A les Jornades Cultura: Versió 2050 de la setmana passada, van aparèixer moltes reflexions i debats interessants, que ja anirem comentant algun dels quals . Un d’ells fa referència a la cultura i el mercat i a les eventuals interferències polítiques i mediàtiques.
Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, estem preparant unes jornades de reflexió i de debat sobre la cultura a mitjà i llarg termini, amb un horitzó simbòlic establert en l’any 2050.
Després del parèntesi i dels estralls de la pandèmia en gran part del món cultural, sembla més necessari que mai posar la vista llarga sobre la multitud de fenòmens que afecten la creació, la difusió i el consum cultural. Des de l’impacte de les noves tecnologies fins a la globalització i l’aparició de grans operadors a nivell mundial. Des de les transformacions en el gaudi i consum de béns cultural fins a l’emergència de noves generacions amb hàbits, habilitats i valors molt diferents a les de generacions anteriors. Des del paper d’una cultura com la catalana, que compta amb una llengua d’abast reduït i minoritzada al propi territori fins a la mercantilització, banalització i turistificació de moltes activitats culturals.
Partim d’un document de base elaborat conjuntament amb en Ferran Mascarell, vicepresident tercer de la Diputació i reconegut gestor i pensador de l’activitat cultural. A les Jornades, un destacat ventall de ponents debatran durant tres dies i mig -del 14 al 17 de febrer, a les Drassanes de Barcelona– sobre el futur de la cultura en general, de la cultura catalana en particular i sobre les polítiques a emprendre en aquest context, tant a nivell general com local.
La Diputació publicarà posteriorment tant el document de base com totes les aportacions i materials incorporats durant les Jornades. L’èxit de la convocatòria ha fet que la inscripció automàtica ja estigui tancada, però qui realment tingui interès a participar-hi, pot sol·licitar-ho a:
Si voleu consultar el programa complet, podeu fer-ho a:
Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú.
Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21
Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:
“La fàbrica de turistes” és el suggeridor i oportú panorama que Ramon Aymerich fa del turisme a Catalunya. El llibre ha aparegut enmig de l’apaivagament del debat sobre el turisme a casa nostra. Tanmateix, la pandèmia pot emmascarar els problemes, però difícilment els soluciona per si sola.
Ara mateix tenim sobre la taula l’allargament de les pistes del Prat, l’obertura del comerç els diumenges i festius de l’estiu vinent i el serial de la franquícia de l’Hermitage. La lectura del llibre de Ramon Aymerich ens pot donar algunes pistes sobre com abordar-los.
De la fàbrica de maons a l’Hermitage. Viaempresa,cat, 15-6-21
El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.
Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.
“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20
Josep Ramoneda va presentar fa unes setmanes el darrer llibre de l’economista de moda entre l’esquerra alternativa, Thomas Piketty. Després de l’èxit mundial de “El Capital al segle XXI” (2013), l’economista francès publica ara “Capital i ideologia” (Ed. 62), on l’autor proposa una història econòmica, social, intel·lectual i política sobre la desigualtat.
El llibre conté un apartat titulat “La trampa separatista i la síndrome catalana” dins el capítol 16, titulat “Socialnativisme , el parany identitari postcolonial”. Un capítol on tracta els casos d’Itàlia, Europa de l’Est, Brasil i l’Índia. Per Piketty, “la crisi catalana se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que sempre contribueix a estimular la lògica de cadascú pel seu compte” .
El fet que l’independentisme tingui més suports entre les persones amb les rendes més altes i amb més estudis l’ha fet arribar a afirmar que es tracta bàsicament d’un projecte burgès i insolidari que, arribada la independència, es comportaria com un nou paradís fiscal. Com Luxemburg.
És cert, que durant els dies que ha estat per Barcelona ha anat modulant (La Contra. La Vanguardia, 16-2-20) les seves tesis (Ara, 18-1-20). Però de moment el que queda i el que es llegirà arreu del món és el capítol que ens ha dedicat al seu llibre que, entre d’altres coses, parteix d’un absolut desconeixement de com funciona els sistema fiscal i de despesa pública a Catalunya.
I és que en economia també és vàlid el principi científic que diu que perquè dos fenòmens es produeixin al mateix temps, no implica necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte entre l’un i l’altre.
Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.
De la Tate Modern a la Plana del Corb
L’escultor Juan Muñoz (Madrid, 1948-Eivissa, 2001) rebé l’encàrrec de crear una instal·lació per a la gran sala de les turbines de la Tate Modern londinenca, acabada d’inaugurar el juny del 2000 a la riba sud del Tàmesi, davant la catedral de Sant Pau.
Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.
Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.
Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original
Radical en els continguts però clàssic en les formes
Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.
Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.
Només a la darrera i més fosca claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics
A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA
Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani
La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.
Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA
A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.
Shevirath Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)
Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.
I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures, -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.
Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca
Visita
Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.
Enric Llarch 