“API Colau” (Diners. La Vanguardia, 2-5-21)

Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.

Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.

El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.

En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia

API Colau (versió castellana). La Vanguardia, 2-5-21

“Lideratge econòmic per a després del 14-F” (La Vanguardia, 13-2-21)

A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.

Lideratge després del 14-F . La Vanguardia, 14-2-21

“La mobilitat després de la pandèmia. Menor i diferent” (Viaempresa.cat, 19-1-21)

Entre els canvis que ha generat la covid19, els que afecten la mobilitat han estat dels més importants. Com en tants altres aspectes, no sabem fins a quin punt es consolidaran un cop haguem superat la pandèmia, però podrien qüestionar paradigmes que fins ara semblaven inqüestionables, des de la mobilitat de persones vinculada al turisme a la de mercaderies que deriva del comerç internacional. La necessitat d’assegurar un cert distanciament físic també amenaça una de les grans apostes de futur arreu del món en la mobilitat urbana i metropolitana: el transport públic.

La mobilitat després de la pandèmia: menor i diferent. Viaempresa.cat, 19-1-21

“Empresaris i rendistes” (La Vanguardia, 29-11-20)

Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.

 Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.

Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.

Els APEUs i les noves polítiques que necessita el comerç al detall

El comerç al detall és segurament un dels sectors que més s’ha transformat en els darrers anys i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho. L’hegemonia cada cop més intensa dels grans grups que integren procés de producció i de distribució, l’emergència ara sí definitiva del comerç electrònic com a alternativa real a la compra física, el lent declivi dels centres comercials perifèrics, l’aparició de comerços de conveniència en mans d’immigrants disposats a un grau d’autoexplotació com el dels nostres botiguers de fa 50 o 60 anys…

Les polítiques de suport al comerç (urbà, autòcton, familiar, de pimes?) han de superar les inèrcies dels darrers vint-i-cinc per afrontar les noves realitats del sector. Mentrestant, un projecte perseguit durant molts anys, l’adaptació local dels Business Improvement Districts de les ciutats anglosaxones sembla a punt de convertir-se en realitat. Llàstima que amb molts anys de retard.

APEU, Però tard (1) .Viaempresa.cat, 19-10-20

APEU, però tard (2). Viaempresa.cat, 26-10-20 

“La taxa sobre l’última milla” (La Vanguardia, 16-8-20)

Última milla

Si heu fet alguna compra per internet durant aquesta pandèmia, heu pagat un import addicional per la tramesa o ja estava inclosa en el preu general? Us han proposat de recollir-la en un centre de distribució pròxim a casa vostra o no? Si és així, l’import de la tramesa era gratuït o sortia més econòmic o no?

Segurament, en la majoria de les ocasions les respostes seran negatives. Per això només el 15 per cent de les trameses es recollien, abans de la pandèmia en un centre de distribució. Aquests darrers mesos probablement, el percentatge haurà estat força inferior.

Reprenc el tema de la taxa de l’última milla perquè sembla que l’Ajuntament de Barcelona s’ho està plantejant seriosament. El meu article d’aquest diumenge a La Vanguardia acompanya un interessant informe, signat per Mayte Gutiérrez en què explica que les grans operadores refien el seu èxit al comerç en línia.

La taxa de l’última milla. La Vanguardia, 16-8-20

“Prova d’estrès per al petit comerç” (L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20)

estrès

El petit i mitjà comerç és el que ha patit més els efectes del confinament d’entre els serveis personals, excepció feta dels vinculats al consum turístic, . Els dos mesos llargs d’aturada de les compres presencials s’han afegit a les tendències que ja venien de lluny i que s’han accentuat amb la pandèmia: l’auge de la compra en línia i l’oligopolització del sector, en part compensats pel declivi dels centres comercials perifèrics i la revaloració del concepte de proximitat.

Mentrestant, tothom amb l’ai al cor pels nous brots emergents i per si confinaments territorials com el de Lleida s’estendran i esdevindran confinaments familiars. El perill d’una segona onada de pandèmia agreujaria els efectes econòmics i qui sap si els canvis conjunturals patits fins ara podrien tenir un estatus més permanent.

Prova d’estrès per al petit comerç. L’econòmic. El PuntAvui, 12-7-20

“Dotze canvis que persistiran” (La Vanguardia, 30-4-20)

Doce cambios

Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.

Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:

Doce cambios que persistirán. La Vanguardia, 30-4-20

“Uns pactes per a què?” (Viaempresa.cat, 7-4-20)

Pactes per a què

La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.

Com ja anem fent-nos grandets  i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.

Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020

 

“1.239 euros és molt o poc?” (La Vanguardia, 19-12-19)

1239EUR es molt o poc-page-001

1.239€ és la xifra que des de la Conselleria d’Economia s’ha proposat com a nou salari mínim a Catalunya. Un salari mínim força superior al que està vigent al conjunt de l’Estat espanyol -que és de 900 euros i moltes vegades ni es compleix-, tot i l’important augment que es va produir l’any passat. Però el cost de la vida -començant pel de l’habitatge- és força més elevat a Catalunya que a la mitjana espanyola.

El govern de Catalunya no té competències, per ara i tant, per fixar el salari mínim, com sí que les tenen els estats federats o les mateixes grans ciutats nord-americanes, que fixen els seus propis salaris mínims per damunt de la mitjana del conjunt del país. Per tant, ara per ara, la virtualitat de la proposta hauria de ser estimular el debat sobre si volem convertir-nos o no en un país low cost, que competeixi internacionalment sobretot amb baixos salaris.

Estimular i liderar acords entre treballadors i patronals perquè a Catalunya s’apliqui de facto un salari mínim que garanteixi uns mínims vitals dignes en funció de la realitat social i econòmica del país.

1239 euros és mot o poc?. La Vanguardia, 19-12-19