“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

“De la fàbrica de maons a l’Hermitage” (Viaempresa. cat, 15-6-21)

“La fàbrica de turistes” és el suggeridor i oportú panorama que Ramon Aymerich fa del turisme a Catalunya. El llibre ha aparegut enmig de l’apaivagament del debat sobre el turisme a casa nostra. Tanmateix, la pandèmia pot emmascarar els problemes, però difícilment els soluciona per si sola.

Ara mateix tenim sobre la taula l’allargament de les pistes del Prat, l’obertura del comerç els diumenges i festius de l’estiu vinent i el serial de la franquícia de l’Hermitage. La lectura del llibre de Ramon Aymerich ens pot donar algunes pistes sobre com abordar-los.

De la fàbrica de maons a l’Hermitage. Viaempresa,cat, 15-6-21

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat” (Viaempresa, 3-7-20)

Mobilitat

El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.

Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20

“Piketty i Catalunya” ( Diners. La Vanguardia, 3-2-20)

Piketty i Catalunya-page-001

Josep Ramoneda va presentar fa unes setmanes el darrer llibre de l’economista de moda entre l’esquerra alternativa, Thomas Piketty. Després de l’èxit mundial de “El Capital al segle XXI” (2013), l’economista francès publica ara “Capital i ideologia” (Ed. 62), on l’autor proposa una història econòmica, social, intel·lectual i política sobre la desigualtat.

El llibre conté un apartat titulat “La trampa separatista i la síndrome catalana”  dins el capítol 16, titulat  “Socialnativisme , el parany identitari postcolonial”. Un capítol on tracta els casos d’Itàlia, Europa de l’Est, Brasil i l’Índia. Per Piketty, “la crisi catalana se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que sempre contribueix a estimular la lògica de cadascú pel seu compte” .

El fet que l’independentisme tingui més suports entre les persones amb les rendes més altes i amb més estudis l’ha fet arribar a afirmar que es tracta bàsicament d’un projecte burgès i insolidari que, arribada la independència, es comportaria com un nou paradís fiscal. Com Luxemburg.

És cert, que durant els dies que ha estat per Barcelona ha anat modulant  (La Contra. La Vanguardia, 16-2-20)  les seves tesis (Ara, 18-1-20). Però de moment el que queda i el que es llegirà arreu del món és el capítol que ens ha dedicat al seu llibre que, entre d’altres coses, parteix d’un absolut desconeixement de com funciona els sistema fiscal i de despesa pública a Catalunya.

I és que en economia també és vàlid el principi científic que diu que perquè dos fenòmens es produeixin al mateix temps, no implica necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte entre l’un i l’altre.

Piketty i Catalunya. Diners. La Vanguardia, 3-2-2020

Double Bind, art contemporani en un polígon industrial de la Noguera

Juan Muñoz
Double Bind, de Juan Muñoz, és la instal·lació creada originàriament per a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres i que ara que ocupa una nau industrial de la Fundació Sorigué a Menàrguens

Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a  PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.

DSC00100a
PLANTA, la nau industrial a la Plana del Corb que, després de produir milers i milers de dovelles, ara s’ha transformat en un singular espai artístic

De la Tate Modern a la Plana del Corb

L’escultor Juan Muñoz (Madrid, 1948-Eivissa, 2001) rebé l’encàrrec de crear una instal·lació per a la gran sala de les turbines de la Tate Modern londinenca, acabada d’inaugurar el juny del 2000 a la riba sud del Tàmesi, davant la catedral de Sant Pau.

Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona  es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.

Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment  a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.

DSC00001

Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original

Radical en els continguts però clàssic en les formes

Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.

Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures  irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.

DSC00016
Quines claraboies són pintades i quines són de veritat? El primer enigma que ens planteja Double Bind a través d’un joc òptic propi de l’escenografia teatral

 

DSC00051
Ascensors sense portes, que es mouen aleatòriament i que no paren a cap pis

DSC00037
Qui no s’ha sentit perdut alguna vegada en un aparcament subterrani? La planta inferior de la instal·lació de Muñoz s’hi assembla i ens recorda que sempre pot amagar sorpreses

DSC00023
A través de les lluernes , descobrim una planta amagada que ens recorda els celoberts dels nostres edificis. Si aixequem la mirada, podem descobrir els moviments dels seus habitants

DSC00025
La fràgil distància entre la normalitat i la bogeria, segons Juan Muñoz. La disposició i els conflictes dels seus personatges  amb l’espai generen una mena de teatralització que pretén expressar l’abandonament de l’home dels nostres temps

DSC00028
Muñoz ens convida a mirar a l’interior, de forma similar a com ho fa aquest personatge.  L’il·lusionisme i el misteri  caracteritzen les arquitectures buides de l’artista

DSC00044a
Els personatges semblen trobar-se en una cruïlla de camins. Tots tenen el mateix rostre -en aquesta obra, el del germà de l’autor-, amb la voluntat de reflectir els difícils contorns de l’home contemporani

DSC00066
Els crítics diuen que Muñoz ens presenta els seus personatges perduts en escenografies manieristes i barroques. Els plecs de les robes que duen o que transporten contrasten amb les línies rectes de l’arquitectura i també ens recorden els devessalls de teles que acompanyen moltes figures barroques

DSC00072

 Només a la darrera i més fosca  claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics

A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA

Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani

La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.

Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA

A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una  de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.

Shevirath  Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)

Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart  i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la  Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.

I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures,  -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.

DSC00096a

Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca

Visita

Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva  anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les  graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.

 

 

%d bloggers like this: