Què passarà a partir de l’endemà del 21-D? Com ha estat aquesta estranya, per anòmala , campanya electoral? Aquests són els temes que hem tractat àmpliament poques hores abans de l’obertura dels col·legis electorals a la tertúlia de L’Illa de Robinson, al PuntAvui TV.
Conduïda com sempre per Igor Llongueres, també hi han participat els historiadors Jordi Serrano i Xavier Díaz, la periodista Teia Bastons i hem comptat amb la presència també del politòleg i consultor en comunicació Pau Canaleta.
Podeu recuperar el programa en els dos enllaços següents:
La situació econòmica ha esdevingut un element central de la dialèctica política d’aquestes darreres setmanes i ara cal preguntar-nos què passarà realment amb l’economia catalana després de les eleccions de dijous vinent. Els qui han intentat imposar una relat catastrofista ens aseguren que si ells guanyen tot tornarà al seu lloc i, a més, ells hi contribuiran decisivament. Per part de les forces independentistes, potser no s’està fent prou èmfasi en els avantatges que comportarà la plena assumpció de sobirania econòmica per part de Catalunya.
Aquest és el tema del meu article d’aquest dilluns a viaempresa.cat:
II. Ben endinsada/ en fang, en bronze, pujo,/ claror d’idea/ per les arrels més fosques/al gran esclat del somni. Salvador Espriu. Formes i paraules
El Vendrell és una vila amb una elevada densitat de museus, tots vinculats als seus fills il·lustres, de naixement o d’adopció. Potser el més destacat és Pau Casals, que compta amb el bell i emocionant museu ubicat a la que fou residència d’estiu a la platja de Sant Salvador. Un edifici noucentista amb tocs ja racionalistes de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt (autor de la coneguda fàbrica Myrurgia de Barcelona), que inclou una petita col·lecció de pintura modernista que triava el mateix músic i que compta amb obres de Rusiñol, Casas, Mir o Canals. També es poden visitar dues cases familiars al nucli antic de la vila. La del mateix Casals i la d’Àngel Guimerà. Les dues cases, a més dels records familiars, són un bon exemple de com vivien els menestrals fa poc més de cent anys.
Vinculat a un prohom de la ciutat -el notari Antoni Deu- tenim un museu que il·lustra l’eclecticisme dels col·leccionistes de tombant de segle. El Museu Deu avui ens resulta especialment atractiu per la pintura i l’escultura catalana del seu temps, amb obres d’autors com Casas, Mir, Gimeno, Sunyer o Sacharoff, d’una banda, i Maillol, Manolo Hugué, Clarà, Llimona, Rebull, a més de Subirachs i Apel·les Fenosa de l’altra. El museu fou remodelat, amb una espectacular instal·lació de la col·lecció de catifes, no fa gaires anys.
El Portal del Pardo, al carrer Major del Vendrell, on al número 25 hi ha instal·lat el Museu Apel·les Fenosa
Però avui volia parlar sobretot del Museu de l’escultor Apel·les Fenosa, a la casa que adquirí el 1958 i que li serví de residència d’estiu quan venia de la seva França adoptiva, amb un bellíssim jardí adossat als panys de muralla de la ciutat. Els barcelonins estem familiaritzats amb l’obra de Fenosa (1899-1988) a través de dues escultures públiques. La dedicada a Pau Casals (1976), davant l’entrada dels jardins del Turó Park a l’avinguda Pau Casals, i la titulada El bon temps perseguint la tempesta (1978), a l’avinguda Gaudí, de la que hi ha una versió al pati del museu.
El bon temps (fragment)
Apel·les Fenosa, amb simpaties per la causa anarquista, marxà a París el 1921 per evitar fer el servei militar. Allà, hi va conèixer Picasso, que l’encoratjà cap a l’escultura i es convertí en el seu amic i protector. Retornat a Barcelona el 1929 i compromès amb la República, lluità al front i s’establí definitivament a París el 1939, on va tenir una vida intensa, amb afer amorós inclòs amb Coco Chanel. Col·laborà amb Chanel quan havien de dissenyar vestuari i decorats per al Ballet Bacchanale de la Companyia dels Ballets Russos. El ballet s’havia d’estrenar el 1939 amb Fenosa fent d’ajudant de Dalí, que n’era l’escenògraf, i sobre el tema es va presentar una petita exposició aquest estiu.
Amic de molts literats francesos -com ara Max Jacob o Paul Eluard- els esculpeix retrats i els il·lustra diversos llibres. L’any 1981 la UNESCO li encomana el guardó que lliura anualment del Premi de l’Educació per la Pau. Fenosa realitza “L’Olivier”, símbol de la pau i atribut del poeta.
Fenosa amb el bust de la Nicole, model i després esposa de l’artista i impulsora principal del museu del Vendrell
Fenosa, a diferència de molts altres grans escultors de l’època, no s’allunyà mai de la figuració, que sempre vestí amb una pell i una textura de fons poètic, amb suaus tocs d’expressionisme. Moltes de les seves figures fan referència a mites clàssics i homèrics, que sovint es transfiguren en formes alades o vegetals.
Interior del Museu amb l’eixida al pati
El Museu de la Fundació Apel·les Fenosa té dues parts ben diferenciades. Les sales de l’interior, amb un important nombre de petites escultures en argila i en bronze que inclou, entre d’altres, un bust de Jean Cocteau, i un altre de Dora Maar, companya de Picasso qui, quan l’argila encara era fresca, hi afegí uns retocs personals , de manera que es pot parlar d’una veritable obra conjunta.
Dora Maar, model i companya de Picasso entre 1936 i 1944 . Bust realitzat per Fenosa amb la col·laboració del mateix Picasso (1941)
I és al jardí, on envoltades de vegetació mediterrània i de les flors blaves del malvesc -també anomenat llesssamí blau-, que floreix des del juny a les primeres gelades, escasses i tardanes al Vendrell, les escultures de Fenosa destaquen majestuosament sobre les parets de pedra dels antics murs de la ciutat i sobre el blauet amb què tradicionalment es pintaven els patis catalans per mantenir-los frescos i protegir-los dels insectes.
Vista interior del pati, amb Les germanes de Faetó (1950) a l’esquerra, Polifem (1949) a la dreta i la torre de la muralla al fonsMetamorfosi de les les germanes de Faetó, fragment (1950)Polifem (1949)
A més d’il·lustrar molts llibres de poetes francesos, el mateix Salvador Espriu convertí el que havia de ser el prefaci per a una exposició en el llibre Formes i paraules, que Edicions 62 publicà el 1975 a cura de Francesc Valverdú. El llibre acompanya els poemes amb fotografies de les escultures de Fenosa. Alguns d’aquests versos es reprodueixen a les parets i als peus de les escultures del mateix museu. Com ara aquest:
XXXVIII
En el prim aire
del crepuscle, vestida
de la teva nuesa,
vas aixecant-te
A déus antics ofrenes
el do despulladíssim
d’aquests lents braços
Salvador Espriu
Al fons, entre el malvesc i les falgueres, “La premiére” (1970). Al davant, la figura vegetal que il·lustra la portada de l’edició francesa de “Formes i paraules”, el poemari de Salvador Espriu inspirat en l’obra de Fenosa
L’any 2000, dins la discografia completa d’Ovidi Montllor, es publicà el disc inèdit Homenatge a Apel·les Fenosa, amb els textos de Formes i Paraules d’Espriu. Amb l’acompanyament, com sempre, de la música i la guitarra de Toti Soler.
Enric Llarch 