“Sàpiens: d’animals a déus” (Revista Mirall, 9-6-20)

Sàpiens

 

“La història va començar quan els humans es van inventar els déus i acabarà quan els humans esdevinguin déus”.

Aquesta frase encapçala la pàgina web de l’historiador i pensador israelià Yuval Noah Harari i autor de Sàpiens, una breu història de la humanitat. Harari no és un nouvingut i potser ja és conegut per molts de vosaltres. Jo l’he descobert  arran de la nova edició que Edicions 62 ha fet del seu llibre més celebrat i d’un dels primers articles que es va publicar sobre el món després de la pandèmia de la covid-19.

N’he volgut fer aquesta recensió que publica la Revista Mirall per engrescar a llegir Sàpiens els qui encara no coneixeu aquesta obra de Harari. Tinc la més absoluta confiança que n’obtindreu un devessall d’idees suggeridores, encara que algunes resultin xocants i d’altres no ens acabin de convèncer. Més que mai, l’historiador ens explica el passat per mirar de presentar-nos, no tant un futur inexorable, sinó les diverses opcions de futur que tenim en funció del que fem o no fem ara mateix.

Com a complement, us vull recomanar que veieu l’entrevista que li ha fet en Jordi Basté a TV3, aquest darrer diumenge, al seu programa No pot ser. Precisament, la primera part de l’entrevista es focalitza molt en un tema poc -per no dir gens- tractat a Sàpiens, potser perquè se n’ha parlat molt o, simplement, perquè després de la utilització perversa de les xarxes socials en les darreres eleccions nord-americanes ha trobat que calia prestar-hi més atenció.

“Sàpiens; d’animals a déus”. Revisa Mirall, 9-6-20

“Garanties republicanes” (Revista Mirall, 12-4-19)

Garanties republicanes (fragment)

El cicle electoral que formalment hem encetat aquest divendres és una bona oportunitat perquè des de l’independentisme es reformuli el seu missatge, especialment cap als catalans que són més refractaris a una eventual república catalana independent.

En els darrers temps, la demanda de poder decidir el nostre futur i, ara, la denúncia de la repressió han fet descuidar l’argumentació destinada a convèncer aquells que desconfien, que tenen por, del que els passarà un cop instaurada la república. Una por, evidentment, estimulada i magnificada pels partits polítics unionistes i el sistema comunicatiu espanyol. Però no per això menys real i menys rellevant.

En aquest article a la Revista Mirall (revistamirall.com)  plantejo que superem els sobreentesos entre independentistes i fem explícits uns compromisos republicans per ajudar a vèncer la por i a construir les grans majories que ens han de permetre vèncer l’estat repressor.

revistamirall.com. Garanties republicanes, 12-4-19

 

“L’ús social del català” (Revista Mirall, 12-10-18)

Ússocial català

Durant molt de temps hem sentit valoracions optimistes sobre l’evolució de la llengua i del nombre de parlants. Però d’un temps cap aquí, sobretot coincidint amb aquests darrers anys de Procés, s’ha deixat de tocar el tema en públic. Només amb dues excepcions. La primera,  la coratjosa tasca de la Plataforma per la Llengua, que en el darrer informe anual -recollint dades de la DG dePolítica Linguística- advertia que el català ha perdut 300.000 parlants habituals només a Catalunya i durant els darrers quinze anys. Però si en termes absoluts la situació és greu, en termes relatius ho és molt més: només el 35% dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua habitual.

La segona el manifest Koiné, llengua comuna, que fa dos anys i mig feien públic nombrosos lingüistes i sociolingüistes, incloent-hi l’actual Consellera de Cultura. Un manifest on es posava el dit a la nafra sobre el futur del català i que fou rebut amb grans escarafalls, tant pels espanyolistes de sempre com per molts independentistes que, amb el lloable propòsit de no generar més anticossos dels imprescindibles, reviuen l’ara no toca. Una revifalla pujoliana que, igual com aquelles, fa sospitar a molts de renúncies vergonyants.

Potser és hora, doncs, que comencem a parlar clar i català. Què passa amb l’ús social de la llengua, quins mecanismes han portat a l’actual retrocés que és innegable malgrat la dificultat de mesurar-lo objectivament, per què els mecanismes tradicionals de consolidació i de recuperació de la llengua fa temps que no funcionen i què podem fer davant de tot plegat.

De tot això, excepte de mesures concretes -que, d’altra banda, són fàcilment deduïbles-, en parlo en aquest article a la Revista Mirall.

“L’ús social del català” (revistamirall.com, 12-10-18)

“Per un ecosistema de l’art, la creativitat i la innovació” (Revista Mirall, 17-7-18)

Revista Mirall. Art, creativitat...

Encara que d’entrada ens sembli que no tenen gaire res a veure, l’art, la creativitat i la innovació són fenòmens estretament vinculats. L’artista, el científic i l’enginyer sovint tenen moltes coses en comú, com ara l’inconformisme i la creativitat. En un país ple d’artistes i de creatius, fer un pas més per a excel·lir en la innovació no ens hauria de costar gaire. Sobretot si bastim uns ecosistemes on uns i altres es trobin i es retroalimentin.

“Per un ecosistema de l’art, la creativitat i la innovació”. Revista Mirall, 17-7-18

 

 

“El patrimoni de la memòria”. Revista Mirall, 12-3-18

Revista Mirall. El patrimoni de la memòria

“La memòria és un gran cementiri”. Aquest era el títol del llibre de records d’un gran periodista de la segona meitat del segle XX, Manuel Ibáñez Escofet,  principal director del Tele/eXprés, el llegendari diari de tarda que en els darrers anys del franquisme  va modernitzar i per al que va aconseguir atreure els sectors més joves, progressistes i moderns. Una de les plomes joves que Escofet va incorporar al diari fou la de Montserrat Roig, una pionera a recuperar la memòria oculta pel franquisme, sobretot amb el llibre “Els catalans als camps nazis”. Fou Montserrat Roig qui escrigué que “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

El patrimoni de la memòria ens permet saber qui som i qui hem estat i ens dóna punts de referència indispensables per saber on som i cap a on anem, especialment en aquests darrers temps d’esperança i d’incertesa alhora. La memòria és el nostre gran i principal patrimoni, tant en termes personals com col·lectius. Si la persona que perd la memòria deixa de ser ella mateixa, el poble que la desconeix o que en té una visió incompleta o tergiversada es desnaturalitza i s’empobreix.

La Diputació de Barcelona, des de l’Àrea de Cultura que encapçala Joan Josep Puigcorbé, ha decidit vincular l’Any Europeu del Patrimoni a la memòria col·lectiva i ha encetat una sèrie de Jornades de reflexió sobre la recuperació de la memòria. Arran de la primera d’aquestes jornades he escrit l’article “El patrimoni de la memòria”.

Amb aquest article enceto la meva col·laboració a la RevistaMirall.com, “un projecte que neix de la mà d’un grup de joves que senzillament volen fer periodisme i promoure noves mirades del món cultura”. Un projecte impulsat per Joan Solé, com a “evolució del diari universari Intocable.Digital.cat”. En definitiva “una capçalera d’origen politicocultural, que aposta pel periodisme sense pressa. Anàlisi de l’actualitat, lluny de la immediatesa que impera en el món de la comunicació”. Un projecte que, independentment de les meves col·laboracions, us animo que aneu seguint.

“El patrimoni de la memòria”. RevistaMirall.com