Sempre acaben tornant. Com les orenetes. Algú es temia, o desitjava, que no ho fessin. Més forts que la pandèmia. Ben decidits encara que bufin vents de guerra.
Al sector han perdut algunes plomes, però està satisfets d’haver aguantat prou bé. Ara, amb això no n’hi haurà prou. No es pot continuar fent negocis com sempre amb els turistes.
Com les orenetes. Diners. La Vanguardia, 1-2-5
Si no hi teniu accés, podeu llegir-lo en la següent imatge:
Continua el debat sobre l’ampliació de l’aeroport. Alguns elements afegits a les tesis que he defensat des de La Vanguardia i des de viaempresa.cat fins ara.
Un aeroport al servei dels interessos generals de Catalunya. ARA, 17-8-21
L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.
És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.
Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.
“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”
Nou respostes per a l’ampliació del Prat. Viaempresa.cat, 10-8-21
L’Econòmic del PuntAvui tracta aquest diumenge dos temes en què a través del seu redactor, Jordi Garriga, ha tingut a bé demanar-me l’opinió.
Un que encara cueja amb l’absorció de Bankia per Caixabank: l’eventual desaparició d’un sistema financer català.
Un altre que hauria de polaritzar l’atenció ara mateix i els pròxims mesos i al que es dediquen dos articles: com aprofitar millor l’anunciada i multimilionària ajuda europea per modernitzar i fer més competitiva la nostra economia.
En el primer cas, desdramatitzo aquesta pèrdua d’un sistema financer autòcton que ja ve de fa vint o trenta anys en el cas de la Caixa, molt vinculada amb el fracàs de l’expansió internacional i amb l’ascensió de l’Opus dins la institució, que ara culmina amb el nomenament de Goirigolzarri com a president executiu .
En el segon cas, la meva aposta és per la solarització, és a dir, per l’accelerar l’autogeneració d’energia solar a indústries, edificis de serveis -hotels, oficines- i habitatges. Un factor de competitivitat, creació d’ocupació i sostenibilitat.
Sector financer, perdut o en transformació? L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Reprendre des de nous paradigmes. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Vies de transformació. L’econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.
La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.
Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat
“Espanya, és clar” o “Espanya, segur/a” podria ser la traducció d’aquest polisèmic lema que s’han empescat a Madrid per vendre al potencial turisme estranger. Com tots els responsables de màrqueting saben, el problema és que per molta i bona publicitat que facis, sempre ha d’haver-hi una concordança entre allò que anuncies i la realitat. I el govern espanyol sembla que encara no se n’ha assabentat i és pensa que, a base de repetir un lema, aquest es farà realitat.
Amb un gestió catastròfica de la pandèmia que, a més de diversos rècords sanitaris negatius, provoca que els organismes internacionals pronostiquin que Espanya s’endurà la pitjor part de la recessió general que s’acosta, el govern de Madrid gasta en propaganda una part rellevant dels migrats recursos disponibles.
En parlo en aquest article a La Vanguardia:
Spain for sure. La Vanguardia, 27-6-30
L’estació de la Sagrera, a més de la incompetència i el menyspreu de l’Estat en les obres públiques a Catalunya, exemplifica moltes altres coses: la política incoherent i grandiloqüent en termes d’infraestructures ferroviàries, el desequilibri en la col·laboració pública i privada en benefici d’aquesta darrera i, en darrera instància, l’esgotament d’un model de fer ciutat encetat arran de la cita olímpica.
Segon article de la sèrie “Pròxima parada” a viaempresa.cat:
“Estació de la Sagrera, un model de fer ciutat en crisi” (Viaempresa.cat, 8-10-19)
Enric Llarch 