Segurament el fenomen més transcendent en aquests darrers anys, que són els que han transcorregut des de l’aparició de Viaempresa, ha estat posar en qüestió de forma generalitzada determinats aspectes del model actual de globalització. Laglobalització no té marxa enrere, però tot sembla que determinats aspectes rellevants són en camí de modificar-se.
El món de les petites i mitjanes empreses sovint es tracta com un tot homogeni, però les diferències entre elles són immenses. Per això, parlar de pimes en general és dir ben poca cosa i es presta a confusió.
L’actual episodi de sequera hauria de servir-nos per abordar d’una vegada un pla integral d’adaptació al canvi climàtic, com un acord de país a llarg mitjà i llarg termini. El canvi climàtic ja el tenim aquí i, a banda de procurar que no vagi gaire a més, és urgent que establim com hem d’adaptar-nos-hi i que comencem a actuar en aquesta direcció.
Les anades i vingudes de la banca internacional durant les darreres setmanes ens haurien de recordar l’hegemonia que ha assolit el sistema financer -molt més enllà de la banca- en l’economia mundial. Els riscos que comporta aquesta hegemonia per al conjunt de l’economia productiva mundial i les limitacions de les eines de què disposen els grans bancs centrals per ordenar i estabilitzar el sistema.
Més enllà del soroll i la propaganda que van generar les condicions dels socialistes per aprovar els pressupostos de la Generalitat, paga la pena reflexionar-hi amb una mica de distància.
A les Jornades Cultura: Versió 2050 de la setmana passada, van aparèixer moltes reflexions i debats interessants, que ja anirem comentant algun dels quals . Un d’ells fa referència a la cultura i el mercat i a les eventuals interferències polítiques i mediàtiques.
Aquest febrer entra en vigor l’impost temporal sobre la banca. És difícil resistir-se a la temptació de relacionar directament els extraordinaris resultats que presenten els bancs aquests dies i la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats. Tanmateix, a molts altres països europeus de diferents signes polítics han entès que calia transmetre una missatge a la ciutadania perquè no es trobés una altra vegada sola pagant els plats trencats de la situació econòmica.
I és que alguna cosa no funciona bé del tot a Europa quan les entitats financeres obtenen beneficis extraordinaris de la lluita contra la inflació mentre el conjunt de la població s’empobreix.
Com en un foc d’encenalls, tota la parafernàlia muntada al voltant de la cimera hispano-francesa a Barcelona s’ha fos com un bolado. L’operació propagandística ha resultat més evident encara quan hem seguit les repercussions a Espanya -més aviat magres- i a França, més amoïnats per les vagues i protestes socials d’aquell mateix dia per frenar la pujada de l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys. On hi ha hagut més moviments i més literatura ha estat amb diferència a la pròpia Catalunya, sobretot entre els que enyoren les glòries, i els negocis, olímpics.
Tanmateix, seria una equivocació menysprear des de Catalunya els moviments i les posicions d’Espanya i, especialment, de França, tant en el context bilateral com, sobretot, europeu. La comprensió de les raons profundes del veí del nord sovint s’escapa de les preocupacions dels catalans. I, gairebé tan necessari com tenir un coneixement profund de l’Estat espanyol, ens en cal un de semblant per a l’Estat francès. Només des d’aquest coneixement podrem articular estratègies beneficioses per als nostres interessos.
Salaris baixos, precarietat, economia de plataforma són els paràmetres que defineixen avui el nostre mercat laboral. Algunes iniciatives legals i fiscals es comencen a fer per a revertir-ho. Encara que tot sembli insuficient, cal persistir en aquesta línia si no volem tornar a la llei de la selva. O a l’explotació del proletariat del s. XIX.
El panorama energètic està revolucionat. L’aposta estratègica de la UE per abandonar les energies fòssils ha coincidit amb les turbulències derivades de la invasió russa d’Ucraïna. Per això, més que mai, n’hi ha que intenten treure profit de l’embolic i tothom és obligat a ressituar-se.