“Costos de la descarbonització” (Viaempresa.cat, 30-11-21)

En el moment de redactar aquest article, semblava que érem a punt de tancar amb un excel·lent el procés encetat amb l’anunciada marxa de Nissan. Ara, el candidat inicialment escollit per ocupar la factoria de la Zona França demana més ajudes. És a dir, assumir menys costos en l’operació.

Veurem com acaba tot i si tenim xinesos produint cotxes elèctrics o cal recuperar candidats inicialment descartats. En tot cas, una mostra més que la transició cap a una economia descarbonitzada és complexa. I costosa.

Costos de la descarbonització. Viaempresa.cat, 30-11-21

“Paga que pagaràs” (Viaempresa.cat, 10-5-21)

“Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, deia la cançó. 50 anys de peatges i, per fi ho han reconegut, tornarem a pagar. Sembla que pagarem de forma més racional. Però era evident que en l’actual situació econòmica i veient els que fan els països de l’entorn, d’un lloc o altre havien de sortir els diners per mantenir les nostres carreteres d’alta capacitat. Perquè no poden carregar-ne l’import a uns pressupostos generals que acumulen dèficits monumentals.

En principi, pagarem força menys, però pagarem tots. També els que durant dècades s’han beneficiat d’autovies i autopistes gratuïtes i que ara posen el crit al cel. En l’endemig, els privilegis de les concessionàries sembla que no s’acaben mai i ara els transportistes també en reclamen.

Paga que pagaràs. Viaempresa.cat, 10-5-21

“No compreu a Amazon?” (La Vanguardia, 8-11-20)

A Catalunya, la pàgina web de l’ANC que promovia les petites i mitjanes empreses locals en sectors controlats de forma oligopolística per grans empreses, moltes de l’IBEX35, va ser ràpidament denunciada per la patronal, suspesa cautelarment pel TSJC i ara és a l’espera de judici a Madrid.

A França són aparentment més civilitzats i l’alcaldessa de París ha pogut cridar al boicot a les compres fetes a través d’Amazon sense que ningú se’n fes gaire. Tot i amb això, ha aconseguit dur la polèmica sobre l’hegemonia i l’impacte en el comerç local de la plataforma promoguda per Jeff Bezzos al debat públic. Debat que va fins i tot més enllà del seu país, com ho demostren les pàgines que La Vanguardia dedica al tema aquest diumenge al suplement econòmic Diners. Pàgines en què el diari ha tingut a bé de demanar-me opinió. Aquí la teniu:

“La taxa sobre l’última milla” (La Vanguardia, 16-8-20)

Última milla

Si heu fet alguna compra per internet durant aquesta pandèmia, heu pagat un import addicional per la tramesa o ja estava inclosa en el preu general? Us han proposat de recollir-la en un centre de distribució pròxim a casa vostra o no? Si és així, l’import de la tramesa era gratuït o sortia més econòmic o no?

Segurament, en la majoria de les ocasions les respostes seran negatives. Per això només el 15 per cent de les trameses es recollien, abans de la pandèmia en un centre de distribució. Aquests darrers mesos probablement, el percentatge haurà estat força inferior.

Reprenc el tema de la taxa de l’última milla perquè sembla que l’Ajuntament de Barcelona s’ho està plantejant seriosament. El meu article d’aquest diumenge a La Vanguardia acompanya un interessant informe, signat per Mayte Gutiérrez en què explica que les grans operadores refien el seu èxit al comerç en línia.

La taxa de l’última milla. La Vanguardia, 16-8-20

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable” (Viaempresa.cat, 27-7-20)

Vinyeta

Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre  subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.

El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes.  Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable. Viaempresa.cat, 27-7-20

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat” (Viaempresa, 3-7-20)

Mobilitat

El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.

Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20

“La taxa Tarragó” (L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20)

Taxa Tarragó

El comerç electrònic bat rècords de creixement any rere any, especialment en aquests dos mesos que s’inicien a finals de novembre, amb l’anomenat Black Friday. Si aquests percentatges de creixement al principi no semblaven rellevants perquè partíem de valors absoluts molt baixos, ara ja no és així. Estimacions recents calculen que el comerç electrònic representa ja el 20% de la despesa dels consumidors.

A casa nostra, a més, comerç electrònic és sinònim quasi absolut de repartiment a domicili (3/4 parts del total). Només  un 15% es recullen a la pròpia botiga o en un punt de recollida, molt per sota del que passa a França o Alemanya. L’impacte ambiental d’aquests processos de distribució i la competència deslleial que els especialistes -Amazon sobretot i, potser aviat, Alibaba- en el comerç electrònic exerceixen sobre el comerç a peu de carrer indiquen que és hora d’actuar fiscalment per reconduir aquests comportaments. Això és el que es proposa la Taxa Tarragó.

 

 

“La taxa Tarragó” L’econòmic del PuntAvui, 12-1-20

Un negoci llaminer (El cicle de l’aigua i 2). Viaempresa.cat, 28-11-19)

Aigua II

Aquests dies ha estat d’actualitat la darrera disputa pel control de la distribució de l’aigua a l’àrea de Barcelona. Després que el Tribunal Suprem esmenés la plana al TSJC i declarés vàlid el conveni signat per l’AMB de l’època Trias, AGBAR i el  grup Criteria de la Caixa per distribuir i depurar l’aigua metropolitana, hem tingut un reguitzell de declaracions i preses de posició. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el regidor del ram, Eloi Badia, ha insistit que , malgrat tot, volen persistir a municipalitzar la distribució de l’aigua. Colau ha insinuat pressions i tractes de favor del TS cap a AGBAR. I Àngel Simon, màxim responsable de la companyia, ha carregat contra l’alcaldessa i s’ha felicitat per la seguretat jurídica que aconseguia mentre es desfeia en elogis cap a la Caixa.

En aquest article, tancat uns dies abans de totes aquestes declaracions, intentem discernir les estratègies d’uns i altres i perquè la distribució de l’aigua és un negoci tan llaminer per a tothom.

El cicle de l’aigua (II): un negoci rendible i de poc risc (Viaempresa.cat, 28-11-19)

El cicle d’aigua (1). Afrontar el canvi climàtic (viaempresa.cat, 21-11-19)

El cicle de l'aigua 1

Amb aquest article i amb el que apareixerà la setmana que ve donem continuïtat a la sèrie sobre les infraestructures a Catalunya. En aquesta ocasió no es tracta d’infraestructures de transport. Tampoc no són responsabilitat directa de l’Estat espanyol, sinó del govern de Catalunya i del món local. Però no per això menys bàsiques i decisives per a l benestar col·lectiu.

I és que darrere del fet quotidià i gairebé inconscient d’obrir l’aixeta de l’aigua i que en ragi amb la quantitat i la qualitat esperada, hi ha un procés de gran complexitat tècnica, unes inversions multimilionàries i una gestió que dóna lloc a importants estructures de poder i a un negoci sucós i, sobretot, sense risc.

Precisament, del negoci de l’aigua, en parlarem en el següent article d’aquesta minisèrie. En aquest primer abordem la disponibilitat d’aigua en un procés de canvi climàtic molt més immediat del que habitualment ens sembla.

El cicle de l’aigua (1). Com afrontar el canvi climàtic. Viaempresa.cat, 21-11-19

L’impost sobre el CO2 dels vehicles (La Vanguardia, 10-11-19)

 

IMG2_0002

D’aquí a un any es girarà un nou impost, tot i que amb efectes del 2019. Es tracta de l’impost que grava l’emissió de CO2 per part dels vehicles. Aquests no són l’única font d’emissions, però a casa nostra sí que és la més important. Poc a poc, es va implantant una fiscalitat verda que pretén modificar els comportaments de la ciutadania i de les empreses per disminuir l’impacte ambiental de l’activitat humana.

Sempre que una iniciativa fiscal és del govern de Catalunya, tothom es veu amb cor de qüestionar-la. Des del govern espanyol fins als actors econòmics i socials. Però passat el sedàs del Tribunal Constitucional i malgrat la coincidència en les crítiques de patronals i grans sindicats, tot fa pensar que tots els propietaris de vehicles haurem de pagar fins a 128€ anuals, la recaptació dels quals es destinarà a polítiques finalistes, de reconversió ambiental i de protecció de la biodiversitat. I és que les noves necessitats requereixen noves fonts de finançament.

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

 

 

%d bloggers like this: