Les pensions públiques formes un dels pilars bàsics del nostre modest estat del benestar. Mantenir-ne el poder adquisitiu no pot contraposar-se a la situació dels treballadors amb salaris baixos. Haver optat per una economia de negocis fàcils i de baix valor afegit ens duu a aquestes comparacions interessades.
https://www.lavanguardia.com/economia/20221210/8639410/disparen-pianista.html
Si no hi podeu accedir, podeu llegir-ho a continuació:
Sempre reclamem un turisme de qualitat. Però què és -i no és- el turisme de qualitat? Què hem de fer per aconseguir-lo?
Un país de qualitat per a un turisme de qualitat. Viaempresa.cat, 2-8-22
L’escassetat de mà d’obra fins ara només es produïa en sectors i especialitats molt específiques. Podíem dir que hi havia un desajust entre l’oferta de persones qualificades formades i la demanda que realment existia en un mercat que sempre avançava més ràpidament que els nostres sistemes formatius.
Ara, coexistint amb el primer, ens trobem amb una altra mena de desajust: el de les feines poc qualificades. No es tracta tant d’un tema de prestigi social, com sostenen alguns per explicar la falta de cambrers. Ni dels universitaris que ara no es presten a treballar els estius per guanyar uns calerons que els ajudin a passar millor el curs acadèmic. Més aviat són les retribucions i les condicions de treball.
Pagueu-los millor. La Vanguardia, 20-6-22
Si no hi teniu accés, mireu de llegir-lo en les imatges adjuntes:
L’entrada en funcionament del túnel de les Glòries ha posat en evidència el malestar soterrat per les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat de considerar els turistes com els culpables de tots els mals a carregar contra els ciutadans metropolitans que fan servir el vehicle privat a falta d’un transport públic més eficient.
L’anunci d’una consulta als ciutadans de l’Alt Pirineu i l’Aran ha destapat la caixa dels trons de l’eventual candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030.
A banda de tot l’afer de si hi haurà una candidatura conjunta amb els aragonesos, el més important és si la celebració dels Jocs generarà més avantatges que inconvenients, de si per si sols poden resoldre el futur d’una regió fràgil i en regressió continuada des de fa dècades.
I en tot cas, quines estratègies caldria impulsar perquè, de forma complementària als Jocs o sense ells, la vegueria pugui sortir de la marginalitat i assegurar un futur viable sense fer malbé el territori.
Aquests són els dos articles de la sèrie:
Un referèndum olímpic per resoldre el futur del Pirineu? Viaempresa.cat, 1-2-22
Uns Jocs d’Hivern per resoldre el futur del Pirineu? Viaempresa.cat, 2-2-22
Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.
Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21
Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.
Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.
El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.
En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia
L’enèsim Pla de Rodalies es va presentar la setmana passada al Col·legi d’Economistes en un acte organitzat amb Pimec i on van fer venir el Secretari d’Estat corresponent.
Però ja en portem uns quants, de plans de rodalies. I no diguem d’inversions multimilionàries anunciades a bombo i plateret. No és estrany que tothom s’ho miri amb escepticisme. Encara més després que la caiguda d’usuaris, a causa de la pandèmia, ha disparat el dèficit d’explotació de tots els transports públics.
Una reflexió sobre la credibilitat que ens pot merèixer aquest nou anunci de bones intencions.
La pandèmia ho havia tapat tot, però la realitat és tossuda i tornen a aparèixer, si fa o no fa allà on els havíem deixat fa un any, els temes pendents de resolució i el debat sobre com afrontar-los. I l’habitatge n’és un dels principals.
Perquè el problema no s’ha solucionat sol amb la pandèmia. En contra del que alguns preveien, la baixada del preu de compra i de lloguer durant els darrers mesos ha esta testimonial i s’han produït fenòmens inesperats, com l’augment de preus a la segona i tercera corones metropolitanes i, fins i tot, a la ruralia. És la conseqüència d’aquest 30% de barcelonins -i segur que de molts altres metropolitans- que segons les enquestes municipals diuen que volen allunyar-se de les aglomeracions i aprofitar les oportunitats que els ofereix el teletreball.
Entre els canvis que ha generat la covid19, els que afecten la mobilitat han estat dels més importants. Com en tants altres aspectes, no sabem fins a quin punt es consolidaran un cop haguem superat la pandèmia, però podrien qüestionar paradigmes que fins ara semblaven inqüestionables, des de la mobilitat de persones vinculada al turisme a la de mercaderies que deriva del comerç internacional. La necessitat d’assegurar un cert distanciament físic també amenaça una de les grans apostes de futur arreu del món en la mobilitat urbana i metropolitana: el transport públic.
La mobilitat després de la pandèmia: menor i diferent. Viaempresa.cat, 19-1-21
Enric Llarch 