Els recents acords sobre els canvis de cotització a la Seguretat Social per part dels autònoms no ens haurien de fer oblidar la precarietat i les dificultats de molts membres d’aquest col·lectiu per no engrossir el creixent nombre de treballadors, assalariats i autònoms, pobres.
Autònoms i pobres. Diners, pàg. 6. La Vanguardia, 21-6-22
Si no teniu accés a l’edició digital del diari, podeu mirar de llegir-ho aquí:
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.
https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html
Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.
Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí pel que fa a les pensions.
La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.
Com ja anem fent-nos grandets i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.
Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020
Aquest dimecres a la tarda se celebra el Ple del Congrés espanyol per validar l’allargament de l’estat d’alarma. Als Estats Units, Trump i companyia han estat molt clars, no volen aturar l’economia encara que això comporti el desplegament d’una pandèmia que ells equiparen a la grip o als accidents de trànsit.
A Europa. el valor de la vida humana és sempre el valor suprem i formular en aquests termes tan crus el dilema dels governants no està ben vist. Però en el fons, amb mitges paraules i amb la boca petita, el dilema és el mateix. Amb la diferència que va ser des de Catalunya d’on primer es va avisar i s’ha anat insistint que el confinament total, el tancament de totes aquelles activitats que no són essencials, és imprescindible per no allargar la pandèmia i -això és afegit meu- qui sap si a final el dany a l’economia no seria més petit que amb aquestes mesures a mitges.
En parlo en aquest article a La Vanguardia, en què el títol original era el que figura en la capçalera d’aquest apunt.
El cicle electoral que formalment hem encetat aquest divendres és una bona oportunitat perquè des de l’independentisme es reformuli el seu missatge, especialment cap als catalans que són més refractaris a una eventual república catalana independent.
En els darrers temps, la demanda de poder decidir el nostre futur i, ara, la denúncia de la repressió han fet descuidar l’argumentació destinada a convèncer aquells que desconfien, que tenen por, del que els passarà un cop instaurada la república. Una por, evidentment, estimulada i magnificada pels partits polítics unionistes i el sistema comunicatiu espanyol. Però no per això menys real i menys rellevant.
En aquest article a la Revista Mirall (revistamirall.com) plantejo que superem els sobreentesos entre independentistes i fem explícits uns compromisos republicans per ajudar a vèncer la por i a construir les grans majories que ens han de permetre vèncer l’estat repressor.
revistamirall.com. Garanties republicanes, 12-4-19
No podem deixar en mans de les forces més reaccionàries la bandera del suport als joves i a les famílies perquè tenir fills no sigui una heroïcitat o una inconsciència. Una societat jove és sempre més dinàmica, més creativa i més emprenedora. Si el predomini de la gent gran és excessiu, els riscos de l’immobilisme, el pessimisme col·lectiu i les actituds estrictament defensives creixen de forma exponencial. Augmentar la natalitat és una necessitat col·lectiva, encara que molts dels arguments i de les propostes que es formulen siguin poc consistents.
En parlo en aquest article a viaempresa.cat:
Tenir més fills. Viaempresa.cat, 22-1-19
Els economistes sovint passem de puntetes en això de les polítiques socials. No sabem massa com posar-nos-hi i com integrar-les en el relat econòmic. Potser per això mateix, les polítiques socials s’implementen més en termes de solidaritat o de bona fe que amb paràmetres d’eficiència que també, encara que no només, han de ser econòmics.
A la ciutat real, que és la ciutat metropolitana, tampoc no hi caben polítiques de campanar si es volen aconseguir resultats efectius en l’acció municipal en serveis socials. Aquest és el tema del meu article a La Vanguardia:
Manters i sensesostre. La Vanguardia, 20-8-18
La situació econòmica ha esdevingut un element central de la dialèctica política d’aquestes darreres setmanes i ara cal preguntar-nos què passarà realment amb l’economia catalana després de les eleccions de dijous vinent. Els qui han intentat imposar una relat catastrofista ens aseguren que si ells guanyen tot tornarà al seu lloc i, a més, ells hi contribuiran decisivament. Per part de les forces independentistes, potser no s’està fent prou èmfasi en els avantatges que comportarà la plena assumpció de sobirania econòmica per part de Catalunya.
Aquest és el tema del meu article d’aquest dilluns a viaempresa.cat:
L’economia catalana després del 21-D. Viaempresa.cat. 18-12-17
Enric Llarch 