El malestar per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de la inflació ha forçat el govern espanyol a trepitjar un jardí on estava més còmode sense entrar-hi: la fiscalitat. Però només ha estat perquè a les forces dels barons populars s’hi ha afegit un dels seus, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
Els falcons de l’ortodòxia sobrevolen Europa. Viaempresa.cat, 5-7-22
Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.
Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.
Ucraïna i els tipus d’interès. L’Econòmic. El PuntAvui, 13-2-22
El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.
No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.
Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)
Els crèdits avalats per l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), han estat una de les dues eines principals que el govern espanyol ha fet servir per combatre la crisi de la covid. L’altra han estats els Expedients de Regulació Temporal del Treaball, és clar. Encara hi ha una altra eina molt utilitzada a Europa però que aquí no l’hem començat a veure amb un mínim d’entitat fins ara, les ajudes a directes a les empreses en crisi per la pandèmia.
Encetem l’estiu amb un optimisme encara més accentuat que el de l’any passat, perquè la vacunació massiva està funcionant prou bé i prou de pressa. Tanmateix, encara hi ha núvols foscos sobre l’horitzó, sigui en forma de noves variants o del baix percentatge de població vacunada fora dels països occidentals, la major part d’Àsia inclosa. La temporada turística, tan important per moltes economies, inclosa la nostra, podria veure’s amenaçada.
A partir d’aquí, una eventual aparició d’una variant massa resistent a les vacunes i un retorn a les tesis ortodoxes d’equilibris pressupostaris i fiscals en les polítiques econòmiques occidentals podria portar-nos a una sortida econòmica de la pandèmia en forma de K.
“Espanya, és clar” o “Espanya, segur/a” podria ser la traducció d’aquest polisèmic lema que s’han empescat a Madrid per vendre al potencial turisme estranger. Com tots els responsables de màrqueting saben, el problema és que per molta i bona publicitat que facis, sempre ha d’haver-hi una concordança entre allò que anuncies i la realitat. I el govern espanyol sembla que encara no se n’ha assabentat i és pensa que, a base de repetir un lema, aquest es farà realitat.
Amb un gestió catastròfica de la pandèmia que, a més de diversos rècords sanitaris negatius, provoca que els organismes internacionals pronostiquin que Espanya s’endurà la pitjor part de la recessió general que s’acosta, el govern de Madrid gasta en propaganda una part rellevant dels migrats recursos disponibles.
En parlo en aquest article a La Vanguardia:
Spain for sure. La Vanguardia, 27-6-30
“Ho sap tothom, i és profecia” deia JV Foix. Però fins que no han arribat els informes del FMI sobre l’abast de la crisi no hem començat a adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Una tragèdia encara més gran que la dels nostres socis europeus, perquè pagarem la mala qualitat de la política econòmica espanyola, la passada i la futura.
La lletra petita de l’informe del FMI. Viaempresa.cat, 17-4-20
Enric Llarch 