“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

“Sempre està bé que s’acabi” (Diners. La Vanguardia, 12-9-21)

Fa tot just 12 dies, però sembla que faci una eternitat. L’aixecament dels peatges a les principals autopistes catalanes és un fet d’enorme transcendència, tant per a la butxaca de molts com, a mitjà termini, per a la configuració i la competitivitat del territori.

Hi ha aixafaguitarres que ara s’exclamen que diuen que ara pagarem tots i fins ara només pagaven els que les feien servir. Primer, perquè aquest tots són tots els espanyols que, en la seva gran majoria han utilitzat vies d’alta capacitat de forma gratuïta des de fa dècades que, aquestes sí, sortien de la butxaca de tots els catalans. Però el més important és que ara o més endavant, només pagarem -sigui a través d’impostos, de vinyetes o de peatges intel·ligents- pels costos de manteniment de la xarxa i no per engrossir els beneficis de la concessionària, sigui en mans del grup Caixa o de Florentino Pérez i els seus amics italians, tan ben representats per l’insigne Duran i Lleida.

Per tot plegat, sempre està bé que s’aixequin les barreres dels peatges. Perquè a casa nostra vol dir que s’acabi un espoli.

Sempre està bé que s’acabi. Diners. La Vanguardia, 12-9-21

Si no podeu accedir a La Vanguardia, podeu mirar de llegir-ho aquí:

“Baby boomers” (La Vanguardia, 12-7-21)

De fa uns dies que el concepte de “Baby boomers” ha tornat a estar de moda. Les generacions plenes dels anys 60 i primers 70 aviat es jubilaran i el ministre del ram ha deixat anar un globus sonda com qui no vol la cosa: allargar els anys d’activitat laboral o rebaixa de les pensions. Uns s’han escandalitzat farisaicament. D’altres han remarcat que ha dit el que ningú s’atrevia a dir.

Potser algun moviment en aquest sentit serà inevitable perquè no s’han fet els deures quan calia. Però encara hi ha moltes coses a fer per mantenir i estabilitzar l’actual sistema de pensions.

“Baby boomers”. La Vanguardia, 11-7-21

Si no hi podeu accedir, podeu mirar de llegir l’article aquí mateix:

“Caixa o faixa d’Aena” (Diners. La Vanguardia, 23-5-21)

A Aena li han entrat les presses. Potser és que frisa per posar en valor els terrenys que té al voltant de l’aeroport per desenvolupar-hi les oficines i serveis de l’anomenada ciutat aeroportuària. Per això vol que s’aprovi ràpidament el seu projecte d’ampliació de la pista banda mar, que té importants afectacions en l’espai natural de La Ricarda.

La darrera paraula, però, la tindrà Europa, si accepta o no un canvi de cromos en forma de creació d’una nova zona naturalitzada que substitueixi la que quedaria afectada. El problema és que arran de la darrera ampliació, fa 15 anys, AENA ja es va comprometre a fer una operació d’aquest tipus i encara no l’ha realitzat. Credibilitat tendent a zero.

Mentrestant, pressiona la societat i les institucions catalanes perquè acceptin un tot o res. I aquí, s’hi inclou la denominada terminal satèl·lit que hauria de descongestionar unes terminals que el 2019 ja eren a prop de la saturació.

Mentrestant, Foment del Treball, amb l’inefable Sánchez Llibre al capdavant, ha vist una ocasió per guanyar protagonisme i ha anunciat un acte reivindicatiu per reclamar que es faci efectiva l’ampliació tal i com la vol Aena. Recorden sense dubte el famós acte celebrat el 2014, quan es va reclamar que la gestió de l’aeroport passés a mans de Catalunya. La gran diferència és que aleshores reclamaven a Madrid -amb un èxit perfectament descriptible- i ara pretenen pressionar Generalitat i Ajuntament perquè es pleguin als interessos d’una Aena que ara està parcialment privatitzada, però on continuen manant els de sempre.

Diners, pàg. 8. Caixa o faixa d’Aena. La Vanguardia, 23-5-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, podeu llegir l’article en la imatge següent:

 

“API Colau” (Diners. La Vanguardia, 2-5-21)

Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.

Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.

El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.

En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia

API Colau (versió castellana). La Vanguardia, 2-5-21

“1.750 M€ per a Catalunya” (La Vanguardia, 28-3-21)

Aquest divendres es va donar a conèixer el repartiment territorial de els tant anhelats ajuts directes a empreses i autònoms promesos per l’Estat, un migrats 7.000 M€ en total.

A Catalunya, amb el 19% del PIB, el 16% de la població i el 25% dels treballadors en ERTO, el govern espanyol li va assignar 983 M€, el 14 per cent del total. No calen més comentaris.

“1.750M€ per a Catalunya” (castellà). La Vanguardia, 28-3-21

“Lideratge econòmic per a després del 14-F” (La Vanguardia, 13-2-21)

A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.

Lideratge després del 14-F . La Vanguardia, 14-2-21

“La Barcelona onanista” (La Vanguardia, 3-1-21)

La crisi de la pandèmia ha afectat molt especialment les grans ciutats, exponents de la màxima concentració física d’activitats, de persones  i d’intercanvis. Les economies d’aglomeració pròpies del desenvolupament capitalista han estat la diana preferida per la covid19 per reproduir-se i expandir-se. 

Encara que finalment aquest any que encetem comencem a doblegar el virus -i sempre que no es repeteixin episodis similars amb gaire freqüència, com alerten alguns epidemiòlegs-, l’aïllament, que ha estat la mesura defensiva més eficaç  durant molts mesos, és intrínsecament contrari a l’essència mateixa de les ciutats. 

La crisi ha afectat especialment una Barcelona especialitzada en els intercanvis de persones, com són el turisme- de vacances, però també de negocis i reunions- i la captació d’emprenedors o d’estudiants d’Erasmus. Una ciutat que, esgotat el model de la plataforma de negocis fàcils, tendeix des de fa cinc anys a l’entotsolament sense cap altre model de futur que viure de renda dels anys d’expansió. 

Una mirada curta i miop que li impedeix liderar de forma efectiva la regió metropolitana i el conjunt del país i abordar amb possibilitats èxit els reptes d’una ciutat del segle XXI.

“Empresaris i rendistes” (La Vanguardia, 29-11-20)

Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.

 Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.

Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.

%d bloggers like this: