“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (II)” (viaempresa.cat, 12-8-21)

Segon i últim lliurament de preguntes i respostes sobre l’ampliació del Prat.

Nou respostes per a l’ampliació del Prat (2a part). Viaempresa.cat, 12-7-21

“Nou respostes per a l’ampliació del Prat (I)” (viaempresa.cat, 10-8-21)

L’acord inicial per a l’ampliació de l’aeroport del Prat, fet públic la tarda d’un dos d’agost, s’ha convertit en el serp informativa d’aquest inici de vacances. Els múltiples elements polítics, econòmics, ambientals i simbòlics de la pretesa ampliació han afavorit un debat que aquests darrers dies s’han convertit quasi bé en un monòleg dels contraris a l’ampliació.

És una llàstima que els partidaris -amb totes les patronals i entitats empresarials al capdavant, inclòs la Cambra de Comerç- hagin fet mutis un cop assolits, aparentment els seus objectius. La insòlita mobilització que protagonitzaren fa uns mesos és una de les causes profundes del rebuig expressat aquests dies.

Tot plegat requereix d’un debat més asserenat i més equilibrat. En aquesta sèrie de dos articles que publica viaempresa he procurat fer una petita contribució en forma de preguntes i respostes. Diuen que un gran artista va menysprear els ordinadors perquè només sabien respondre preguntes.

“Qui pregunta ja respon”, deia Raimon. I hi afegia: “Qui respon també pregunta”

Nou respostes per a l’ampliació del Prat. Viaempresa.cat, 10-8-21

“Adif i Renfe tornen de vacances?” (viaempresa.cat, 12-4-21)

L’enèsim Pla de Rodalies es va presentar la setmana passada al Col·legi d’Economistes en un acte organitzat amb Pimec i on van fer venir el Secretari d’Estat corresponent.

Però ja en portem uns quants, de plans de rodalies. I no diguem d’inversions multimilionàries anunciades a bombo i plateret. No és estrany que tothom s’ho miri amb escepticisme. Encara més després que la caiguda d’usuaris, a causa de la pandèmia, ha disparat el dèficit d’explotació de tots els transports públics.

Una reflexió sobre la credibilitat que ens pot merèixer aquest nou anunci de bones intencions.

Adif i Renfe tornen de vacances?. Viaempresa.cat, 12-4-21

Rodalies: el perquè de tot plegat (Viaempresa, 9 i 10- 1-20)

Rodalies 1

 

Dilluns es va inaugurar la variant ferroviària de Vandellòs, que elimina el darrer tram de via única del corredor ferroviari -amb ample de via ibèric, això sí- i el treu fora dels nuclis urbans. Una obra que s’ha allargat anys i panys, que quan va estar enllestida ha estat més d’un any en proves abans d’inaugurar-la i que havia de servir, entre d’altres coses, per retallar la impresentable durada del trajecte ferroviari entre Barcelona i València. El tren inaugural, però, ja va arribar amb mitja hora de retard.

Però ara, el més greu és que les connexions directes entre el Baix Ebre i Tarragona amb Barcelona disminueixen o es fan més difícils, tot i que teòricament és la Generalitat la responsable d’organitzar els horaris i els trens. És només el darrer exemple del desgavell del servei de rodalies a Catalunya. Si teniu la paciència de llegir aquests dos articles publicats a viaempresa,cat, molt probablement podreu entendre la magnitud de la tragèdia i el perquè de tot plegat.

Rodalies, sequera inversora i traspàs fallit. Viaempresa.cat, 9-1-20

Rodalies, diners i gestió per atrapar Madrid. Viaempresa.cat, 10-1-20

Rodalies 2a

 

El cicle d’aigua (1). Afrontar el canvi climàtic (viaempresa.cat, 21-11-19)

El cicle de l'aigua 1

Amb aquest article i amb el que apareixerà la setmana que ve donem continuïtat a la sèrie sobre les infraestructures a Catalunya. En aquesta ocasió no es tracta d’infraestructures de transport. Tampoc no són responsabilitat directa de l’Estat espanyol, sinó del govern de Catalunya i del món local. Però no per això menys bàsiques i decisives per a l benestar col·lectiu.

I és que darrere del fet quotidià i gairebé inconscient d’obrir l’aixeta de l’aigua i que en ragi amb la quantitat i la qualitat esperada, hi ha un procés de gran complexitat tècnica, unes inversions multimilionàries i una gestió que dóna lloc a importants estructures de poder i a un negoci sucós i, sobretot, sense risc.

Precisament, del negoci de l’aigua, en parlarem en el següent article d’aquesta minisèrie. En aquest primer abordem la disponibilitat d’aigua en un procés de canvi climàtic molt més immediat del que habitualment ens sembla.

El cicle de l’aigua (1). Com afrontar el canvi climàtic. Viaempresa.cat, 21-11-19

“Un país sense peatges” (La Vanguardia, 18-8-19)

Un país sense peatges 1

Encara n’hi ha molts que no s’ho acaben de creure, de tan endins que tenim assumit que el nostre territori està sotmès al malefici dels peatges. En els pròxims dos anys, s’extingiran  les concessions de la gran majoria de peatges a Catalunya. S’obren molts debats, el principal dels quals és com fem sostenible el manteniment d’aquestes vies de gran capacitat i elevats costos de manteniment. A finals de juliol un Grup de Treball al Parlament consensuava criteris de futur a l’espera del vistiplau del govern espanyol, que encara és de qui depenen tots aquests trams.

Mentrestant, el gran beneficiari dels peatges en les darreres dècades, el grup Caixa, s’ha venut per una bona picossada Abertis, l’empresa explotadora. Feia temps que Abertis intentava diversificar el seu negoci, amb noves concessions internacionals -i alguna radial a Madrid- i l’entrada en altres sectors, com la gestió d’aeroports. Però els trams catalans de les autopistes que explotava eren el seu gran negoci. Amortitzades de fa molts anys, li reportaven el 45% dels beneficis totals. El grup de la Caixa, necessitat d’apuntalar el seu negoci principal, ha fet calaix d’una empresa que en els propers anys ja no disposarà dels suculent negoci dels peatges catalans.

Abertis, com totes les vinculades al grup Caixa, va traslladar la seu a l’octubre del 2017. Però en realitat, va deixar de ser una empresa catalana quan la van comprar l’ACS de Florentino Pérez i la família Benetton -representada a l’Estat espanyol pel despatx de  Duran i Lleida. Ara veurem quant de temps mantenen les oficines centrals a les seus de Pedralbes i de la Zona Franca que ocupen aquests serveis centrals.

Hem parlat en d’altres ocasions sobre la problemàtica dels peatges. Però el tema específic de l’article d’aquest diumenge a La Vanguardia és quin impacte tindrà en el país l’alliberament dels peatges i com hem de gestionar la situació que en resulti.

Un país sense peatges. La Vanguardia, 18-8-19

 

 

Double Bind, art contemporani en un polígon industrial de la Noguera

Juan Muñoz
Double Bind, de Juan Muñoz, és la instal·lació creada originàriament per a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres i que ara que ocupa una nau industrial de la Fundació Sorigué a Menàrguens

Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a  PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.

DSC00100a
PLANTA, la nau industrial a la Plana del Corb que, després de produir milers i milers de dovelles, ara s’ha transformat en un singular espai artístic

De la Tate Modern a la Plana del Corb

L’escultor Juan Muñoz (Madrid, 1948-Eivissa, 2001) rebé l’encàrrec de crear una instal·lació per a la gran sala de les turbines de la Tate Modern londinenca, acabada d’inaugurar el juny del 2000 a la riba sud del Tàmesi, davant la catedral de Sant Pau.

Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona  es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.

Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment  a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.

DSC00001

Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original

Radical en els continguts però clàssic en les formes

Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.

Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures  irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.

DSC00016
Quines claraboies són pintades i quines són de veritat? El primer enigma que ens planteja Double Bind a través d’un joc òptic propi de l’escenografia teatral

 

DSC00051
Ascensors sense portes, que es mouen aleatòriament i que no paren a cap pis

DSC00037
Qui no s’ha sentit perdut alguna vegada en un aparcament subterrani? La planta inferior de la instal·lació de Muñoz s’hi assembla i ens recorda que sempre pot amagar sorpreses

DSC00023
A través de les lluernes , descobrim una planta amagada que ens recorda els celoberts dels nostres edificis. Si aixequem la mirada, podem descobrir els moviments dels seus habitants

DSC00025
La fràgil distància entre la normalitat i la bogeria, segons Juan Muñoz. La disposició i els conflictes dels seus personatges  amb l’espai generen una mena de teatralització que pretén expressar l’abandonament de l’home dels nostres temps

DSC00028
Muñoz ens convida a mirar a l’interior, de forma similar a com ho fa aquest personatge.  L’il·lusionisme i el misteri  caracteritzen les arquitectures buides de l’artista

DSC00044a
Els personatges semblen trobar-se en una cruïlla de camins. Tots tenen el mateix rostre -en aquesta obra, el del germà de l’autor-, amb la voluntat de reflectir els difícils contorns de l’home contemporani

DSC00066
Els crítics diuen que Muñoz ens presenta els seus personatges perduts en escenografies manieristes i barroques. Els plecs de les robes que duen o que transporten contrasten amb les línies rectes de l’arquitectura i també ens recorden els devessalls de teles que acompanyen moltes figures barroques

DSC00072

 Només a la darrera i més fosca  claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics

A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA

Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani

La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.

Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA

A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una  de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.

Shevirath  Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)

Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart  i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la  Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.

I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures,  -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.

DSC00096a

Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca

Visita

Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva  anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les  graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.

 

 

%d bloggers like this: