L’actual episodi de sequera hauria de servir-nos per abordar d’una vegada un pla integral d’adaptació al canvi climàtic, com un acord de país a llarg mitjà i llarg termini. El canvi climàtic ja el tenim aquí i, a banda de procurar que no vagi gaire a més, és urgent que establim com hem d’adaptar-nos-hi i que comencem a actuar en aquesta direcció.
Els resultats per sota de les expectatives de Trump s’han afegit a la derrota de Bolsonaro al Brasil i tots plegats hem respirat després d’una sèrie d’èxits de la dreta més extrema a Europa i al món occidental. Per proximitat i per semblances, la victòria de Meloni a Itàlia de finals de setembre va ser especialment corprenedora.
Fa poques setmanes, vaig tenir l’ocasió de ser a Itàlia uns quants dies com a turista, però més que mai amb els sentits ben oberts, a veure si entenia què hi havia passat. Aquestes són les impressions que hi he recollit:
Ara ha fa fet deu anys de la implantació a casa nostra d’Amazon i avui ja és una referència insubstituïble per a gran part de la població. A base d’oferir serveis nous serveis i prestacions que fins aleshores ningú no demanava, competeix amb el Corte Inglés pel primer lloc en el volum total de vendes a Espanya. Un èxit, però, que també té els seus punts foscos i que, sobretot, tendeix a situar la companyia en una posició de domini cada cop més preocupant.
Enguany, més que mai, el mes de setembre és el vertader inici d’un curs en què hem d’estar a l’expectativa. Si els mals auguris d’abans de vacances es confirmaran o si serem prou valents i decidits per redreçar la nau enmig de la tempesta. Nosaltres i, sobretot, els nostres dirigents.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.
Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.
Els crèdits avalats per l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), han estat una de les dues eines principals que el govern espanyol ha fet servir per combatre la crisi de la covid. L’altra han estats els Expedients de Regulació Temporal del Treaball, és clar. Encara hi ha una altra eina molt utilitzada a Europa però que aquí no l’hem començat a veure amb un mínim d’entitat fins ara, les ajudes a directes a les empreses en crisi per la pandèmia.
Encetem l’estiu amb un optimisme encara més accentuat que el de l’any passat, perquè la vacunació massiva està funcionant prou bé i prou de pressa. Tanmateix, encara hi ha núvols foscos sobre l’horitzó, sigui en forma de noves variants o del baix percentatge de població vacunada fora dels països occidentals, la major part d’Àsia inclosa. La temporada turística, tan important per moltes economies, inclosa la nostra, podria veure’s amenaçada.
A partir d’aquí, una eventual aparició d’una variant massa resistent a les vacunes i un retorn a les tesis ortodoxes d’equilibris pressupostaris i fiscals en les polítiques econòmiques occidentals podria portar-nos a una sortida econòmica de la pandèmia en forma de K.
Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.
Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.
El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.
En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia