Segurament, molts de nosaltres ens mirem amb sorpresa les grans mobilitzacions i la manca de socis parlamentaris de Macron quan ha volgut reformar les pensions i allargar l’edat mínima de jubilació dels 62 als 64 anys. Per cert, una de les més baixes d’Europa i no només comparada amb els 66 anys i quatre mesos, camí dels 67, que tenim vigent enguany a casa nostra.
La relació dels francesos amb la cosa pública és molt diferent, per a bé i per a mal. amb la que estem aquí acostumats. Per això, aquest diumenge parlo a La Vanguardia de la capacitat de concertar que França ha tingut amb les grans empreses del país per lluitar contra la inflació i els seus efectes sobre la població. A Espanya, mentrestant, ha calgut utilitzar la força coercitiva de les llei per intentar aconseguir objectius similars.
Aquest febrer entra en vigor l’impost temporal sobre la banca. És difícil resistir-se a la temptació de relacionar directament els extraordinaris resultats que presenten els bancs aquests dies i la pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats. Tanmateix, a molts altres països europeus de diferents signes polítics han entès que calia transmetre una missatge a la ciutadania perquè no es trobés una altra vegada sola pagant els plats trencats de la situació econòmica.
I és que alguna cosa no funciona bé del tot a Europa quan les entitats financeres obtenen beneficis extraordinaris de la lluita contra la inflació mentre el conjunt de la població s’empobreix.
El malestar per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de la inflació ha forçat el govern espanyol a trepitjar un jardí on estava més còmode sense entrar-hi: la fiscalitat. Però només ha estat perquè a les forces dels barons populars s’hi ha afegit un dels seus, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig.
L’apel·lació a ajudar -només- els més desfavorits s’ha convertit en una excusa dels falcons de l’ortodòxia financera per limitar la despesa i el dèficit de l’estat. Després, no haurem d’estranyar-nos que bona part de la població opti per suposades solucions màgiques i immediates, a la recerca de tornar a un passat mitificat. Com ara mateix a Itàlia.
Enguany, més que mai, el mes de setembre és el vertader inici d’un curs en què hem d’estar a l’expectativa. Si els mals auguris d’abans de vacances es confirmaran o si serem prou valents i decidits per redreçar la nau enmig de la tempesta. Nosaltres i, sobretot, els nostres dirigents.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
Mentre a Barcelona comença una nova edició d’un Mobile que es volia que fos un signe d’esperança i de recuperació, a l’est d’Europa es lliura una guerra que molts no creien que pogués arribar a existir mai.
Sempre és més difícil acabar una guerra que començar-la, sobretot quan el passeig militar rus que preveia Putin no sembla confirmar-se. La llargada i la intensitat de l’enfrontament marcarà l’impacte sobre l’economia europea, també la nostra, encara que estiguem a l’altre extrem del continent.
El desenllaç final condicionarà el futur de les sancions que, donada la proximitat i la intensitat de les relacions econòmiques, podrien impulsar canvis més radicals per part dels europeus, sempre anunciats però que mai no acaben de materialitzar-se.
Tothom dóna per fet que ben aviat s’acabarà l’època de les facilitats monetàries i s’apujaran els tipus d’interès. Però des d’Europa continuen preveient que les tensions inflacionistes amainaran en els propers mesos.
Mentrestant, el cigne negre que ve d’Ucraïna s’acosta cada cop més i pot desbaratar les previsions d’uns i altres.
Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.
Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:
La segona ronda
Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.
Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.
En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.
Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.
Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.
Enric Llarch 