L’actual episodi de sequera hauria de servir-nos per abordar d’una vegada un pla integral d’adaptació al canvi climàtic, com un acord de país a llarg mitjà i llarg termini. El canvi climàtic ja el tenim aquí i, a banda de procurar que no vagi gaire a més, és urgent que establim com hem d’adaptar-nos-hi i que comencem a actuar en aquesta direcció.
Sequera i resiliència al canvi climàtic. Viaempresa.cat, 19-4-23
El panorama energètic està revolucionat. L’aposta estratègica de la UE per abandonar les energies fòssils ha coincidit amb les turbulències derivades de la invasió russa d’Ucraïna. Per això, més que mai, n’hi ha que intenten treure profit de l’embolic i tothom és obligat a ressituar-se.
Del gas a l’hidrogen verd i les renovables. Viaempresa.cat, 15-12-22
Un nou capítol en el serial de les connexions europees de gas. Emmanuel Macron s’ha tret un conill del barret per no desairar els presidents espanyol i portuguès i el soci alemany: la connexió submarina entre Barcelona i Marsella. Queda no només enterrat el gasoducte transpirinenc del Mid-Cat, sinó també l’eventual connexió amb Itàlia a través de Liorna que els propagandistes de sempre havien apuntat com alternativa.
Malgrat el consens aparent, el més calent és a l’aigüera i els interrogants per resoldre converteixen la connexió Bar-Mar en un projecte encara molt evanescent. N’expliquem el perquè en article a viaempresa.cat.
Mentre l’inefable Josep Borrell demanava als europeus que apaguessin les calefaccions, la dependència centreeuropea del gas rus ha tornat a posar damunt la taula projectes que semblaven enterrats per sempre, com la interconnexió amb França a través de Catalunya, el gasoducte MidCat.
Però no sembla un negoci prou atractiu per als privats que l’impulsaven i caldrien fons europeus per finançar-lo. Una operació molt esbombada mediàticament, però que presenta nombrosos dubtes de viabilitat.
La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.
A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.
La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.
Podeu llegir l’article al següent enllaç
Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21
Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:
Brindis al sol
Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.
A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.
Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.
Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.
I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.
Enric Llarch. Economista
La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.
La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21
Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.
Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21
L’enèsim Pla de Rodalies es va presentar la setmana passada al Col·legi d’Economistes en un acte organitzat amb Pimec i on van fer venir el Secretari d’Estat corresponent.
Però ja en portem uns quants, de plans de rodalies. I no diguem d’inversions multimilionàries anunciades a bombo i plateret. No és estrany que tothom s’ho miri amb escepticisme. Encara més després que la caiguda d’usuaris, a causa de la pandèmia, ha disparat el dèficit d’explotació de tots els transports públics.
Una reflexió sobre la credibilitat que ens pot merèixer aquest nou anunci de bones intencions.
A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.
Al programa d’entrevistes “La Cova”, que condueix en Joan Vila a República TV i que s’emet a través de Youtube i altres xarxes socials, hem parlat sobretot de la pandèmia i els seu impacte en l’economia des de “l’optimisme de la raó”.
https://www.youtube.com/watch?v=NMJ2F0V5Tzk&ab_channel=Rep%C3%BAblicaTV
Enric Llarch 