El món de les petites i mitjanes empreses sovint es tracta com un tot homogeni, però les diferències entre elles són immenses. Per això, parlar de pimes en general és dir ben poca cosa i es presta a confusió.
Sempre reclamem un turisme de qualitat. Però què és -i no és- el turisme de qualitat? Què hem de fer per aconseguir-lo?
Un país de qualitat per a un turisme de qualitat. Viaempresa.cat, 2-8-22
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
Comprar ben barat per vendre barat i vendre molt. I disminuir els costos fixos a la mínima expressió. Aquests són els nous paradigmes del sector comercial. A disminuir els costos fixos, s’hi apunten tots, tant petits com grans. Vendre molt perquè venen barat ja és nomes a l’abast dels més grans, que tenen economies d’escala i capacitat de pressionar o de trobar proveïdors barats a l’altra punta del món. O de treballar a marge zero -o a a pèrdues- si el que pretenen és principalment guanyar quota de mercat perquè a d’altres mercats ja són prou majoritaris i prou rendibles per compensar-ho.
Aquest és el panorama, els fets estilitzats que en deia algú, de l’actual situació del sector comercial a casa nostra. La resta són accidents secundaris. Per això, recuperar els marges tradicionals de les botigues és pràcticament una missió impossible, més enllà dels productes de luxe. I l’única opció és vendre molt perquè tots i els marges reduïts, s’acabi obtenint una rendibilitat raonable.
A la recerca del marge perdut. L’Econòmic. El PuntAVUI, 12-12-21
Desmuntar la darrera reforma laboral aprovada pel govern de M. Rajoy era un dels compromisos de la majoria parlamentària que presta suport a l’actual govern espanyol. Sembla que després de molts estira-i-arronses, la cosa ja està encaminada, encara que no es farà tabula rasa, sinó que es modificaran només aquells aspectes més clarament regressius. La reforma de la reforma.
Tanmateix, els problemes del mercat laboral espanyol -amb significatives però menors excepcions- continuaran perquè no es tracta, només, d’un problema de legislació laboral, sinó de model de creixement.
La reforma de la reforma o ja tenim prou Glovos. Viaempresa.cat, 10-11-21
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
No per esperat, resulta menys preocupant l’ERO que projecta el nou Caixabank. Pel mig, s’hi dirimeix com quedaran els serveis centrals de la nova entitat, si escorats cap a Barcelona o cap a Madrid. Abans de la fusió, Caixabank ja tenia un bon gruix de l’staff a Madrid, a prop del poder regulador -Banc d’Espanya, Ministeri d’Economia- i del principat mercat de capitals espanyol -borsa i tota mena d’actors vinculats a la inversió financera estrangera. En total, l’anterior Caixabank disposava de més d’un terç de treballadors dels serveis centrals a Madrid.
Bankia, al contrari, no disposava d’aquesta mena de personal fora de Madrid, tot i que bona part del seu volum provenia de l’absorció de caixes d’estalvis valencianes. Fonts oficials es limiten a dir que tot dependrà del tipus de personal que s’aculli al programa de baixes incentivades, la qual cosa és òbviament falsa i pretén dotar d’un aleatorietat i d’una neutralitat a la decisió que és evident que no existeix.
Veurem com acaba tot, però segur que en aquesta bugada, hi perdem més d’un llençol
Caixabank: “Persona a persona”. Viaempresa.cat, 26-4-21
Aquest divendres es va donar a conèixer el repartiment territorial de els tant anhelats ajuts directes a empreses i autònoms promesos per l’Estat, un migrats 7.000 M€ en total.
A Catalunya, amb el 19% del PIB, el 16% de la població i el 25% dels treballadors en ERTO, el govern espanyol li va assignar 983 M€, el 14 per cent del total. No calen més comentaris.
“1.750M€ per a Catalunya” (castellà). La Vanguardia, 28-3-21
El país, Catalunya, -encara que, com a conseqüència, també Espanya- continua en estat d’ebullició i les aigües somes de l’oasi català es remouen inquietes. Les organitzacions de la societat civil més vinculades a l’statu quo experimenten sotracs insòlits en aquests darrers 40 anys. En alguns casos, perquè no canviï res de substancial. Però qui sap si la profunditat en les transformacions de la nostra societat no acabaran fent que els protagonistes d’aquests canvis formals acabin anant més enllà del que preveien .
A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.
Enric Llarch 