“Costos de la descarbonització” (Viaempresa.cat, 30-11-21)

En el moment de redactar aquest article, semblava que érem a punt de tancar amb un excel·lent el procés encetat amb l’anunciada marxa de Nissan. Ara, el candidat inicialment escollit per ocupar la factoria de la Zona França demana més ajudes. És a dir, assumir menys costos en l’operació.

Veurem com acaba tot i si tenim xinesos produint cotxes elèctrics o cal recuperar candidats inicialment descartats. En tot cas, una mostra més que la transició cap a una economia descarbonitzada és complexa. I costosa.

Costos de la descarbonització. Viaempresa.cat, 30-11-21

“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

“Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres” (Viaempresa.cat, 14-10-21)

Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.

Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

“La represa verda” (L’econòmic del PuntAvui, 10-10-21)

La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.

La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21

 

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

“IKOs” (Viaempresa.cat, 5-7-21)

Els crèdits avalats per l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), han estat una de les dues eines principals que el govern espanyol  ha fet servir per combatre la crisi de la covid. L’altra han estats els Expedients de Regulació Temporal del Treaball, és clar. Encara hi ha una altra eina molt utilitzada a Europa però que aquí no l’hem començat a veure amb un mínim d’entitat fins ara, les ajudes a directes a les empreses en crisi per la pandèmia.

Encetem l’estiu amb un optimisme encara més accentuat que el de l’any passat, perquè la vacunació massiva està funcionant prou bé i prou de pressa. Tanmateix, encara hi ha núvols foscos sobre l’horitzó, sigui en forma de noves variants o del baix percentatge de població vacunada fora dels països occidentals, la major part d’Àsia inclosa.  La temporada turística, tan important per moltes economies, inclosa la nostra, podria veure’s amenaçada.

A partir d’aquí, una eventual aparició d’una variant massa resistent a les vacunes i un retorn a les tesis ortodoxes d’equilibris pressupostaris i fiscals en les polítiques econòmiques occidentals podria portar-nos a una sortida econòmica de la pandèmia en forma de K.

IKOs. Viaempresa.cat, 5-7-21

“Caixa o faixa d’Aena” (Diners. La Vanguardia, 23-5-21)

A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.

La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.

Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.

Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.

Diners, pàg. 8. Caixa o faixa d’Aena. La Vanguardia, 23-5-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, podeu llegir l’article en la imatge següent:

 

“Paga que pagaràs” (Viaempresa.cat, 10-5-21)

“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, deia la cançó. 50 anys de peatges i, per fi ho han reconegut, tornarem a pagar. Sembla que pagarem de forma més racional. Però era evident que en l’actual situació econòmica i veient els que fan els països de l’entorn, d’un lloc o altre havien de sortir els diners per mantenir les nostres carreteres d’alta capacitat. Perquè no poden carregar-ne l’import a uns pressupostos generals que acumulen dèficits monumentals.

En principi, pagarem força menys, però pagarem tots. També els que durant dècades s’han beneficiat d’autovies i autopistes gratuïtes i que ara posen el crit al cel. En l’endemig, els privilegis de les concessionàries sembla que no s’acaben mai i ara els transportistes també en reclamen.

Paga que pagaràs. Viaempresa.cat, 10-5-21

“Onze?” (L’Econòmic. El PuntAvui, 9-5-21)

La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.

La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.

Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.

Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21

De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.

%d bloggers like this: