El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
De fa uns dies que el concepte de “Baby boomers” ha tornat a estar de moda. Les generacions plenes dels anys 60 i primers 70 aviat es jubilaran i el ministre del ram ha deixat anar un globus sonda com qui no vol la cosa: allargar els anys d’activitat laboral o rebaixa de les pensions. Uns s’han escandalitzat farisaicament. D’altres han remarcat que ha dit el que ningú s’atrevia a dir.
Potser algun moviment en aquest sentit serà inevitable perquè no s’han fet els deures quan calia. Però encara hi ha moltes coses a fer per mantenir i estabilitzar l’actual sistema de pensions.
Des de la patronal catalana no es para d’insistir que cal que tornin les seus empresarials que van anar-se’n l’octubre del 2017. I que, per aconseguir-ho, és imprescindible que el govern català es comprometi a renunciar a cap plantejament unilateral en relació amb la independència.
Cal suposar que Sánchez Llibre parla amb prou coneixement de causa i que són les empreses que se’n van anar les que li han fet arribar aquest missatge. Però les empreses, començant especialment per les que estaven vinculades al grup Caixa, han anat canviant de capital i de dirigents i això sí que ha reforçat la seva dimensió espanyola, molt més que el canvi de seu.
És lògic que les empreses que s’han fet grans a l’ombra del BOE o del Banc d’Espanya tinguin tanta por a una eventual república catalana. No tant per la república en si, com per les represàlies -o simple pèrdua de tractes de favor-espanyoles que se’n podrien derivar. Caldrà que sorgeixin -de fet, ja ho estan fent- nous vaixells insígnia empresarials que prenguin el lideratge de l’economia catalana sense hipoteques foranes.
La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.
La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.
Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.
Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.
Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.
El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.
En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia
No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.
Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.
Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol
Els nous fons Next Generation EU constitueixen una veritable innovació en les polítiques europees, tant pel seu volum total -750.000 M€ que, per fer-se’n una idea, equival a tres vegades el PIB anual que generava l’economia catalana el 2019-, com pel fet que es financen amb deute emès directament per Europa -Comissió Europea -, els recursos de la qual fins ara sempre havien depès directament de les migrades aportacions dels estats membres. Els projectes s’han de presentar a Brussel·les el proper mes d’abril i la seva materialització s’ha de produir en els pròxims cinc anys. Per tant, no són una ajuda conjuntural, sinó que tenen vocació estructural. Per a informació més detallada, podeu consultar: https://es.fi-group.com/plan-recuperacion-y-resiliencia-nextgenerationeu/
L’Estat espanyol és el primer beneficiari d’uns recursos que, teòricament, pretenen ajudar les economies europees a ser més competitives a través de l’aposta per la transició ecològica i la digitalització d’empreses i administracions. Tanmateix, aquests objectius genèrics admeten, si més no de moment, moltes interpretacions a l’hora de concretar-ne els projectes i veurem fins a quin punt es mantenen les finalitats inicials o es dediquen a tapar forats i socórrer sectors més afectats per la pandèmia.
La interpretació inicial que n’ha fet el govern espanyol és força laxa, potser també perquè parteixen d’una experiència poc eficient a l’hora d’implementar tots els fons estructurals tradicionalment disponibles i perquè molts recursos europeus s’han destinat a infraestructures poc rendibles socialment i econòmicament, des de l’AVE a Espanya o el carril Bus-VAO de la C-58 a Catalunya.
La forma com es distribueixin aquests recursos extraordinaris ens avançarà, molt probablement, el nivell d’eficiència de les inversions així finançades i la veritable grau de contribució a la modernització i la competitivitat de l’economia catalana i espanyola.
El debat sobre la destinació dels fons europeus Next Generation ha tornat a posar sobre la taula l’eventualitat de destinar aquests nous recursos a finalitzar les infraestructures de transport pendents dels darrers anys. De moment, dels 2.000M€ que els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2021 destinen al corredor mediterrani, 750 han de venir d’aquests fons europeus.
Tanmateix, ja és hora d’incorporar nous criteris per determinar quants recursos es destinen a infraestructures, quines prioritats s’estableixen i com es gestionen perquè siguin realment eficients.
Aquest article constitueix una part de la ponència que ha obert avui la Jornada sobre les infraestructures a l’Arc Mediterrani organitzada avui per viaempresa.cat i que si, hi esteu interessats, podeu visionar a través de l’enllaç d’aquí al final a Youtube. Hi han participat representants de Foment del Treball, la Cambra de Comerç o del Comissionat pel Corredor Mediterrani., entre altres.
Si ho desitgeu, podeu seguir la meva intervenció a partir del minut 7:01.
El Sabadell s’ha fet enrere en un procés d’absorció que grinyolava des del començament. Ara vol continuar sol, però haurà de fer passos importants per aconseguir-ho. Algunes bones intencions ja s’han manifestat. Però caldrà reorientar la forma en què ha crescut en tots aquests darrers anys perquè la chicken run, o cursa de pollastre escapçat, que ha seguit fins ara l’ha dut fins a la vora de l’abisme.
Enric Llarch 