L’escassetat de mà d’obra fins ara només es produïa en sectors i especialitats molt específiques. Podíem dir que hi havia un desajust entre l’oferta de persones qualificades formades i la demanda que realment existia en un mercat que sempre avançava més ràpidament que els nostres sistemes formatius.
Ara, coexistint amb el primer, ens trobem amb una altra mena de desajust: el de les feines poc qualificades. No es tracta tant d’un tema de prestigi social, com sostenen alguns per explicar la falta de cambrers. Ni dels universitaris que ara no es presten a treballar els estius per guanyar uns calerons que els ajudin a passar millor el curs acadèmic. Més aviat són les retribucions i les condicions de treball.
Els immediats processos electorals a moltes de les principals organitzacions empresarials mostren les dificultats que les elits barcelonines tenen per regenerar-se. Tant en termes de tipus i grandària d’empreses i sectors que representen, com d’edat i gènere dels seus representants, com de discurs.
Un discurs, es planyen, molt menys influent que abans. I és que aquestes elits semblen impermeables als canvis a la societat catalana i tenen dificultats per reconèixer la veritable naturalesa de l’Estat espanyol.
Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.
Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.
L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.
És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.
Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.
“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”
A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.
La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.
Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.
Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.
Això de posar un model forà com a ideal al que procurar assemblar-nos ja ve del s. XVIII. Aquestes comparacions aspiracionals no són mai neutres i sempre porten implícites, no només un model econòmic i social, sinó un de polític.
En el marc de la insistència de les organitzacions empresarials perquè ens deixem de cabòries -o sigui, d’independència- i ens dediquem a potenciar l’economia catalana, la darrera proposta ve del més insigne dels nostres economistes, Andreu Mas-Colell: Baviera.
El país, Catalunya, -encara que, com a conseqüència, també Espanya- continua en estat d’ebullició i les aigües somes de l’oasi català es remouen inquietes. Les organitzacions de la societat civil més vinculades a l’statu quo experimenten sotracs insòlits en aquests darrers 40 anys. En alguns casos, perquè no canviï res de substancial. Però qui sap si la profunditat en les transformacions de la nostra societat no acabaran fent que els protagonistes d’aquests canvis formals acabin anant més enllà del que preveien .
El comerç al detall és segurament un dels sectors que més s’ha transformat en els darrers anys i la pandèmia no ha fet més que accentuar-ho. L’hegemonia cada cop més intensa dels grans grups que integren procés de producció i de distribució, l’emergència ara sí definitiva del comerç electrònic com a alternativa real a la compra física, el lent declivi dels centres comercials perifèrics, l’aparició de comerços de conveniència en mans d’immigrants disposats a un grau d’autoexplotació com el dels nostres botiguers de fa 50 o 60 anys…
Les polítiques de suport al comerç (urbà, autòcton, familiar, de pimes?) han de superar les inèrcies dels darrers vint-i-cinc per afrontar les noves realitats del sector. Mentrestant, un projecte perseguit durant molts anys, l’adaptació local dels Business Improvement Districts de les ciutats anglosaxones sembla a punt de convertir-se en realitat. Llàstima que amb molts anys de retard.
Els patricis de la burgesia barcelonina seuen neguitosos als setials. Han intentat renovar i rejovenir el seu Cercle d’Economia, i sembla que no l’han encertat gaire. Els joves -relativament- taurons que s’aprofiten de l’èxit internacional de Barcelona no semblen gaire disposats a contemporitzar amb les velles glòries de l’entitat. Amb els seus mètodes agressius i pagats de si mateixos, xoquen amb els tradicionals equilibris i bones formes d’una entitat que ho havia estat tot, però que ara té renovats competidors per construir el relat de la burgesia de la capital del país.
EL Cercle d’Economia ha entrat en decadència i només el temps dirà si aquesta és definitiva o es tracta d’una fase de transició cap a una posada al dia que cada cop és més urgent i imprescindible.
Tot sembla indicar que s’estan produint moviments de fons dins l’empresariat català i les seves organitzacions més representatives. La victòria inesperada de la candidatura netament independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona va significar el primer toc d’atenció a les elits que tradicionalment han monopolitzat la veu pública dels empresaris. Ara, van acumulant-se senyals de distensió -sovint en forma de ziga-zaga -en l’enfrontament ferotge amb les pretensions sobiranistes d’una part creixent dels catalans. I és que si hi ha un principi bàsic en la pràctica empresarial és el de l’adaptació a una realitat sempre canviant, encara que la gran majoria sigui refractària a la incertesa que genera tot canvi.
Enric Llarch 