Per una vegada, sembla que la metereologia derivada del canvi climàtic juga al nostre favor. Almenys de moment. Podria ser la calma abans de la tempesta o que la tempesta fos més feble i passatgera. De moment, preguem perquè el nostre hivern i el de tota Europa sigui suau. Bones festes!
El concepte d’aforament màxim és conegut per tothom en espais tancats i cada cop més en els l’afluència a espais naturals i en esdeveniments que se celebren en espais oberts però limitats. Com ara els festivals. L’aforament màxim garanteix la seguretat, la comoditat i la qualitat de l’experiència dels visitants. I una interacció adequada amb l’entorn.
Traslladar aquest concepte a un espai teòricament obert com una ciutat no és ni fàcil ni hi estem pas acostumats, encara que amb la pandèmia els aforaments restrictius van estar a l’ordre del dia. Tanmateix, en destinacions turístiques sobrecarregades aquest concepte caldria recuperar-lo i adaptar-lo.
Venècia ha encetat el control i les restriccions als excursionistes que no hi pernocten. Dubrovnik i Palma han estat les primeres ciutats del Mediterrani a limitar el nombre de creuers que hi arriben diàriament. A Mallorca també han posat en marxa un pla per eliminar els allotjaments de menor qualitat.
Aquest estiu que serà d’eufòria postpandèmica tornarem a trobar-nos amb problemes generals de saturació, que ara ja patim en determinades infraestructures de transport. No podem viure sense turisme, però un excés de visitants també ens ofega a poc a poc.
I si també limitem els creuers? L’econòmic. El PuntAvui, 12-6-22
Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.
Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.
Ucraïna i els tipus d’interès. L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22
Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.
Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.
A la recerca del marge perdut. L’Econòmic. El PuntAVUI, 12-12-21
La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.
La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21
La concentració bancària i els ajustaments de plantilla per disminuir costos i guanyar rendibilitat són el nostre pa de cada dia. Però mentrestant, de la mà de la nova regulació europea, van apareixent nous tipus d’intermediaris financers que malden per obrir-se mercat operant de forma no presencial, costos molts reduïts i, pretesament, amb condicions més favorables al consumidor.
La mateixa banca tradicional, que per estalviar costos fa temps que impulsa els seus clients a operar per internet -segons el Santander, el 68% dels espanyols prefereix fer les gestions bancàries en línia-, ha preparat el mercat per ser receptiu a aquests neobancs que treballen exclusivament de forma no presencial.
Ja hi ha algunes experiències foranes que operen a casa nostra, com ara N26, Revolut o Monese. Alguna sorgida a Barcelona mateix, com BNC10, que afirma que ja disposa de 100.000 clients. Ara, la iniciativa que està fent més soroll amb una elaborada campanya de màrqueting especialitzat és la d’11Onze, que es vanta de voler ser el primer banc català de no dependre del Banc d’Espanya.
Onze? L’econòmic del PuntAvui, 9-5-21
De tot plegat, en parlo a L’Econòmic del PuntAvui.
El país, Catalunya, -encara que, com a conseqüència, també Espanya- continua en estat d’ebullició i les aigües somes de l’oasi català es remouen inquietes. Les organitzacions de la societat civil més vinculades a l’statu quo experimenten sotracs insòlits en aquests darrers 40 anys. En alguns casos, perquè no canviï res de substancial. Però qui sap si la profunditat en les transformacions de la nostra societat no acabaran fent que els protagonistes d’aquests canvis formals acabin anant més enllà del que preveien .
Els nous fons Next Generation EU constitueixen una veritable innovació en les polítiques europees, tant pel seu volum total -750.000 M€ que, per fer-se’n una idea, equival a tres vegades el PIB anual que generava l’economia catalana el 2019-, com pel fet que es financen amb deute emès directament per Europa -Comissió Europea -, els recursos de la qual fins ara sempre havien depès directament de les migrades aportacions dels estats membres. Els projectes s’han de presentar a Brussel·les el proper mes d’abril i la seva materialització s’ha de produir en els pròxims cinc anys. Per tant, no són una ajuda conjuntural, sinó que tenen vocació estructural. Per a informació més detallada, podeu consultar: https://es.fi-group.com/plan-recuperacion-y-resiliencia-nextgenerationeu/
L’Estat espanyol és el primer beneficiari d’uns recursos que, teòricament, pretenen ajudar les economies europees a ser més competitives a través de l’aposta per la transició ecològica i la digitalització d’empreses i administracions. Tanmateix, aquests objectius genèrics admeten, si més no de moment, moltes interpretacions a l’hora de concretar-ne els projectes i veurem fins a quin punt es mantenen les finalitats inicials o es dediquen a tapar forats i socórrer sectors més afectats per la pandèmia.
La interpretació inicial que n’ha fet el govern espanyol és força laxa, potser també perquè parteixen d’una experiència poc eficient a l’hora d’implementar tots els fons estructurals tradicionalment disponibles i perquè molts recursos europeus s’han destinat a infraestructures poc rendibles socialment i econòmicament, des de l’AVE a Espanya o el carril Bus-VAO de la C-58 a Catalunya.
La forma com es distribueixin aquests recursos extraordinaris ens avançarà, molt probablement, el nivell d’eficiència de les inversions així finançades i la veritable grau de contribució a la modernització i la competitivitat de l’economia catalana i espanyola.
Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.
Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí pel que fa a les pensions.
L’Econòmic del PuntAvui tracta aquest diumenge dos temes en què a través del seu redactor, Jordi Garriga, ha tingut a bé demanar-me l’opinió.
Un que encara cueja amb l’absorció de Bankia per Caixabank: l’eventual desaparició d’un sistema financer català.
Un altre que hauria de polaritzar l’atenció ara mateix i els pròxims mesos i al que es dediquen dos articles: com aprofitar millor l’anunciada i multimilionària ajuda europea per modernitzar i fer més competitiva la nostra economia.
En el primer cas, desdramatitzo aquesta pèrdua d’un sistema financer autòcton que ja ve de fa vint o trenta anys en el cas de la Caixa, molt vinculada amb el fracàs de l’expansió internacional i amb l’ascensió de l’Opus dins la institució, que ara culmina amb el nomenament de Goirigolzarri com a president executiu .
En el segon cas, la meva aposta és per la solarització, és a dir, per l’accelerar l’autogeneració d’energia solar a indústries, edificis de serveis -hotels, oficines- i habitatges. Un factor de competitivitat, creació d’ocupació i sostenibilitat.
Sector financer, perdut o en transformació? L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Reprendre des de nous paradigmes. L’Econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Vies de transformació. L’econòmic del PuntAvui, 11-10-20
Enric Llarch 