Olga Sacharoff i pintura flamenca i holandesa a Girona

Autoretrat
Autoretrat de la gàbia, ca. 1924. Col. Gothsland

Acabava per Pasqua, però l’èxit de públic ha fet que s’allargui fins a l’u de maig. Es tracta de l’exposició sobre la pintora russa afincada Barcelona Olga Sacharoff.

Filla d’una família liberal i benestant russa, tot i que nascuda a Geòrgia, Sacharoff (1881-1967), pogué estudiar a Munic, que era el primer esglaó per a molts artistes de l’est abans d’instal·lar-se a París. Com tants altres, arran de la 1a. GM es refugià a Barcelona, amb la que restaria vinculada de per vida, tot i que en acabar el conflicte tornà a París i vindria a Barcelona, on s’estava el seu marit, només a l’estiu.

Olga Sacharoff, Promenade (ca.1923). Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)
Olga Sacharoff, Promenade (fragment) ca.1923. Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)

A la capital francesa formà part de l’anomenada Escola de París i tractà entre altres Picasso i Modigliani. D’aquest darrer, potser n’incorporà els ulls buits i absents dels seus retrats d’aleshores. Picasso l’influí també en algunes obres de la primera època, en què adoptà l’estètica cubista. Un cop abandonat el cubisme, seguí encara l’estela de Picasso amb perspectives distorsionades i colors apagats amb predomini del gris. Hi ha tres teles a l’exposició que fan evident aquesta proximitat.

El casament (fragment)
Olga Sacharoff. Un casament (fragment), ca. 1919. MNAC

Tanmateix, les pintures arquetípiques de Sacharoff es caracteritzen pels colors vius i alegres i per uns personatges hieràtics i poètics alhora, que a mi em recorden els del Douanier Henri Rosseau. El tractament de les plantes i dels paisatges que emmarquen aquests personatges també beuen de l’estil rousseaunià i naïf. La curadora de l’exposició, la professora de l’Escola Llotja, Elina Norandi,  remarca la ironia i la crítica amable que traspuen molts d’aquests retrats de grups petitburgesos en escenes de la vida quotidiana als carrers de París.

dav
Olga Sacharoff. Noia amb coloms, ca. 1920. Col. particular

Instal·lada definitivament a Barcelona arran de la 2a. GM, Sacharoff i el seu marit s’integraren perfectament a la colla d’artistes, sobretot pintors i músics, de famílies benestants i ben tolerades pel franquisme dels anys 40 o 50. El seu estil, sense perdre encant i lirisme, s’empeltà de ressonàncies noucentistes i esdevingué més acomodatici als gustos d’un mercat local ara més conservador que mai. Tanmateix, la seva pintura, tot i l’allunyament de les avantguardes, continua sent atractiva, delicada i poètica.

dav
Olga Sacharoff. La Llotja, ca. 1944 (col·lecció Cercle del Liceu. Donació de Joan Uriach). En segona fila, mirant cap a terra, autorretrat de l’artista.

Precisament, el cànon que durant dècades ha imposat l’abstracció i l’informalisme com a úniques tendències vàlides per a la pintura moderna ha comportat l’oblit de Sacharoff, sobretot a partir de la seva mort el 1967. El fet de no tenir fills ni seguidors que vetllessin per la seva obra també hi ha tingut a veure. Fins al 1994 no se celebraria una exposició antològica a La Pedrera. I ara, en fer 50 anys de la seva mort, comptà amb la fortuna de ser l’única dona que que celebrava aniversari, la qual cosa ha estat determinant per generar un Any Olga Sacharoff, del que aquesta exposició n’és la principal mostra.

Sacharoff pintà molts retrats, sovint al jardí de la seva torre al Putget, per encàrrec o com a obsequi al seu entorn social. Entre aquests, els de molts nens, alguns dels quals, com l’ara destacat músic Jordi Sabatés, ha visitat fa pocs dies l’exposició.

Olga-Sacharoff.-Jordi-Sabatés
Olga Sacharoff. Jordi Sabatés (1951). Col. particular

És destacable, sobretot com a document de l’època, el retrat monumental de la seva colla d’amics intel·lectuals i artistes, a majoria masculins però on ha situat les seves parelles en primer terme. Els germans Llimona, els germans Monpou i els germans Amat, Vila Arrufat, Llorens Artigas, Enric Monjo, Tomàs Seix o Luís Monreal són alguns dels artistes i intel·lectuals retratats en El sopar de la colla. Hi ha un altre quadre similar, però amb el tema de la sobretaula, que ara no hi és però que acompanyava el del sopar a l’exposició de La Pedrera.

dav
La colla, 1947. (MNAC)

 

Els Països Baixos a la Fontana d’Or

I si voleu completar la visita, us recomano la petita però deliciosa mostra de pintura flamenca i holandesa que exposa el Caixaforum Girona a la seva seu de la Fontana d’Or. En aquest cas, hi ha més temps, fins al quatre d’agost.

Autor desconegut. Cercle de David II Teniers. Els cinc sentits, 1645
Autor desconegut. Cercle de David Teniers el Jove. Els cinc sentits, 1645 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Es tracta d’una quarantena de pintures dels Països Baixos -protestants i catòlics- dels segles XVI i XVII i que provenen dels Museés d’Art et d’Histoire de Genève (MAH). Tot i que no hi ha els noms més destacats -amb l’excepció de tres pintures dels Brueghel i una de David Teniers el Jove- la mostra resulta molt interessant i il·lustrativa de la pintura d’un país que experimentà durant aquests tres segles una gran expansió de base comercial que generà una potent burgesia que demandava llenços per decorar les seves llars. Una burgesia molt més determinant encara en el cas d’Holanda, on el triomf del protestantisme féu desaparèixer l’església com a principal demandant d’obres d’art.

Jan Anthonisz van Ravenstein
Jan Anthonisz van Ravensteyn. Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, ca. 1620 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Tot i que l’Acadèmia i els tractadistes francesos establien una rígida jerarquia de gèneres, des de les humils natures mortes fins als grups humans en escenes històriques o alegòriques, els holandesos eren molts més pragmàtics: “Si no es pot assolir la perfecció en la pintura de figures i històries, es poden pintar Animals, Cuines,Fruites o Flors, Grotescos, Nocturns, Incendis, Retrats inspirats de la vida, Marines i Vaixells o qualsevol altra cosa” (Karel van Mander: “El fonament de l’art de pintar noble i liberal”. Primera part de Schidler-Boeck (El llibre dels pintors); Haarlem, 1604 . Així que la mostra s’organitza temàticament al voltant de les al·legories, escenes quotidines i de la història sagrada, retrats, paisatges i natures mortes

Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d'Isaac, ca. 1600
Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d’Isaac, ca. 1600 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Els quadres, recentment restaurats i ben il·luminats, van acompanyats de cartel·les individuals que paga la pena de llegir per interpretar de forma més completa les circumstàncies en què es creà i els missatges implícits de cada pintura.

Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610
Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610. (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

En conjunt, dues exposicions molt recomanables per fer una excursió a Girona i completar les visites culturals amb un passeig per l’encantador barri vell i un bon àpat, qui sap si davant les escales de la catedral o la pujada de Sant Domènec.

Pujada de Sant Domènec. Girona
Pujada de Sant Domènec, Girona. Segurament un dels escenaris barrocs més bells de Catalunya (Foto: Joan Trias)

“L’empresariat turístic de Barcelona es posa les piles?”. Viaempresa, 26-3-18

viaempresa, 26-3-17

Després de mesos i mesos de fer-se el desentès, l’empresariat turístic de Barcelona sembla que comença a reaccionar i a fer propostes per minimitzar els efectes perversos de l’èxit turístic de la ciutat, que amenacen un èxit que tan positiu ha estat per als seus negocis.

En parlo arran de les propostes de l’associació Barcelona Global en aquest article a viaempresa.cat

L’empresariat turístic de Barcelona es posa les piles? Viaempresa.cat (26-3-18)

 

 

“El patrimoni de la memòria”. Revista Mirall, 12-3-18

Revista Mirall. El patrimoni de la memòria

“La memòria és un gran cementiri”. Aquest era el títol del llibre de records d’un gran periodista de la segona meitat del segle XX, Manuel Ibáñez Escofet,  principal director del Tele/eXprés, el llegendari diari de tarda que en els darrers anys del franquisme  va modernitzar i per al que va aconseguir atreure els sectors més joves, progressistes i moderns. Una de les plomes joves que Escofet va incorporar al diari fou la de Montserrat Roig, una pionera a recuperar la memòria oculta pel franquisme, sobretot amb el llibre “Els catalans als camps nazis”. Fou Montserrat Roig qui escrigué que “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

El patrimoni de la memòria ens permet saber qui som i qui hem estat i ens dóna punts de referència indispensables per saber on som i cap a on anem, especialment en aquests darrers temps d’esperança i d’incertesa alhora. La memòria és el nostre gran i principal patrimoni, tant en termes personals com col·lectius. Si la persona que perd la memòria deixa de ser ella mateixa, el poble que la desconeix o que en té una visió incompleta o tergiversada es desnaturalitza i s’empobreix.

La Diputació de Barcelona, des de l’Àrea de Cultura que encapçala Joan Josep Puigcorbé, ha decidit vincular l’Any Europeu del Patrimoni a la memòria col·lectiva i ha encetat una sèrie de Jornades de reflexió sobre la recuperació de la memòria. Arran de la primera d’aquestes jornades he escrit l’article “El patrimoni de la memòria”.

Amb aquest article enceto la meva col·laboració a la RevistaMirall.com, “un projecte que neix de la mà d’un grup de joves que senzillament volen fer periodisme i promoure noves mirades del món cultura”. Un projecte impulsat per Joan Solé, com a “evolució del diari universari Intocable.Digital.cat”. En definitiva “una capçalera d’origen politicocultural, que aposta pel periodisme sense pressa. Anàlisi de l’actualitat, lluny de la immediatesa que impera en el món de la comunicació”. Un projecte que, independentment de les meves col·laboracions, us animo que aneu seguint.

“El patrimoni de la memòria”. RevistaMirall.com

“Pagar les pensions”. La Vanguardia, 13-3-18

LV. Pagar les pensions, 13-3-18l

Fa uns quants anys, el futur de les pensions era el tema recurrent del darrer trimestre de cada any, quan s’acabava el termini per obrir o fer noves aportacions als plans de pensions privats. Alguna entitat financera sempre treia un informe o altre alertant sobre la mala salut dels sistema públic i empenyent de forma més o menys oberta a confiar en els plans privats. Però amb la crisi financera del 2008, molts dels que havien confiat en els fons privats es van trobar amb la desagradable sorpresa que el seu capital havia minvat força, en funció del grau d’exposició als índexs i productes borsaris del pla que havien contractat.

Fa cinc anys, el govern del PP va decidir deixar de vincular el creixement dels imports de les pensions a l’index de preus al consum i establir un augment màxim anual del 0,25%. Va ser l’única cosa que se’ls va acudir per frenar el creixement de la despesa i el dèficit galopant d’uns comptes de la seguretat social que, ràpidament, s’anaven menjant els estalvis dels anys bons, l’anomenada guardiola de les pensions.

Enmig del moments més durs de la crisi econòmica i amb un inflació oficial entre el zero i l’u per cent, ningú no es va queixar gaire. Ara, quan ja portem tres anys oficialment de recuperació econòmica, l’IPC duu camí de revifar -l’any passat ja vam superar l’u per cent-  i els preus de serveis bàsics com l’energia, s’han disparat, comença a esclatar el malestar llargament covat i el greuge anual dels augments irrisoris. Uns augments mensuals que, a les pensions més baixes, amb prou feines superen el cost de trametre la carta amb què l’Administració et comunica amablement la revaloració concedida.

Els qui fins no fa gaires setmanes advertien als catalans que anirien a la ruïna i no podrien pagar les pensions duen camí que aviat seran ells els qui no les podran pagar. En l’article publicat a La Vanguardia apunto alguns criteris i algunes mesures per revertir aquesta situació.

LV_Economia_20180313_Pagar les pensions_

%d bloggers like this: