“Catalunya com Àustria o Dinamarca… o com Baviera? (viaempresa.cat, 17-3-21)

Això de posar un model forà com a ideal al que procurar assemblar-nos ja ve del s. XVIII. Aquestes comparacions aspiracionals no són mai neutres i sempre porten implícites, no només un model econòmic i social, sinó un de polític.

En el marc de la insistència de les organitzacions empresarials perquè ens deixem de cabòries -o sigui, d’independència- i ens dediquem a potenciar l’economia catalana, la darrera proposta ve del més insigne dels nostres economistes, Andreu Mas-Colell: Baviera.

Vegem algunes coses que hi ha al darrere de Baviera i d’aquesta proposta feta a la premsa espanyola

Això sí, demanant que ens donin l’oportunitat d’esdevenir Baviera  per canviar (l’economia?) d’Espanya.

Catalunya com Àustria o Dinamarca… o com Baviera? Viaempresa.cat, 17-3-21

Igualada i l’Anoia a la cruïlla

Igualada

Les ciutats de la segona corona metropolitana de Barcelona cerquen el seu futur. D’una banda, els fons europeus per a la reconstrucció estimulen les demandes d’infraestructures estratègiques. De l’altra, els canvis que accelera la pandèmia poden representar oportunitats importants per als qui les sàpiguen aprofitar.

A Igualada i l’Anoia estan fent un esforç per definir cap a on han d’encarar els esforços per afrontar un futur tan incert com ple reptes. I ho fan des de la participació i el consens, que segur que és un requisit bàsic per afrontar-los amb més possibilitats d’èxit.

Igualada i l’Anoia a la cruïlla. Viaempresa.cat, 3-11-20

Bateries al lloc de Nissan (L’econòmic del PuntAvui, 13-9-20)

El que va ser un contratemps preocupant, la sortida de Nissan, podria convertir-se en una oportunitat si acaben prosperant les negociacions amb nous operadors industrials del ram de l’automoció. Operadors que treballen en subsectors de futur, com les bateries per a automòbils o els busos elèctrics. Sembla que per fi estem aprenent la lliçó de la necessitat d’una indústria innovadora, neta i d’elevat valor afegit.

“Bateries al lloc de Nissan”. L’econòmic del PuntAvui, 13-9-20

Crisi? Quina crisi? (viaempresa.cat, 12-8-20)

Quina crisi

Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.

La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.

Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat

Crisi? Quina crisi? (Viampresa.cat, 12-8-20)

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat” (Viaempresa, 3-7-20)

Mobilitat

El confinament i la pandèmia han tornat a posar a la taula el tema de la mobilitat i la necessitat de guanyar espai a l’automòbil privat en benefici dels vianants, de ciclistes i d’usuaris d’altres ginys per fer desplaçaments individuals.

Nissan ens ha mostrat de prop la fragilitat de la indústria automobilística a casa nostra i els perills d’anatemitzar l’automòbil convencional. I mentrestant, el transport públic, també anomenat col·lectiu, pateix les contradiccions dels riscos de contagi en espais tancats. Una equació difícil de resoldre de forma satisfactòria per a tothom i que ha estat objecte de debat per part d’un Cercle d’Economia que encara es llepa les ferides de la crisi de fa unes setmanes.

“Només serà competitiva la ciutat que tingui ben resolta la mobilitat”. Viaempresa.cat, 3-7-20

“Un Cercle decadent” (Viaempresa.cat, 16-6-20)

Cercle

Els patricis de la burgesia barcelonina seuen neguitosos als setials. Han intentat renovar i rejovenir el seu Cercle d’Economia, i sembla que no l’han encertat gaire. Els joves            -relativament- taurons que s’aprofiten de l’èxit internacional de Barcelona no semblen gaire disposats a contemporitzar amb les velles glòries de l’entitat.  Amb els seus mètodes agressius i pagats de si mateixos, xoquen amb els tradicionals equilibris i bones formes d’una entitat que ho havia estat tot, però que ara té renovats competidors per construir el relat de la burgesia de la capital del país.

EL Cercle d’Economia ha entrat en decadència i només el temps dirà si aquesta és definitiva o es tracta d’una fase de transició cap a una posada al dia que cada cop és més urgent i imprescindible.

Un Cercle decadent. Viaempresa.cat, 16-6-20

“El sol es pon per a Nissan” (Viaempresa.cat, 18-5-20)

Nissan

La vida continua més enllà de la pandèmia i dijous sabíem que el principal diari econòmic japonès donava per fet que Nissan traslladaria la producció que encara fabrica a la Zona Franca cap a les instal·lacions de Renault – amb qui està aliada de fa més de 20 anys- als afores de París.

Una informació que va ser desmentida per l’empresa dient que fins a finals de maig no prendrien una decisió. Precisament, el dia 28 presenten els resultats del darrer any fiscal i les dades parcials conegudes fins ara no indueixen a pensar en gaires alegries.

Tant si de moment aguanten com si ja pleguen veles, hauríem d’espavilar-nos tots plegats per trobar una alternativa ràpidament.

El sol es pon per a Nissan. Viaempresa.cat, 18-5-20

L’impost sobre el CO2 dels vehicles (La Vanguardia, 10-11-19)

 

IMG2_0002

D’aquí a un any es girarà un nou impost, tot i que amb efectes del 2019. Es tracta de l’impost que grava l’emissió de CO2 per part dels vehicles. Aquests no són l’única font d’emissions, però a casa nostra sí que és la més important. Poc a poc, es va implantant una fiscalitat verda que pretén modificar els comportaments de la ciutadania i de les empreses per disminuir l’impacte ambiental de l’activitat humana.

Sempre que una iniciativa fiscal és del govern de Catalunya, tothom es veu amb cor de qüestionar-la. Des del govern espanyol fins als actors econòmics i socials. Però passat el sedàs del Tribunal Constitucional i malgrat la coincidència en les crítiques de patronals i grans sindicats, tot fa pensar que tots els propietaris de vehicles haurem de pagar fins a 128€ anuals, la recaptació dels quals es destinarà a polítiques finalistes, de reconversió ambiental i de protecció de la biodiversitat. I és que les noves necessitats requereixen noves fonts de finançament.

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

 

 

“Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons” (Viaempresa.cat, 20-9-19)

Corredor mediterrani

Amb aquest article, encetem una sèrie a Viaempresa.cat dedicada a les grans infraestructures pendents de realització a Catalunya sota el títol genèric de “Pròxima parada” . Probablement, l’objectiu d’aconseguir grans fites polítiques ha deixat en un segon terme tots els incompliments i discriminacions que pateix Catalunya per part del govern espanyol i sobre els que cal continuar treballant mentrestant.

Des d’un punt de vista independentista, és cert que l’adscripció sentimental cap a Espanya de bona part dels catalans va ser menysvalorada i aquesta és una de les causes principals per no assolir les majories necessàries per vèncer l’oposició antidemocràtica de l’Estat espanyol. Podem pensar que la consciència de la discriminació econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol, primer, i la indignació que genera la sentència de l’Estatut, després, ens han permès arribar fins on som ara, però que no tenen gaire més recorregut.

Potser sigui parcialment cert, però no fa gaire el CEO demanava qui creia que era el responsable del mal funcionament de rodalies i encara un terç dels enquestats deia que era la Generalitat de Catalunya. És a dir, coses que poden semblar òbvies de tan repetir-les encara no han arribat a molta gent, que viu en una bombolla mediàtica que els tergiversa el que passa realment al país.

Per tot plegat, hem de pensar que cal continuar insistint, explicant i avaluant. Sempre des de la perspectiva crítica que ens ha esmolat l’experiència de tantes obres públiques mal concebudes i pitjor gestionades i els darrers anys de crisi financera de les administracions públiques.

Per començar, parlem del Corredor Mediterrani:

Un Corredor Mediterrani per a una cursa de fons (Viaempresa.cat, 20-9-19)

“De la dualitat a l’empobriment generalitzat” (L’econòmic del PuntAvui, 10-3-19)

Caixabank, Naturgy, Ikea, Vodafone, Cellnex…
Totes grans empreses amb sucosos beneficis que anuncien importants regulacions d’ocupació

En els darrers temps tots hem fet servir sovint el concepte de dualitat per posar en evidència la separació entre dos col·lectius de sectors socials, de franges d’edat o d’empreses. Sempre hi ha un segment d’aquests col·lectius que manté, si fa o no fa, condicions similars a les anteriors a la crisi i a l’acceleració de la globalització. En l’altre costat, trobem els sectors que han hagut d’entomar de seguida l’impacte -habitualment negatiu a curt termini- d’aquests canvis.

Al mercat laboral sovint parlem també de dualitat, però els anuncis de la reducció de plantilles de moltes grans empreses -quasi sempre amb beneficis- ens porten a pensar que la dualitat tendeix a acabar-se per simple desaparició d’una de les parts, la que restava més o menys immune als canvis i a l’enduriment de l’entorn.

De la dualitat a l’empobriment generalitzat. L’econòmic del Punt Avui (10-3-19)