El món de les petites i mitjanes empreses sovint es tracta com un tot homogeni, però les diferències entre elles són immenses. Per això, parlar de pimes en general és dir ben poca cosa i es presta a confusió.
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.
Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.
A la recerca del marge perdut. L’Econòmic. El PuntAVUI, 12-12-21
No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.
Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.
Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol
Caixabank: “Persona a persona”. Viaempresa.cat, 26-4-21
La pandèmia ha obligat moltes empreses i administracions a implantar el teletreball. El fenomen ha generat llums i foscors entre els treballadors. Però i les empreses i administracions? Algunes ja havien començat a implantar la feina no presencial, ara han fet un pas endavant i són les que millor se n’han sortit. Però a la majoria els va agafar de cop, sense estar preparades i han hagut d’improvisar. En molts casos, tant treballadors com empreses han valorat els aspectes positius del teletreball, tot i que cal minimitzar-ne els riscos i assolir un nou tipus d’equilibri en la relació entre uns i altres. Per això, encara que a un nivell inferior a l’actual, la pandèmia ens haurà accelerat la implantació del treball no presencial.
Per a les empreses, sense necessitat d’aconseguir avantatges espuris de la nova situació, el teletreball és una oportunitat per modernitzar la seva organització i alinear-la amb els nous valors i les noves formes de fer de les joves generacions de la nostra societat. En darrera instància, la implantació de la feina no presencial pot ajudar moltes empreses a millorar la seva eficiència i la seva rendibilitat
Enric Llarch 