Ressuscitarà el MidCat? (Viaempresa.cat, 15-3-22)

Mentre l’inefable Josep Borrell demanava als europeus que apaguessin les calefaccions, la dependència centreeuropea del gas rus ha tornat a posar damunt la taula projectes que semblaven enterrats per sempre, com la interconnexió amb França a través de Catalunya, el gasoducte MidCat.

Però no sembla un negoci prou atractiu per als privats que l’impulsaven i caldrien fons europeus per finançar-lo. Una operació molt esbombada mediàticament, però que presenta nombrosos dubtes de viabilitat.

Ressuscitarà el MidCat? Viaempresa.cat, 15-3-22

“Ucraïna en el nostre futur” (Viaempresa.cat, 28-2-22)

Mentre a Barcelona comença una nova edició d’un Mobile que es volia que fos un signe d’esperança i de recuperació, a l’est d’Europa es lliura una guerra que molts no creien que pogués arribar a existir mai.

Sempre és més difícil acabar una guerra que començar-la, sobretot quan el passeig militar rus que preveia Putin no sembla confirmar-se. La llargada i la intensitat de l’enfrontament marcarà l’impacte sobre l’economia europea, també la nostra, encara que estiguem a l’altre extrem del continent.

El desenllaç final condicionarà el futur de les sancions que, donada la proximitat i la intensitat de les relacions econòmiques, podrien impulsar canvis més radicals per part dels europeus, sempre anunciats però que mai no acaben de materialitzar-se.

Ucraïna en el nostre futur, Viaempresa.cat, 28-2-22

“Ucraïna i els tipus d’interès” (L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22)

Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.

Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.

Ucraïna i els tipus d’interès. L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22

“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“Costos de la descarbonització” (Viaempresa.cat, 30-11-21)

En el moment de redactar aquest article, semblava que érem a punt de tancar amb un excel·lent el procés encetat amb l’anunciada marxa de Nissan. Ara, el candidat inicialment escollit per ocupar la factoria de la Zona França demana més ajudes. És a dir, assumir menys costos en l’operació.

Veurem com acaba tot i si tenim xinesos produint cotxes elèctrics o cal recuperar candidats inicialment descartats. En tot cas, una mostra més que la transició cap a una economia descarbonitzada és complexa. I costosa.

Costos de la descarbonització. Viaempresa.cat, 30-11-21

“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

“Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres” (Viaempresa.cat, 14-10-21)

Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.

Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

“La represa verda” (L’econòmic del PuntAvui, 10-10-21)

La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.

La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21

 

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

%d bloggers like this: