ciutadania. Però si els consumidors s’organitzen i poden tocar el voraviu a alguna d’aquestes empreses, aleshores és anatema.
I és que el consum organitzat -diguem-ne responsable o estratègic- constitueix una oportunitat perquè la ciutadania pugui fer sentir la seva veu i pugui influir en el comportament de grans empreses que sovint s’escapen del control o directament condicionen les decisions dels poders polítics elegits democràticament.
Aquest és el tema del meu article d’aquest diumenge a L’econòmic, del PuntAvui
“Nou consum responsable”. L’econòmic del PuntAvui, 14-7-19
El serial dels pactes municipals, especialment a Barcelona, torna a posar en evidència la desorientació de les elits catalanes i barcelonines, on sembla que torna a imposar-se el vell adagi de José Calvo Sotelo -sí, aquell que tenia una plaça que després del franquisme es va rebatejar amb el nom de Francesc Macià i que ara un candidat volia substituir per Montserrat Caballé-: “España, antes roja que rota“. De fet ja ho va dir no fa gaire l’inefable exministre Margallo, que “un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya és irreversible”. Tan irreversible que, al llarg de la història, cap país del món, després d’independitzar-se, ha volgut tornar a formar part de l’estat d’origen.
I és que les elits catalanes, aquelles que van encoratjar el capità general de Catalunya a prendre el poder l’any 1929, aquelles que deu anys després van sospirar alleujades pel retorn a l’ordre establert que els oferien els militars revoltats a l’Àfrica, les que van créixer o van consolidar el seu poder a l’empara primer del franquisme i després del règim del 78, també ho tenen clar. I ara malden per bastir la darrera trinxera unionista a les institucions catalanes amb l’antiga icona antisistema que cerca desesperadament la supervivència política.
El cicle electoral que formalment hem encetat aquest divendres és una bona oportunitat perquè des de l’independentisme es reformuli el seu missatge, especialment cap als catalans que són més refractaris a una eventual república catalana independent.
En els darrers temps, la demanda de poder decidir el nostre futur i, ara, la denúncia de la repressió han fet descuidar l’argumentació destinada a convèncer aquells que desconfien, que tenen por, del que els passarà un cop instaurada la república. Una por, evidentment, estimulada i magnificada pels partits polítics unionistes i el sistema comunicatiu espanyol. Però no per això menys real i menys rellevant.
En aquest article a la Revista Mirall (revistamirall.com) plantejo que superem els sobreentesos entre independentistes i fem explícits uns compromisos republicans per ajudar a vèncer la por i a construir les grans majories que ens han de permetre vèncer l’estat repressor.
revistamirall.com. Garanties republicanes, 12-4-19
L’experiència d’aquests darrers mesos ens ha ensenyat quins són els punts que cal millorar més intensament per aconseguir implementar la república catalana. El vessant econòmic és una d’aquestes àrees a millorar. Els costos de transició espanten molts catalans i els empenyen a rebutjar la independència. Tenen por, primer, d’un període relativament ampli, potser de sis mesos, en què es quedin sense cobrar els salaris o les prestacions (pensions, subsidis d’atur…) que fins ara els presta l’Administració i, molt especialment, l’Estat. A més, molts catalans creuen que el país s’empobrirà -i ells en rebran les conseqüències- arran dels desordres econòmics, els boicots espanyols i la fugida d’empreses que provocarà l’efectiva proclamació de la república.
He dedicat quatre o cinc articles atractar el tema de la pretesa fugida d’empreses i encara que el fenomen és moltíssim menys important -i efectiu- del que ens volen fer creure per atemorir, precisament, aquests segments de població, és cert que podria tenir repercussions a mitjà termini. Però, sobretot, l’enrenou i la campanya dels darrers mesos ha demostrat ser una arma propagandística molt efectiva entre les persones que d’entrada eren reticents a la república catalana i que d’aquesta manera han radicalitzat la seva posició.
Per tant, aquest és un tema que hem d’abordar amb decisió, tenint clar que algunes solucions només podran tenir efectes a mitjà termini -però no per això s’ha de deixar de treballar-hi des d’ara mateix-, però també hi ha moltes coses a fer amb efectes molt més immediats. Començant per tenir una direcció política del Departament del govern català amb més contacte amb les empreses -fins ara, Empresa i Coneixement- que estigui realment compromesa amb la independència i que traslladi als seus interlocutors empresarials la confiança i les explicacions necessàries perquè puguin adaptar-se sense pors no fonamentades al nou ordre republicà.
Aquest és el tema sobre el que escric avui a viaempresa.cat:
Com aconseguir el màxim suport empresarial a la República catalana (viampresa.cat, 24-1-18)
La situació econòmica ha esdevingut un element central de la dialèctica política d’aquestes darreres setmanes i ara cal preguntar-nos què passarà realment amb l’economia catalana després de les eleccions de dijous vinent. Els qui han intentat imposar una relat catastrofista ens aseguren que si ells guanyen tot tornarà al seu lloc i, a més, ells hi contribuiran decisivament. Per part de les forces independentistes, potser no s’està fent prou èmfasi en els avantatges que comportarà la plena assumpció de sobirania econòmica per part de Catalunya.
Aquest és el tema del meu article d’aquest dilluns a viaempresa.cat:
L’economia catalana després del 21-D. Viaempresa.cat. 18-12-17
L’ofensiva per generar por a la situació econòmica i per aconseguir la inhibició de l’electorat independentista en les properes eleccions del dia 21 s’ha anat accentuant des de la celebració del referèndum de l’u d’octubre. Tot i que en els darrers dies hem conegut dades prou positives –augment de la producció industrial a l’octubre, increment de la matriculació de vehicles a l’octubre i al novembre, recuperació de les vendes en els comerços mitjans al novembre-, el missatge negatiu sobre l’impacte del procés polític sobre l’economia ha anat fent forat, com avui mateix ho constata una enquesta a La Vanguardia. Per tant, què hi ha de cert i què de propaganda en la informació alarmista de les darreres setmanes? Aquesta és la meva reflexió publicada aquest diumenge a L’econòmic del PuntAvui:
Compensar els costos amb escreix. L’econòmic del Punt Avui, 10-12-17
I si voleu ampliar la informació, us recomano aquesta entrevista que ha publicat vilaweb.cat a Modest Guinjoan , president de la Comissió d’Economia del Col·legi d’Economistes, entitat que ha elaborat un ampli i sistematitzat informe amb les darreres dades econòmiques disponibles.
Avui hem sabut que la candidatura de Barcelona a l’Agència Europea del Medicament (EMA, en les seves sigles en anglès) no era tan competitiva com ens deien, si més no respecte a les dues finalistes, Amsterdam i Milà. Teníem els lloguers més barats però ens fallava l’anglès i els vols intercontinentals. Potser havíem pecat d’un excés de cofoïsme quan vam saber que el 80% dels treballadors de l’organisme preferien l’opció de Barcelona per traslladar-s’hi des de Londres.
En qualsevol cas, l’episodi ha servit en safata al govern espanyol i a les forces unionistes i als seus mitjans afins una nova excusa per culpar l’independentisme de tots els mals. Un govern que, en realitat, mai no va apostar de veritat per Barcelona. Ho ha dit, entre d’altres, el doctor Bonaventura Clotet i ha quedat en evidència quan des d’Itàlia hem sabut que el ministre d’Exteriors espanyol havia compromès el seu vot -a canvi de què?- amb la candidatura de Milà, compromís que -a algú li sorprèn?- no hauria complert.
De tot plegat, en parlo en aquest article publicat aquest dimecres a viaempresa.cat:
Enric Llarch 