Olga Sacharoff i pintura flamenca i holandesa a Girona

Autoretrat
Autoretrat de la gàbia, ca. 1924. Col. Gothsland

Acabava per Pasqua, però l’èxit de públic ha fet que s’allargui fins a l’u de maig. Es tracta de l’exposició sobre la pintora russa afincada Barcelona Olga Sacharoff.

Filla d’una família liberal i benestant russa, tot i que nascuda a Geòrgia, Sacharoff (1881-1967), pogué estudiar a Munic, que era el primer esglaó per a molts artistes de l’est abans d’instal·lar-se a París. Com tants altres, arran de la 1a. GM es refugià a Barcelona, amb la que restaria vinculada de per vida, tot i que en acabar el conflicte tornà a París i vindria a Barcelona, on s’estava el seu marit, només a l’estiu.

Olga Sacharoff, Promenade (ca.1923). Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)
Olga Sacharoff, Promenade (fragment) ca.1923. Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)

A la capital francesa formà part de l’anomenada Escola de París i tractà entre altres Picasso i Modigliani. D’aquest darrer, potser n’incorporà els ulls buits i absents dels seus retrats d’aleshores. Picasso l’influí també en algunes obres de la primera època, en què adoptà l’estètica cubista. Un cop abandonat el cubisme, seguí encara l’estela de Picasso amb perspectives distorsionades i colors apagats amb predomini del gris. Hi ha tres teles a l’exposició que fan evident aquesta proximitat.

El casament (fragment)
Olga Sacharoff. Un casament (fragment), ca. 1919. MNAC

Tanmateix, les pintures arquetípiques de Sacharoff es caracteritzen pels colors vius i alegres i per uns personatges hieràtics i poètics alhora, que a mi em recorden els del Douanier Henri Rosseau. El tractament de les plantes i dels paisatges que emmarquen aquests personatges també beuen de l’estil rousseaunià i naïf. La curadora de l’exposició, la professora de l’Escola Llotja, Elina Norandi,  remarca la ironia i la crítica amable que traspuen molts d’aquests retrats de grups petitburgesos en escenes de la vida quotidiana als carrers de París.

dav
Olga Sacharoff. Noia amb coloms, ca. 1920. Col. particular

Instal·lada definitivament a Barcelona arran de la 2a. GM, Sacharoff i el seu marit s’integraren perfectament a la colla d’artistes, sobretot pintors i músics, de famílies benestants i ben tolerades pel franquisme dels anys 40 o 50. El seu estil, sense perdre encant i lirisme, s’empeltà de ressonàncies noucentistes i esdevingué més acomodatici als gustos d’un mercat local ara més conservador que mai. Tanmateix, la seva pintura, tot i l’allunyament de les avantguardes, continua sent atractiva, delicada i poètica.

dav
Olga Sacharoff. La Llotja, ca. 1944 (col·lecció Cercle del Liceu. Donació de Joan Uriach). En segona fila, mirant cap a terra, autorretrat de l’artista.

Precisament, el cànon que durant dècades ha imposat l’abstracció i l’informalisme com a úniques tendències vàlides per a la pintura moderna ha comportat l’oblit de Sacharoff, sobretot a partir de la seva mort el 1967. El fet de no tenir fills ni seguidors que vetllessin per la seva obra també hi ha tingut a veure. Fins al 1994 no se celebraria una exposició antològica a La Pedrera. I ara, en fer 50 anys de la seva mort, comptà amb la fortuna de ser l’única dona que que celebrava aniversari, la qual cosa ha estat determinant per generar un Any Olga Sacharoff, del que aquesta exposició n’és la principal mostra.

Sacharoff pintà molts retrats, sovint al jardí de la seva torre al Putget, per encàrrec o com a obsequi al seu entorn social. Entre aquests, els de molts nens, alguns dels quals, com l’ara destacat músic Jordi Sabatés, ha visitat fa pocs dies l’exposició.

Olga-Sacharoff.-Jordi-Sabatés
Olga Sacharoff. Jordi Sabatés (1951). Col. particular

És destacable, sobretot com a document de l’època, el retrat monumental de la seva colla d’amics intel·lectuals i artistes, a majoria masculins però on ha situat les seves parelles en primer terme. Els germans Llimona, els germans Monpou i els germans Amat, Vila Arrufat, Llorens Artigas, Enric Monjo, Tomàs Seix o Luís Monreal són alguns dels artistes i intel·lectuals retratats en El sopar de la colla. Hi ha un altre quadre similar, però amb el tema de la sobretaula, que ara no hi és però que acompanyava el del sopar a l’exposició de La Pedrera.

dav
La colla, 1947. (MNAC)

 

Els Països Baixos a la Fontana d’Or

I si voleu completar la visita, us recomano la petita però deliciosa mostra de pintura flamenca i holandesa que exposa el Caixaforum Girona a la seva seu de la Fontana d’Or. En aquest cas, hi ha més temps, fins al quatre d’agost.

Autor desconegut. Cercle de David II Teniers. Els cinc sentits, 1645
Autor desconegut. Cercle de David Teniers el Jove. Els cinc sentits, 1645 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Es tracta d’una quarantena de pintures dels Països Baixos -protestants i catòlics- dels segles XVI i XVII i que provenen dels Museés d’Art et d’Histoire de Genève (MAH). Tot i que no hi ha els noms més destacats -amb l’excepció de tres pintures dels Brueghel i una de David Teniers el Jove- la mostra resulta molt interessant i il·lustrativa de la pintura d’un país que experimentà durant aquests tres segles una gran expansió de base comercial que generà una potent burgesia que demandava llenços per decorar les seves llars. Una burgesia molt més determinant encara en el cas d’Holanda, on el triomf del protestantisme féu desaparèixer l’església com a principal demandant d’obres d’art.

Jan Anthonisz van Ravenstein
Jan Anthonisz van Ravensteyn. Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, ca. 1620 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Tot i que l’Acadèmia i els tractadistes francesos establien una rígida jerarquia de gèneres, des de les humils natures mortes fins als grups humans en escenes històriques o alegòriques, els holandesos eren molts més pragmàtics: “Si no es pot assolir la perfecció en la pintura de figures i històries, es poden pintar Animals, Cuines,Fruites o Flors, Grotescos, Nocturns, Incendis, Retrats inspirats de la vida, Marines i Vaixells o qualsevol altra cosa” (Karel van Mander: “El fonament de l’art de pintar noble i liberal”. Primera part de Schidler-Boeck (El llibre dels pintors); Haarlem, 1604 . Així que la mostra s’organitza temàticament al voltant de les al·legories, escenes quotidines i de la història sagrada, retrats, paisatges i natures mortes

Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d'Isaac, ca. 1600
Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d’Isaac, ca. 1600 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Els quadres, recentment restaurats i ben il·luminats, van acompanyats de cartel·les individuals que paga la pena de llegir per interpretar de forma més completa les circumstàncies en què es creà i els missatges implícits de cada pintura.

Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610
Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610. (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

En conjunt, dues exposicions molt recomanables per fer una excursió a Girona i completar les visites culturals amb un passeig per l’encantador barri vell i un bon àpat, qui sap si davant les escales de la catedral o la pujada de Sant Domènec.

Pujada de Sant Domènec. Girona
Pujada de Sant Domènec, Girona. Segurament un dels escenaris barrocs més bells de Catalunya (Foto: Joan Trias)

L’art català dels anys 80 a la Nau Gaudí de Mataró

dav
Perspectiva general de la Nau Gaudí, amb obres de Ràfols Casamada

Fins al 24 de setembre, podem veure a la Nau Gaudí de Mataró un nou lliurament, el setè,  de l’art català de la segona meitat del s. XX que atresora la col·lecció Bassat. Ara es tracta de pintura i escultura dels anys 80, amb obres de noms cabdals de l’escena artística del país que coneixem de mostres i exposicions, però que encara no han entrat a les sales dels nostres museus. Així ens trobem amb Guinovart, Ràfols -Casamada, Hernández-Pijuan, Viladecans, Subirachs, fins a un total de 32 artistes

El Ràfols-Casamada dels anys 80, per mi els anys estel·lars de la seva obra, és l’autor més present a la mostra, amb les seves teles plenes de sensibilitat i poesia. Hi ha també diverses obres de Josep Guinovart, entre les que destaca per la seva singularitat la transformació d’un Ford Fiesta sota el nom de Natura veloç: “Màquina-natura, terra, pedres, ocells, figures, marges, olors, poesia i rodes. I el passat en el record del paisatge des de tantes velocitats, que s’agrupen en un present veloç” (Guinovart, 1989)

dav
Natura veloç. Josep Guinovart (1989)

Hi ha artistes a la mostra que no coneixia o no coneixia gaire i que han constituït una gradable sorpresa. Un d’ells l’osonenc Gerard Sala  que utilitza uns colors i una poètica que em recorden Ràfols-Casamada, però amb referents figuratius més explícits. Un altre, Pablo Mañé, present a la mostra amb una obra de gran delicadesa i també a mig camí entre la figuració i l’abstracció.

dav
Troballa i joc. Gerard Sala (1987)

 

dav
 Les estovalles violeta. Pablo Mañé (1983)

En l’àmbit de l’escultura, a més de la coneguda estètica de Josep Maria Subirachs, hi ha dues obres, una d’especialment bella i que s’integra meravellosament en els murs de la nau, a càrrec d’Enric Pladevall.

dav
Fuga. Josep M. Subirachs (1980)

 

Enric Pladevall. Tauló IV (1983). Col. Bassat.jpg
Tauló IV. Enric Pladevall (1984)

Finalment, no em sé estar de recomanar-vos dos nus, un de Rafael Bartolozzi i l’altre de Robert Llimós, una mostra més de l’eclecticisme de la col·lacció Bassat entre figuració i no figuració.

dav
Dance in Linca. Rafael Bartolozzi (1987)

dav
Hora solar. Robert Llimós (1988)

Sovint es comenta la paradoxa que aquesta generació de postguerra -i encara molts artistes dels anys 30- resten fora del canon que fixa la tria que ens presenten els museus. Potser és que encara no hi ha prou distància temporal per establir quines són les obres i els artistes que realment mereixen superar la barrera del temps. Potser la proliferació d’autors de tota mena fa encara més difícil aquesta tria, especialment quan, un cop superada la dictadura de l’informalisme, contemplem amb una nova mirada artistes que es van mantenir fidels a un cert tipus de figuració.

La col·lecció reunida pel conegut publicista Lluís Bassat i la seva dona, que presenta el seu setè lliurament, té la virtut de l’eclecticisme que respon als gustos personals del col·leccionista, més enllà d’estratègies inversores, de pretensions canòniques o de fílies i fòbies més marcades del compte. Per això mateix, pot semblar una col·lecció dispersa i heterogènia, però resulta una base molt completa per anar construint un relat de l’art català de la segona meitat del s. XX que sigui assequible i intel·ligible per al gran públic.

Ara que se’ns acaba d’anunicar que per fi el MNAC podrà desenvolupar les seves grans exposicions en un dels pavellons de la Fira de Montjuïc, hem d’esperar que aviat disposi de prou lloc al Palau Nacional per acollir l’art català de la segona meitat del segle passat i puguem trobar-hi la selecció de les millors i més representatives obres  d’aquest període, que tanta falta ens fa.

Mentrestant, cal felicitar-nos de la tasca col·lecionista del matrimoni Bassat, de la seva voluntat de compartir amb tothom les seves obres i de l’acollida que els presta l’Ajuntament de Mataró. Una acollida en una de les primeres i més desconegudes obres de Gaudí -una nau que havia de servir per blanquejar el cotó de la cooperativa obrera de la ciutat-, però que amb els seus arcs parabòlics ja ens avança algunes de les característiques més significatives de la seva obra de maduresa.

dav
Vista lateral de la nau, amb els arc parabòlics. A l’esquerra, una pintura de Laura Iniesta i a la dreta una escultura en faig d’Enric Pladevall

bdr
Pavelló de les latrines, amb volta enlairada que permet renovar l’aire amb un sistema de sifó

Doble raó, doncs, sobretot si no hi heu estat mai, per acostar-vos a Mataró a veure les obres que feien els nostres artistes fa tot just 30 o 35 anys en el bell edifici de Gaudí.

Nau Gaudí. C. Cooperativa, 47. Mataró (vegeu el mapa)

 

Oberta fins al 24 de setembre.

Horari

Fins al 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21h. La resta de l’any de dimarts a dissabte de 17 a 20h; diumenges i festius d’11 a 14h.
Tancada els dilluns, el 15 d’agost i l’11 de setembre.