Double Bind, art contemporani en un polígon industrial de la Noguera

Double Bind, de Juan Muñoz, és la instal·lació creada originàriament per a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres i que ara que ocupa una nau industrial de la Fundació Sorigué a Menàrguens

Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a  PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.

PLANTA, la nau industrial a la Plana del Corb que, després de produir milers i milers de dovelles, ara s’ha transformat en un singular espai artístic

De la Tate Modern a la Plana del Corb

L’escultor Juan Muñoz (Madrid, 1948-Eivissa, 2001) rebé l’encàrrec de crear una instal·lació per a la gran sala de les turbines de la Tate Modern londinenca, acabada d’inaugurar el juny del 2000 a la riba sud del Tàmesi, davant la catedral de Sant Pau.

Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona  es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.

Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment  a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.

Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original

Radical en els continguts però clàssic en les formes

Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.

Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures  irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.

Quines claraboies són pintades i quines són de veritat? El primer enigma que ens planteja Double Bind a través d’un joc òptic propi de l’escenografia teatral

 

Ascensors sense portes, que es mouen aleatòriament i que no paren a cap pis

Qui no s’ha sentit perdut alguna vegada en un aparcament subterrani? La planta inferior de la instal·lació de Muñoz s’hi assembla i ens recorda que sempre pot amagar sorpreses

A través de les lluernes , descobrim una planta amagada que ens recorda els celoberts dels nostres edificis. Si aixequem la mirada, podem descobrir els moviments dels seus habitants

La fràgil distància entre la normalitat i la bogeria, segons Juan Muñoz. La disposició i els conflictes dels seus personatges  amb l’espai generen una mena de teatralització que pretén expressar l’abandonament de l’home dels nostres temps

Muñoz ens convida a mirar a l’interior, de forma similar a com ho fa aquest personatge.  L’il·lusionisme i el misteri  caracteritzen les arquitectures buides de l’artista

Els personatges semblen trobar-se en una cruïlla de camins. Tots tenen el mateix rostre -en aquesta obra, el del germà de l’autor-, amb la voluntat de reflectir els difícils contorns de l’home contemporani

Els crítics diuen que Muñoz ens presenta els seus personatges perduts en escenografies manieristes i barroques. Els plecs de les robes que duen o que transporten contrasten amb les línies rectes de l’arquitectura i també ens recorden els devessalls de teles que acompanyen moltes figures barroques

 Només a la darrera i més fosca  claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics

A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA

Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani

La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.

Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA

A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una  de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.

Shevirath  Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)

Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart  i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la  Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.

I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures,  -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.

Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca

Visita

Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva  anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les  graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.

 

 

Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat

Holly constitueix un dels pilars amb què es basteix l’obra de Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat.  És una recreació del 2013 de la sèrie inicialment creada el 2004 i està inspirada en les catorze estacions del via crucis i realitzada en memòria de la seva mare. Oli sobre acer

Els caps de setmana d’aquest mes de setembre encara podeu visitar Santa Cecília de Montserrat i les pintures, frescos i vitralls instal·lats pel pintor irlandès afincat als Estats Units Sean Scully. Si no ho aprofiteu ara, i mentre no canviïn els restringits horaris de visita actuals, haureu d’esperar al juliol de l’any vinent.

L’art sacre i la modernitat

Molts artistes contemporanis, un cop consolidats i arribats a una certa maduresa, han afrontat el repte de crear una imatgeria religiosa des de la modernitat i, encara més difícil, des de la no figuració. Alguns imbuïts d’una recerca espiritual, com Matisse o Léger, Chagall o Rotkho. D’altres, a més, des d’una profunda fe cristiana, com Rouault o el mateix Scully. Un Scully que reconeix com a font d’inspiració la capella decorada per Henri Matisse a Sant Pau de Vença i, sobretot, l’espai  de meditació que Mark Rotkho va crear a la capella no confessional dels afores de Houston.

Fundat el s. X, Santa Cecília va ser el primer assentament monàstic a la muntanya de Montserrat. Al s. XVI, Santa Maria de Montserrat, afavorit per l’afluència de pelegrins que visitaven la imatge de La Moreneta, acabaria absorbint-lo

La humanització de l’art abstracte

Sean Scully (Dublín, 1945) és un artista reconegut internacionalment, especialment al món anglosaxó (amb obra penjada al MOMA, MET,  Gughenheim, Tate i molts d’altres) i també al germànic (Kassel, Múnic, Viena, Zuric).

Scully, inicialment va estar vinculat a l’expressionisme nord-americà, on volia reflectir metafòricament una certa realitat social. Del minimalisme, en reté el gust per un art lacònic i construït, que renova infonent-hi calidesa a través de la matèria.  Un alfabet restringit a unes formes senzilles -quadrats, rectangles, ratlles horitzontals i verticals-, li permet expressar una gran varietat de sentiments.

Santa Cecília ha estat restaurada amb un altre magnífic treball dels serveis tècnics de la Diputació de Barcelona, encapçalats per Xavier Guitart. Una antiga porta de ferro forjat conviu harmoniosament amb l’altre pilar de l’obra de Scully a Santa Cecília: Doric. Basada en una gamma de grisos i negres, és potser l’obra que més ens recorda el seu admirat Rotkho a la capella de Houston

L’abstracció i la música

Scully reconeix que la seva obra es basa en la repetició i el ritme. A Cecilia podem identificar una sèrie de línies paral·leles que ens recorden un paper pautat de solfeig, tot i que Scully les associa més a les cordes d’una guitarra. A l’artista, que es declara enamorat del violoncel,  li encanta la música de Bach i de l’estonià Arvo Pärt, pare del minimalisme sacre i, potser per això mateix, pròxim al minimalisme que practica Scully.

Per Scully, la música sense paraules és abstracta i no presenta els problemes que, per a molta gent, genera la pintura abstracta que per ell és, si fa o no fa, el mateix que la música. Segons el pintor irlandès, fins i tot en una òpera on no entens la llengua en què es canta, es pot sentir, experimentar i reconèixer l’emoció en la música. I així considera Scully que cal que abordem la pintura abstracta.

Cecilia. Scully és un enamorat de la música i la segona obra que va crear expressament per a la capella la va dedicar a la titular de l’església i patrona de la música

Un artista de repetició que admira Cézanne

Scully es considera un artista de repetició més que d’invenció. Una repetició des de la humilitat per obtenir al final alguna cosa profunda. Scully se sent molt connectat a Cézanne qui, referint-se a l’alegria de viure, digué: “Al final tot el que tinc és la meva petita emoció”. Scully afirma coincidir amb el caràcter sistemàtic i geomètric del geni d’Aïs de Provença però, com el mateix Cézanne, el pintor naturalitzat nord-americà pretén arribar a l’emoció a través del camí de l’estructura.

Scully considera que treballa amb formes bàsiques i amb un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer amb l’objectiu d’aconseguir la connexió amb els ésers humans

Un reraltar amb vidres de colors (blau, groc pàlid i daurat) acull l’ara de pedra coronada per una creu de vidre blau i diversos canelobres, també creats per Scully. La puresa de línies i l’harmonia del conjunt generen un dels espais més bells de l’església

Scully ha creat uns petits frescos emprant la tècnica tradicional per primer cop en la seva dilatada carrera. L’artista remarca la responsabilitat, quasi temor, que li produïa no poder emportar-se l’obra a casa per treballar-hi

Barcelona Wall of Light Pink. L’advocació de Barcelona segur que té molt a veure amb la seva vinculació a la ciutat, on instal·là el seu taller al Raval l’any 1992. Scully simultanieja la seva activitat entre Nova York, Munic i Barcelona. Aquesta obra és és la darrera incorporació, el 2013, a l’Espai d’Art Sean Scully de Santa Cecília de Montserrat, que fou inaugurat el 2015

Els continguts de l’audioguia, que ens ofereixen sense càrrec addicional en comprar l’entrada, acaben precisament amb un Parenostre (Vater Unser) d’Arvo Pärt  interpretat per Lluís Travesset, solista de l’escolania de Montserrat. Una cloenda magnífica que no us podeu perdre i que recomano de sentir més d’una vegada.

Per a més informació, podeu consultar la pàgina web Santa Cecília i la del mateix Sean Scully

La llum que travessa els vitralls de Scully a les petites finestres romàniques genera formes canviants de colors intensos i ens provoca la il·lusió de noves obres del pintor en els murs de l’església

 

I si us acosteu a la basílica, no deixeu de (re)visitar el Museu de Montserrat . Un magnífic conjunt de pintura i d’escultura catalana -el segon del país, després del MNAC-, acompanyat per algunes obres de primer nivell d’autors renaixentistes i barrocs com Sassoferratto,  Caravaggio, Giordano, Tiepolo, Brueghel de Velours  o el Greco. I una petita col·lecció, absolutament singular al nostre país, d’impressionistes francesos, amb dos quadres excepcionals de Monet i també obres de Renoir, Pissarro i Sisley. La sala dels impressionistes es completa amb dues teles en què Picasso ja demostra el seu geni des dels primers anys de joventut.

 

Àrea de Cultura. Diputació de Barcelona

Des de l’Àrea de Cultura de la Diputació i en el marc de les Jornades de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, el 21 de juny celebrem la segona trobada del cicle «Cultura i memòria», que porta per títol Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, de la que tinc la satisfacció de ser-ne el comissari.  

La Jornada proposa quatre taules rodones que analitzaran com es formula el relat en els diferents àmbits culturals. D’una banda, destriant allò que mereix la pena de ser reconegut i recordat -el cànon- i, de l’altra, allò que es considera que no ha de tenir ni l’oportunitat de ser conegut ni valorat pel públic, la censura.

Els àmbits que tractarem són la paraula escrita (literatura i premsa), les arts visuals, les arts escèniques i audiovisuals (teatre, cinema, televisió) i la música. Aquesta panoràmica la farem de la mà de professionals i artistes de primera línia que, en una mesura o altra, han reflexionat o han estat implicats en la formulació del cànon o han patit la censura. Hi participaran artistes i professionals vinculats al món de la cultura com ara Tatxo Benet, Oriol Izquierdo, Jaume Roures, Isona Passola, Xavier Albertí o Gerard Quintana

També podrem assistir a una projecció de La Torna, la mítica obra dels Joglars prohibida el 1976 per un tribunal militar, comentada per dos dels seus membres històrics, Ferran Rañé i Arnau Vilardebò. Clourem la Jornada amb un recital de Roger Mas que inclourà dins el seu repertori habitual diverses cançons que van ser objecte de censura en el seu moment.

La inscripció és gratuïta i pot fer-se per al conjunt de la jornada o per a aquelles parts que més us puguin interessar. Podeu consultar el programa complet i inscriure-us a:

Programa Jornada Cultura i Memòria 2

 

 

 

 

Olga Sacharoff i pintura flamenca i holandesa a Girona

Autoretrat de la gàbia, ca. 1924. Col. Gothsland

Acabava per Pasqua, però l’èxit de públic ha fet que s’allargui fins a l’u de maig. Es tracta de l’exposició sobre la pintora russa afincada Barcelona Olga Sacharoff.

Filla d’una família liberal i benestant russa, tot i que nascuda a Geòrgia, Sacharoff (1881-1967), pogué estudiar a Munic, que era el primer esglaó per a molts artistes de l’est abans d’instal·lar-se a París. Com tants altres, arran de la 1a. GM es refugià a Barcelona, amb la que restaria vinculada de per vida, tot i que en acabar el conflicte tornà a París i vindria a Barcelona, on s’estava el seu marit, només a l’estiu.

Olga Sacharoff, Promenade (fragment) ca.1923. Museum de Fundatie (Zwolle, Holanda)

A la capital francesa formà part de l’anomenada Escola de París i tractà entre altres Picasso i Modigliani. D’aquest darrer, potser n’incorporà els ulls buits i absents dels seus retrats d’aleshores. Picasso l’influí també en algunes obres de la primera època, en què adoptà l’estètica cubista. Un cop abandonat el cubisme, seguí encara l’estela de Picasso amb perspectives distorsionades i colors apagats amb predomini del gris. Hi ha tres teles a l’exposició que fan evident aquesta proximitat.

Olga Sacharoff. Un casament (fragment), ca. 1919. MNAC

Tanmateix, les pintures arquetípiques de Sacharoff es caracteritzen pels colors vius i alegres i per uns personatges hieràtics i poètics alhora, que a mi em recorden els del Douanier Henri Rosseau. El tractament de les plantes i dels paisatges que emmarquen aquests personatges també beuen de l’estil rousseaunià i naïf. La curadora de l’exposició, la professora de l’Escola Llotja, Elina Norandi,  remarca la ironia i la crítica amable que traspuen molts d’aquests retrats de grups petitburgesos en escenes de la vida quotidiana als carrers de París.

Olga Sacharoff. Noia amb coloms, ca. 1920. Col. particular

Instal·lada definitivament a Barcelona arran de la 2a. GM, Sacharoff i el seu marit s’integraren perfectament a la colla d’artistes, sobretot pintors i músics, de famílies benestants i ben tolerades pel franquisme dels anys 40 o 50. El seu estil, sense perdre encant i lirisme, s’empeltà de ressonàncies noucentistes i esdevingué més acomodatici als gustos d’un mercat local ara més conservador que mai. Tanmateix, la seva pintura, tot i l’allunyament de les avantguardes, continua sent atractiva, delicada i poètica.

Olga Sacharoff. La Llotja, ca. 1944 (col·lecció Cercle del Liceu. Donació de Joan Uriach). En segona fila, mirant cap a terra, autorretrat de l’artista.

Precisament, el cànon que durant dècades ha imposat l’abstracció i l’informalisme com a úniques tendències vàlides per a la pintura moderna ha comportat l’oblit de Sacharoff, sobretot a partir de la seva mort el 1967. El fet de no tenir fills ni seguidors que vetllessin per la seva obra també hi ha tingut a veure. Fins al 1994 no se celebraria una exposició antològica a La Pedrera. I ara, en fer 50 anys de la seva mort, comptà amb la fortuna de ser l’única dona que que celebrava aniversari, la qual cosa ha estat determinant per generar un Any Olga Sacharoff, del que aquesta exposició n’és la principal mostra.

Sacharoff pintà molts retrats, sovint al jardí de la seva torre al Putget, per encàrrec o com a obsequi al seu entorn social. Entre aquests, els de molts nens, alguns dels quals, com l’ara destacat músic Jordi Sabatés, ha visitat fa pocs dies l’exposició.

Olga Sacharoff. Jordi Sabatés (1951). Col. particular

És destacable, sobretot com a document de l’època, el retrat monumental de la seva colla d’amics intel·lectuals i artistes, a majoria masculins però on ha situat les seves parelles en primer terme. Els germans Llimona, els germans Monpou i els germans Amat, Vila Arrufat, Llorens Artigas, Enric Monjo, Tomàs Seix o Luís Monreal són alguns dels artistes i intel·lectuals retratats en El sopar de la colla. Hi ha un altre quadre similar, però amb el tema de la sobretaula, que ara no hi és però que acompanyava el del sopar a l’exposició de La Pedrera.

La colla, 1947. (MNAC)

 

Els Països Baixos a la Fontana d’Or

I si voleu completar la visita, us recomano la petita però deliciosa mostra de pintura flamenca i holandesa que exposa el Caixaforum Girona a la seva seu de la Fontana d’Or. En aquest cas, hi ha més temps, fins al quatre d’agost.

Autor desconegut. Cercle de David Teniers el Jove. Els cinc sentits, 1645 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Es tracta d’una quarantena de pintures dels Països Baixos -protestants i catòlics- dels segles XVI i XVII i que provenen dels Museés d’Art et d’Histoire de Genève (MAH). Tot i que no hi ha els noms més destacats -amb l’excepció de tres pintures dels Brueghel i una de David Teniers el Jove- la mostra resulta molt interessant i il·lustrativa de la pintura d’un país que experimentà durant aquests tres segles una gran expansió de base comercial que generà una potent burgesia que demandava llenços per decorar les seves llars. Una burgesia molt més determinant encara en el cas d’Holanda, on el triomf del protestantisme féu desaparèixer l’església com a principal demandant d’obres d’art.

Jan Anthonisz van Ravensteyn. Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, ca. 1620 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Tot i que l’Acadèmia i els tractadistes francesos establien una rígida jerarquia de gèneres, des de les humils natures mortes fins als grups humans en escenes històriques o alegòriques, els holandesos eren molts més pragmàtics: “Si no es pot assolir la perfecció en la pintura de figures i històries, es poden pintar Animals, Cuines,Fruites o Flors, Grotescos, Nocturns, Incendis, Retrats inspirats de la vida, Marines i Vaixells o qualsevol altra cosa” (Karel van Mander: “El fonament de l’art de pintar noble i liberal”. Primera part de Schidler-Boeck (El llibre dels pintors); Haarlem, 1604 . Així que la mostra s’organitza temàticament al voltant de les al·legories, escenes quotidines i de la història sagrada, retrats, paisatges i natures mortes

Jan Brueghel el Jove. Sacrifici d’Isaac, ca. 1600 (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

Els quadres, recentment restaurats i ben il·luminats, van acompanyats de cartel·les individuals que paga la pena de llegir per interpretar de forma més completa les circumstàncies en què es creà i els missatges implícits de cada pintura.

Jan Brueghel el Vell. Ram de flors en un gerro, ca. 1610. (Museés d’Art et d’Histoire de Genève)

En conjunt, dues exposicions molt recomanables per fer una excursió a Girona i completar les visites culturals amb un passeig per l’encantador barri vell i un bon àpat, qui sap si davant les escales de la catedral o la pujada de Sant Domènec.

Pujada de Sant Domènec, Girona. Segurament un dels escenaris barrocs més bells de Catalunya (Foto: Joan Trias)

L’escultor Apel·les Fenosa al Vendrell

II. Ben endinsada/ en fang, en bronze, pujo,/ claror d’idea/ per les arrels més fosques/al gran esclat del somni. Salvador Espriu. Formes i paraules

El Vendrell és una vila amb una elevada densitat de museus, tots vinculats als seus fills il·lustres, de naixement o d’adopció. Potser el més destacat és Pau Casals, que compta amb el bell i emocionant museu ubicat a la que fou residència d’estiu a la platja de Sant Salvador. Un edifici noucentista amb tocs ja racionalistes de l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt (autor de la coneguda fàbrica Myrurgia de Barcelona), que inclou una petita col·lecció de pintura modernista que triava el mateix músic i que compta amb obres de Rusiñol, Casas, Mir o Canals. També es poden visitar dues cases familiars al nucli antic de la vila. La del mateix Casals i la d’Àngel Guimerà. Les dues cases, a més dels records familiars, són un bon exemple de com vivien els menestrals fa poc més de cent anys.

Vinculat a un prohom de la ciutat -el notari Antoni Deu- tenim un museu que il·lustra l’eclecticisme dels col·leccionistes de tombant de segle. El Museu Deu avui ens resulta especialment atractiu per la pintura i l’escultura catalana del seu temps, amb obres d’autors com Casas, Mir, Gimeno, Sunyer o Sacharoff, d’una banda, i Maillol, Manolo Hugué, Clarà, Llimona, Rebull, a més de Subirachs i Apel·les Fenosa de l’altra. El museu fou remodelat, amb una espectacular instal·lació de la col·lecció de catifes, no fa gaires anys.

El Portal del Pardo, al carrer Major del Vendrell, on al número 25 hi ha instal·lat el Museu Apel·les Fenosa

Però avui volia parlar sobretot del Museu de l’escultor Apel·les Fenosa, a la casa que adquirí el 1958 i que li serví de residència d’estiu quan venia de la seva França adoptiva, amb un bellíssim jardí adossat als panys de muralla de la ciutat. Els barcelonins estem familiaritzats amb l’obra de Fenosa (1899-1988) a través de dues escultures públiques. La dedicada a Pau Casals (1976), davant l’entrada dels jardins del Turó Park a l’avinguda Pau Casals, i la titulada  El bon temps perseguint la tempesta (1978), a l’avinguda Gaudí, de la que hi ha una versió al pati del museu.

 

El bon temps (fragment)

Apel·les Fenosa, amb simpaties per la causa anarquista,  marxà a París el 1921 per evitar fer el servei militar. Allà, hi va conèixer Picasso, que l’encoratjà cap a l’escultura i es convertí en el seu amic i protector. Retornat a Barcelona el 1929 i compromès amb la República, lluità al front i s’establí definitivament a París el 1939, on va tenir una vida intensa, amb afer amorós inclòs amb Coco Chanel.  Col·laborà amb Chanel quan havien de dissenyar vestuari i decorats per al Ballet Bacchanale de la Companyia dels Ballets Russos. El ballet s’havia d’estrenar el 1939 amb Fenosa fent d’ajudant de Dalí, que n’era l’escenògraf, i sobre el tema es va presentar una petita exposició  aquest estiu.

Amic de molts literats francesos -com ara Max Jacob o Paul Eluard- els esculpeix retrats i els il·lustra diversos llibres. L’any 1981 la UNESCO li encomana el guardó que lliura anualment del Premi de l’Educació per la Pau. Fenosa realitza “L’Olivier”, símbol de la pau i atribut del poeta.

Fenosa amb el bust de la Nicole, model i després esposa de l’artista i impulsora principal del museu del Vendrell

Fenosa, a diferència de molts altres grans escultors de l’època,  no s’allunyà mai de la figuració, que sempre vestí amb una pell i una textura de fons poètic, amb suaus tocs d’expressionisme. Moltes de les seves figures fan referència a mites clàssics i homèrics, que sovint es transfiguren en formes alades o vegetals.

Interior del Museu amb l’eixida al pati

El Museu de la Fundació Apel·les Fenosa té dues parts ben diferenciades. Les sales de l’interior, amb un important nombre de petites escultures en argila i en bronze que inclou, entre d’altres, un bust de Jean Cocteau, i un altre de Dora Maar,        companya de Picasso qui, quan l’argila encara era fresca, hi afegí uns retocs personals , de manera que es pot parlar d’una veritable obra conjunta.

Dora Maar, model i companya de Picasso entre 1936 i 1944 . Bust realitzat per Fenosa amb la col·laboració del mateix Picasso (1941)

I és al jardí, on envoltades de vegetació mediterrània i de les flors blaves del malvesc -també anomenat llesssamí blau-, que floreix des del juny a les primeres gelades, escasses i tardanes al Vendrell, les escultures de Fenosa destaquen majestuosament sobre les parets de pedra dels antics murs de la ciutat i sobre el blauet amb què tradicionalment es pintaven els patis catalans per mantenir-los frescos i protegir-los  dels insectes.

Vista interior del pati, amb Les germanes de Faetó (1950) a l’esquerra, Polifem (1949) a la dreta i la torre de la muralla al fons

Metamorfosi de les les germanes de Faetó, fragment (1950)

Polifem (1949)

A més d’il·lustrar molts llibres de poetes francesos, el mateix Salvador Espriu convertí el que havia de ser el prefaci per a una exposició en el llibre Formes i paraules, que Edicions 62 publicà el 1975 a cura de Francesc Valverdú. El llibre acompanya els poemes amb fotografies de les escultures de Fenosa. Alguns d’aquests versos es reprodueixen a les parets i als peus de les escultures del mateix museu. Com ara aquest:

XXXVIII

En el prim aire

del crepuscle, vestida

de la teva nuesa,

vas aixecant-te

A déus antics ofrenes

el do despulladíssim

d’aquests lents braços

 

Salvador Espriu

 

Al fons, entre el malvesc i les falgueres, “La premiére” (1970). Al davant, la figura vegetal que il·lustra la portada de l’edició francesa de “Formes i paraules”, el poemari de Salvador Espriu inspirat en l’obra de Fenosa

L’any 2000, dins la discografia completa d’Ovidi Montllor, es publicà el disc inèdit Homenatge a Apel·les Fenosa, amb els textos de Formes i Paraules d’Espriu. Amb l’acompanyament, com sempre, de la música i la guitarra de Toti Soler.

Museu de la Fundació Apel·les Fenosa Carrer Major, 25 43700 El Vendrell Tel. 977 154 192 Web: www.fundaciofenosa.org De dimarts a dissabte: de 11 a 14 h  i de 18 a 20 h Diumenges i festius: Tancat, només visites concertades. Tancat: Dilluns i 1/1, 6/1, 25/12, 26/12, 1/5

L’art català dels anys 80 a la Nau Gaudí de Mataró

Perspectiva general de la Nau Gaudí, amb obres de Ràfols Casamada

Fins al 24 de setembre, podem veure a la Nau Gaudí de Mataró un nou lliurament, el setè,  de l’art català de la segona meitat del s. XX que atresora la col·lecció Bassat. Ara es tracta de pintura i escultura dels anys 80, amb obres de noms cabdals de l’escena artística del país que coneixem de mostres i exposicions, però que encara no han entrat a les sales dels nostres museus. Així ens trobem amb Guinovart, Ràfols -Casamada, Hernández-Pijuan, Viladecans, Subirachs, fins a un total de 32 artistes

El Ràfols-Casamada dels anys 80, per mi els anys estel·lars de la seva obra, és l’autor més present a la mostra, amb les seves teles plenes de sensibilitat i poesia. Hi ha també diverses obres de Josep Guinovart, entre les que destaca per la seva singularitat la transformació d’un Ford Fiesta sota el nom de Natura veloç: “Màquina-natura, terra, pedres, ocells, figures, marges, olors, poesia i rodes. I el passat en el record del paisatge des de tantes velocitats, que s’agrupen en un present veloç” (Guinovart, 1989)

Natura veloç. Josep Guinovart (1989)

Hi ha artistes a la mostra que no coneixia o no coneixia gaire i que han constituït una gradable sorpresa. Un d’ells l’osonenc Gerard Sala  que utilitza uns colors i una poètica que em recorden Ràfols-Casamada, però amb referents figuratius més explícits. Un altre, Pablo Mañé, present a la mostra amb una obra de gran delicadesa i també a mig camí entre la figuració i l’abstracció.

Troballa i joc. Gerard Sala (1987)

 

 Les estovalles violeta. Pablo Mañé (1983)

En l’àmbit de l’escultura, a més de la coneguda estètica de Josep Maria Subirachs, hi ha dues obres, una d’especialment bella i que s’integra meravellosament en els murs de la nau, a càrrec d’Enric Pladevall.

Fuga. Josep M. Subirachs (1980)

 

Tauló IV. Enric Pladevall (1984)

Finalment, no em sé estar de recomanar-vos dos nus, un de Rafael Bartolozzi i l’altre de Robert Llimós, una mostra més de l’eclecticisme de la col·lacció Bassat entre figuració i no figuració.

Dance in Linca. Rafael Bartolozzi (1987)

Hora solar. Robert Llimós (1988)

Sovint es comenta la paradoxa que aquesta generació de postguerra -i encara molts artistes dels anys 30- resten fora del canon que fixa la tria que ens presenten els museus. Potser és que encara no hi ha prou distància temporal per establir quines són les obres i els artistes que realment mereixen superar la barrera del temps. Potser la proliferació d’autors de tota mena fa encara més difícil aquesta tria, especialment quan, un cop superada la dictadura de l’informalisme, contemplem amb una nova mirada artistes que es van mantenir fidels a un cert tipus de figuració.

La col·lecció reunida pel conegut publicista Lluís Bassat i la seva dona, que presenta el seu setè lliurament, té la virtut de l’eclecticisme que respon als gustos personals del col·leccionista, més enllà d’estratègies inversores, de pretensions canòniques o de fílies i fòbies més marcades del compte. Per això mateix, pot semblar una col·lecció dispersa i heterogènia, però resulta una base molt completa per anar construint un relat de l’art català de la segona meitat del s. XX que sigui assequible i intel·ligible per al gran públic.

Ara que se’ns acaba d’anunicar que per fi el MNAC podrà desenvolupar les seves grans exposicions en un dels pavellons de la Fira de Montjuïc, hem d’esperar que aviat disposi de prou lloc al Palau Nacional per acollir l’art català de la segona meitat del segle passat i puguem trobar-hi la selecció de les millors i més representatives obres  d’aquest període, que tanta falta ens fa.

Mentrestant, cal felicitar-nos de la tasca col·lecionista del matrimoni Bassat, de la seva voluntat de compartir amb tothom les seves obres i de l’acollida que els presta l’Ajuntament de Mataró. Una acollida en una de les primeres i més desconegudes obres de Gaudí -una nau que havia de servir per blanquejar el cotó de la cooperativa obrera de la ciutat-, però que amb els seus arcs parabòlics ja ens avança algunes de les característiques més significatives de la seva obra de maduresa.

Vista lateral de la nau, amb els arc parabòlics. A l’esquerra, una pintura de Laura Iniesta i a la dreta una escultura en faig d’Enric Pladevall

Pavelló de les latrines, amb volta enlairada que permet renovar l’aire amb un sistema de sifó

Doble raó, doncs, sobretot si no hi heu estat mai, per acostar-vos a Mataró a veure les obres que feien els nostres artistes fa tot just 30 o 35 anys en el bell edifici de Gaudí.

Nau Gaudí. C. Cooperativa, 47. Mataró (vegeu el mapa)

 

Oberta fins al 24 de setembre.

Horari

Fins al 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21h. La resta de l’any de dimarts a dissabte de 17 a 20h; diumenges i festius d’11 a 14h.
Tancada els dilluns, el 15 d’agost i l’11 de setembre.