“Impressions de Portugal” (Viampresa.cat, 17-5-22)

Portugal ens queda lluny, però potser hauríem de prestar-li més atenció. No només com a destinació turística, sinó per com afronten reptes que en molts casos són semblants als nostres. I, fins i tot, com adopten iniciatives veritablement innovadores.

Impressions de Portugal. Viaempresa, 19-5-22

“Catalangate: vista a l’Est!”. Viaempresa.cat, 5-5-22

Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.

Catalangate: vista a l’Est! Viaempresa.cat, 5-5-22

“Una Barcelona de barriada” (Viaempresa.cat, 13-4-22)

L’entrada en funcionament del túnel de les Glòries ha posat en evidència el malestar soterrat per les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat de considerar els turistes com els culpables de tots els mals a carregar contra els ciutadans metropolitans que fan servir el vehicle privat a falta d’un transport públic més eficient.

Una Barcelona de barriada. Viaempresa.cat, 13-4-22

“Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis” (Viempresa.cat, 28-3-22)

El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.

El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.

Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis. Viaempresa.cat, 28-2-22

Ressuscitarà el MidCat? (Viaempresa.cat, 15-3-22)

Mentre l’inefable Josep Borrell demanava als europeus que apaguessin les calefaccions, la dependència centreeuropea del gas rus ha tornat a posar damunt la taula projectes que semblaven enterrats per sempre, com la interconnexió amb França a través de Catalunya, el gasoducte MidCat.

Però no sembla un negoci prou atractiu per als privats que l’impulsaven i caldrien fons europeus per finançar-lo. Una operació molt esbombada mediàticament, però que presenta nombrosos dubtes de viabilitat.

Ressuscitarà el MidCat? Viaempresa.cat, 15-3-22

“Ucraïna en el nostre futur” (Viaempresa.cat, 28-2-22)

Mentre a Barcelona comença una nova edició d’un Mobile que es volia que fos un signe d’esperança i de recuperació, a l’est d’Europa es lliura una guerra que molts no creien que pogués arribar a existir mai.

Sempre és més difícil acabar una guerra que començar-la, sobretot quan el passeig militar rus que preveia Putin no sembla confirmar-se. La llargada i la intensitat de l’enfrontament marcarà l’impacte sobre l’economia europea, també la nostra, encara que estiguem a l’altre extrem del continent.

El desenllaç final condicionarà el futur de les sancions que, donada la proximitat i la intensitat de les relacions econòmiques, podrien impulsar canvis més radicals per part dels europeus, sempre anunciats però que mai no acaben de materialitzar-se.

Ucraïna en el nostre futur, Viaempresa.cat, 28-2-22

“Ucraïna i els tipus d’interès” (L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22)

Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.

Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.

Ucraïna i els tipus d’interès. L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22

Un referèndum olímpic per resoldre el futur del Pirineu? (Viaempresa.cat, 1 i 2-2-22)

L’anunci d’una consulta als ciutadans de l’Alt Pirineu i l’Aran ha destapat la caixa dels trons de l’eventual candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. 

A banda de tot l’afer de si hi haurà una candidatura conjunta amb els aragonesos, el més important és si la celebració dels Jocs generarà més avantatges que inconvenients, de si per si sols poden resoldre el futur d’una regió fràgil  i en regressió continuada des de fa dècades.

I en tot cas, quines estratègies caldria impulsar perquè, de forma complementària als Jocs o sense ells, la vegueria pugui sortir de la marginalitat i assegurar un futur viable sense fer malbé el territori.

Aquests són els dos articles de la sèrie:

Un referèndum olímpic per resoldre el futur del Pirineu? Viaempresa.cat, 1-2-22

Uns Jocs d’Hivern per resoldre el futur del Pirineu? Viaempresa.cat, 2-2-22

“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“Una economia sense remei” (viaempresa.cat, 11-1-22)

El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.

No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.

Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)

Una economia sense remei. Viaempresa.cat, 11-1-22

%d bloggers like this: