Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.
https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html
Al programa d’entrevistes “La Cova”, que condueix en Joan Vila a República TV i que s’emet a través de Youtube i altres xarxes socials, hem parlat sobretot de la pandèmia i els seu impacte en l’economia des de “l’optimisme de la raó”.
https://www.youtube.com/watch?v=NMJ2F0V5Tzk&ab_channel=Rep%C3%BAblicaTV
La crisi de la pandèmia ha afectat molt especialment les grans ciutats, exponents de la màxima concentració física d’activitats, de persones i d’intercanvis. Les economies d’aglomeració pròpies del desenvolupament capitalista han estat la diana preferida per la covid19 per reproduir-se i expandir-se.
Encara que finalment aquest any que encetem comencem a doblegar el virus -i sempre que no es repeteixin episodis similars amb gaire freqüència, com alerten alguns epidemiòlegs-, l’aïllament, que ha estat la mesura defensiva més eficaç durant molts mesos, és intrínsecament contrari a l’essència mateixa de les ciutats.
La crisi ha afectat especialment una Barcelona especialitzada en els intercanvis de persones, com són el turisme- de vacances, però també de negocis i reunions- i la captació d’emprenedors o d’estudiants d’Erasmus. Una ciutat que, esgotat el model de la plataforma de negocis fàcils, tendeix des de fa cinc anys a l’entotsolament sense cap altre model de futur que viure de renda dels anys d’expansió.
Una mirada curta i miop que li impedeix liderar de forma efectiva la regió metropolitana i el conjunt del país i abordar amb possibilitats èxit els reptes d’una ciutat del segle XXI.
Quan a començaments de la pandèmia a Europa, els metges xinesos visitaven Itàlia, quedaven esgarrifats perquè l’ús de la mascareta no fos generalitzat. Fins que el govern de Catalunya no decidí fa ben poc que tothom l’havia d’utilitzar en quasi tota mena d’ocasions, cap comunitat autònoma ho havia implantat. Ara, és obligatòria arreu excepte Madrid (sic) i Canàries. No fa gaire tampoc, al portaveu espanyol de la pandèmia, Fernando Simón, se li va escapar que difícilment podien haver obligat a fer ús de la mascareta des del principi si, simplement, no n’hi havia de disponibles. I qui diu mascaretes diu, per exemple, l’ibuprofè, tan consumit arreu d’Europa i del que aquesta no en produeix ni un gram del seu principi actiu.
Tot i que no consta oficialment que se n’hagin parlat a la maratoniana cimera europea d’aquest cap de setmana, el tema és sobre la taula: com ens garantim els europeus el subministrament de productes bàsics i de productes estratègics en cas de crisi mundial. Segons Bloomberg, els ambaixadors dels estats europeus a Brussel·les ja tenen un document elaborat per la diplomàcia francesa per finançar “la reubicació a Europa de les cadenes de subministraments estratègiques”
No es tracta de tornar a l’autarquia ni, segurament, d’acumular grans quantitats determinats productes per si de cas, però hem de garantir que a la pròxima crisi, sigui de la mena que sigui, no ens tornem a trobar amb problemes d’aquest tipus.
Importacions i sobirania. Diners. La Vanguardia, 19-7-20
El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.
Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.
“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
Enric Llarch 