Un nou capítol en el serial de les connexions europees de gas. Emmanuel Macron s’ha tret un conill del barret per no desairar els presidents espanyol i portuguès i el soci alemany: la connexió submarina entre Barcelona i Marsella. Queda no només enterrat el gasoducte transpirinenc del Mid-Cat, sinó també l’eventual connexió amb Itàlia a través de Liorna que els propagandistes de sempre havien apuntat com alternativa.
Malgrat el consens aparent, el més calent és a l’aigüera i els interrogants per resoldre converteixen la connexió Bar-Mar en un projecte encara molt evanescent. N’expliquem el perquè en article a viaempresa.cat.
L’entrada en funcionament del túnel de les Glòries ha posat en evidència el malestar soterrat per les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat de considerar els turistes com els culpables de tots els mals a carregar contra els ciutadans metropolitans que fan servir el vehicle privat a falta d’un transport públic més eficient.
Mentre l’inefable Josep Borrell demanava als europeus que apaguessin les calefaccions, la dependència centreeuropea del gas rus ha tornat a posar damunt la taula projectes que semblaven enterrats per sempre, com la interconnexió amb França a través de Catalunya, el gasoducte MidCat.
Però no sembla un negoci prou atractiu per als privats que l’impulsaven i caldrien fons europeus per finançar-lo. Una operació molt esbombada mediàticament, però que presenta nombrosos dubtes de viabilitat.
La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.
A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.
La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.
Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:
Brindis al sol
Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.
A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.
Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.
Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.
I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.
Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.
Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.
Continua el debat sobre l’ampliació de l’aeroport. Alguns elements afegits a les tesis que he defensat des de La Vanguardia i des de viaempresa.cat fins ara.
L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.
És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.
Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.
“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”
A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.
La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.
Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.
Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.
L’enèsim Pla de Rodalies es va presentar la setmana passada al Col·legi d’Economistes en un acte organitzat amb Pimec i on van fer venir el Secretari d’Estat corresponent.
Però ja en portem uns quants, de plans de rodalies. I no diguem d’inversions multimilionàries anunciades a bombo i plateret. No és estrany que tothom s’ho miri amb escepticisme. Encara més després que la caiguda d’usuaris, a causa de la pandèmia, ha disparat el dèficit d’explotació de tots els transports públics.
Una reflexió sobre la credibilitat que ens pot merèixer aquest nou anunci de bones intencions.
Enric Llarch 