Segurament el fenomen més transcendent en aquests darrers anys, que són els que han transcorregut des de l’aparició de Viaempresa, ha estat posar en qüestió de forma generalitzada determinats aspectes del model actual de globalització. Laglobalització no té marxa enrere, però tot sembla que determinats aspectes rellevants són en camí de modificar-se.
Com en un foc d’encenalls, tota la parafernàlia muntada al voltant de la cimera hispano-francesa a Barcelona s’ha fos com un bolado. L’operació propagandística ha resultat més evident encara quan hem seguit les repercussions a Espanya -més aviat magres- i a França, més amoïnats per les vagues i protestes socials d’aquell mateix dia per frenar la pujada de l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys. On hi ha hagut més moviments i més literatura ha estat amb diferència a la pròpia Catalunya, sobretot entre els que enyoren les glòries, i els negocis, olímpics.
Tanmateix, seria una equivocació menysprear des de Catalunya els moviments i les posicions d’Espanya i, especialment, de França, tant en el context bilateral com, sobretot, europeu. La comprensió de les raons profundes del veí del nord sovint s’escapa de les preocupacions dels catalans. I, gairebé tan necessari com tenir un coneixement profund de l’Estat espanyol, ens en cal un de semblant per a l’Estat francès. Només des d’aquest coneixement podrem articular estratègies beneficioses per als nostres interessos.
Malgrat l’AVE i malgrat els benintencionats esforços dels empresaris valencians per impulsar el Corredor Mediterrani, a Espanya -i nosaltres amb ella- no deixem de ser una illa ferroviària. I no sembla que duguem gaire camí de deixar de ser-ho.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
Acte reivindicatiu insòlit al Vallès. Les entitats empresarials han convocat una concentració en una rotonda d’accés a la connexió Abrera-Terrassa per reivindicar que s’acabin aquest tram de la B-40 o Ronda del Vallès. Són 13 anys d’obres, gairebé a quilòmetre per any.
Repassem alguns dels endarreriments més significatius de les obres de l’Estat a Catalunya, el mateix dia que sabem que el govern espanyol només va invertir un terç del pressupostat per a Catalunya -un 35,5%-, mentre que a Madrid la xifra va arribar al 185%, el que es tradueix en una inversió de 35 € per cada català i de 308 € per cada madrileny
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.
L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.
És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.
Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.
“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”