Segurament, molts de nosaltres ens mirem amb sorpresa les grans mobilitzacions i la manca de socis parlamentaris de Macron quan ha volgut reformar les pensions i allargar l’edat mínima de jubilació dels 62 als 64 anys. Per cert, una de les més baixes d’Europa i no només comparada amb els 66 anys i quatre mesos, camí dels 67, que tenim vigent enguany a casa nostra.
La relació dels francesos amb la cosa pública és molt diferent, per a bé i per a mal. amb la que estem aquí acostumats. Per això, aquest diumenge parlo a La Vanguardia de la capacitat de concertar que França ha tingut amb les grans empreses del país per lluitar contra la inflació i els seus efectes sobre la població. A Espanya, mentrestant, ha calgut utilitzar la força coercitiva de les llei per intentar aconseguir objectius similars.
El Diners d’aquesta setmana estava en bona part dedicat a l’energia. Com en tantes altres ocasions i a tants mitjans, la majoria de titulars se’ls enduen les energies renovables versus les d’origen fòssil, el preu de les diverses fonts energètiques els posicionaments de les empreses del sector i les inversions que s’anuncien… L’eficiència energètica -en aquest cas, de les edificacions- no acostuma a tenir gaire ressò. És una activitat tan difícil i segmentada que no acapara gaires titulars.
Sobre aquestes circumstàncies i sobre els plans que la Comissió d’Energia del Parlament Europeu està treballant per estimular les inversions i l’estalvi energètic als edificis parlem en aquest article.
Les pensions públiques formes un dels pilars bàsics del nostre modest estat del benestar. Mantenir-ne el poder adquisitiu no pot contraposar-se a la situació dels treballadors amb salaris baixos. Haver optat per una economia de negocis fàcils i de baix valor afegit ens duu a aquestes comparacions interessades.
Sembla que cada vegada hi ha més titulars d’habitatges unifamiliars que migparteixen casa seva per oferir una llar pròpia a algun fill que retorna -sovint amb família- a causa de la inestabilitat laboral o de parella. Els creixents costos per accedir a una habitatge, ni que sigui de lloguer, afavoreixen aquestes opcions que, per ara per ara, no són legals.
Ho podeu llegir a la pàgina 15 del Diners de la Vanguardia:
L’apel·lació a ajudar -només- els més desfavorits s’ha convertit en una excusa dels falcons de l’ortodòxia financera per limitar la despesa i el dèficit de l’estat. Després, no haurem d’estranyar-nos que bona part de la població opti per suposades solucions màgiques i immediates, a la recerca de tornar a un passat mitificat. Com ara mateix a Itàlia.
Els recents acords sobre els canvis de cotització a la Seguretat Social per part dels autònoms no ens haurien de fer oblidar la precarietat i les dificultats de molts membres d’aquest col·lectiu per no engrossir el creixent nombre de treballadors, assalariats i autònoms, pobres.
L’escassetat de mà d’obra fins ara només es produïa en sectors i especialitats molt específiques. Podíem dir que hi havia un desajust entre l’oferta de persones qualificades formades i la demanda que realment existia en un mercat que sempre avançava més ràpidament que els nostres sistemes formatius.
Ara, coexistint amb el primer, ens trobem amb una altra mena de desajust: el de les feines poc qualificades. No es tracta tant d’un tema de prestigi social, com sostenen alguns per explicar la falta de cambrers. Ni dels universitaris que ara no es presten a treballar els estius per guanyar uns calerons que els ajudin a passar millor el curs acadèmic. Més aviat són les retribucions i les condicions de treball.
Sempre acaben tornant. Com les orenetes. Algú es temia, o desitjava, que no ho fessin. Més forts que la pandèmia. Ben decidits encara que bufin vents de guerra.
Al sector han perdut algunes plomes, però està satisfets d’haver aguantat prou bé. Ara, amb això no n’hi haurà prou. No es pot continuar fent negocis com sempre amb els turistes.
Martí Parellada i Maite Costa són dels professors que em van deixar més empremta a la Facultat d’Econòmiques, allà a la segona meitat dels anys setanta. Érem a l’inici de la Transició i moltes coses havien de renovar-se, començant per la Universitat i el coneixement i les eines que teníem per abordar la modernització de la nostra economia.
Ara, Parellada i Costa ja són catedràtics emèrits. D’aquí a uns dies, companys i deixebles, tots amics, els homenatjarem. Per la seva vàlua i trajectòria professional, per la seva capacitat de fer equips, per la seva bonhomia i generositat. Amb la Universitat, amb el país i amb tots nosaltres.
Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.
Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:
La segona ronda
Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.
Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.
En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.
Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.
Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.
Enric Llarch 