“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (Viaempresa.cat, 14-9-21)

Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.

Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (viaempresa.cat, 14-0-21

“Un aeroport al servei dels interessos generals”. ARA, 17-8-21

Continua el debat sobre l’ampliació de l’aeroport. Alguns elements afegits a les tesis que he defensat des de La Vanguardia i des de viaempresa.cat fins ara. 

Un aeroport al servei dels interessos generals de Catalunya. ARA, 17-8-21

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (I)” (viaempresa.cat, 10-8-21)

L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.

És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.

Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.

“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”

Nou respostes per a l’ampliació del Prat. Viaempresa.cat, 10-8-21

“Caixa o faixa d’Aena” (Diners. La Vanguardia, 23-5-21)

A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.

La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.

Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.

Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.

Diners, pàg. 8. Caixa o faixa d’Aena. La Vanguardia, 23-5-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, podeu llegir l’article en la imatge següent:

 

“Adif i Renfe tornen de vacances?” (viaempresa.cat, 12-4-21)

L’enèsim Pla de Rodalies es va presentar la setmana passada al Col·legi d’Economistes en un acte organitzat amb Pimec i on van fer venir el Secretari d’Estat corresponent.

Però ja en portem uns quants, de plans de rodalies. I no diguem d’inversions multimilionàries anunciades a bombo i plateret. No és estrany que tothom s’ho miri amb escepticisme. Encara més després que la caiguda d’usuaris, a causa de la pandèmia, ha disparat el dèficit d’explotació de tots els transports públics.

Una reflexió sobre la credibilitat que ens pot merèixer aquest nou anunci de bones intencions.

Adif i Renfe tornen de vacances?. Viaempresa.cat, 12-4-21

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat” (Viaempresa, 3-7-20)

Mobilitat

El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.

Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20

Aeroport del Prat, la gallina dels ous d’or a punt de quedar escanyada (viaempresa.cat, 5 i 6-2-2020)

 

El Prat

El Prat i el conjunt del sistema aeroportuari català pateix de mancances similars a les de la resta de les nostres infraestructures que depenen de l’Estat: manca de recursos en inversions i en funcionament i una gestió distant i poc  operativa, que prima per damunt de tot els interessos de Madrid i del seu aeroport.

Amb el dinamisme de la ciutat i del país i el bon treball de la societat civil  captant noves rutes de llarg abast, l’activitat al Prat creix de forma intensa i continuada. Aquest fet, combinat amb la manca d’inversions i de despeses de funcionament, fa que l’aeroport barceloní generi el 55% dels beneficis d’AENA. Però la gallina dels ous d’or corre el risc de morir escanyada pel seu propi èxit i perquè no disposa d’una direcció que posi els interessos de l’aeroport i dels catalans per damunt de qualsevol altra consideració.

Aquests són els dos articles sobre el tema que publico a viaempresa.cat:

El Prat, un aeroport amb plom a les ales (1). Viaempresa.cat, 5-2-2020

Girona i Reus, fins a 20 milions més de passatgers (i 2). Viaempresa.cat, 6-2-2020

Aeroport2

“La taxa Tarragó” (L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20)

Taxa Tarragó

El comerç electrònic bat rècords de creixement any rere any, especialment en aquests dos mesos que s’inicien a finals de novembre, amb l’anomenat Black Friday. Si aquests percentatges de creixement al principi no semblaven rellevants perquè partíem de valors absoluts molt baixos, ara ja no és així. Estimacions recents calculen que el comerç electrònic representa ja el 20% de la despesa dels consumidors.

A casa nostra, a més, comerç electrònic és sinònim quasi absolut de repartiment a domicili (3/4 parts del total). Només  un 15% es recullen a la pròpia botiga o en un punt de recollida, molt per sota del que passa a França o Alemanya. L’impacte ambiental d’aquests processos de distribució i la competència deslleial que els especialistes -Amazon sobretot i, potser aviat, Alibaba- en el comerç electrònic exerceixen sobre el comerç a peu de carrer indiquen que és hora d’actuar fiscalment per reconduir aquests comportaments. Això és el que es proposa la Taxa Tarragó.

 

 

“La taxa Tarragó” L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20

%d bloggers like this: