“Impressions de Portugal” (Viampresa.cat, 17-5-22)

Portugal ens queda lluny, però potser hauríem de prestar-li més atenció. No només com a destinació turística, sinó per com afronten reptes que en molts casos són semblants als nostres. I, fins i tot, com adopten iniciatives veritablement innovadores.

Impressions de Portugal. Viaempresa, 19-5-22

“Catalangate: vista a l’Est!”. Viaempresa.cat, 5-5-22

Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.

Catalangate: vista a l’Est! Viaempresa.cat, 5-5-22

“Una Barcelona de barriada” (Viaempresa.cat, 13-4-22)

L’entrada en funcionament del túnel de les Glòries ha posat en evidència el malestar soterrat per les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament de Barcelona, que ha passat de considerar els turistes com els culpables de tots els mals a carregar contra els ciutadans metropolitans que fan servir el vehicle privat a falta d’un transport públic més eficient.

Una Barcelona de barriada. Viaempresa.cat, 13-4-22

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (Viaempresa.cat, 14-9-21)

Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.

Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (viaempresa.cat, 14-0-21

“API Colau” (Diners. La Vanguardia, 2-5-21)

Fa temps que arrosseguem el problema dels locals buits. Sobretot a les ciutats del cinturó metropolità. Ara li ha tocat a Barcelona, que disposava d’una oferta de comerços, restauració i altres serveis personals dimensionada per atendre no només el consum local, sinó els visitants forans i els turistes. La caiguda dels visitants afegida a l’augment de la compra no presencial i, la ja més estructural, competència de les grans superfícies, ha provocat un augment espectacular de locals tancats.

Als propietaris els costa sovint rebaixar els lloguers, malgrat les mesures legals que pretenen adaptar-los a l’evolució de la conjuntura. Això passa especialment amb els grans tenidors, els propietaris dels centres comercials. N’és un exemple paradigmàtic AENA, i els lloguers que es nega a rebaixar de totes passades a l’aeroport del Prat.

El problema dels lloguers, com veiem és molt complex i forma part d’una dinàmica econòmica i comercial molt més àmplia. És més que dubtós que la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de comprar uns quants locals per llogar-los a preus favorables serveixi per si sola per a gaire res.

En parlo a l’article d’aquest diumenge al suplement econòmic Diners, de La Vanguardia

API Colau (versió castellana). La Vanguardia, 2-5-21

“Bon Preu i Caprabo enmig de la voràgine” (Viaempresa.cat, 23-2-21)

També en els pocs sectors afavorits per la pandèmia, les aigües baixen tan ràpides i tumultuoses que generen situacions imprevistes. En aquest context, Bon Preu ha anunciat que es retira de les negociacions per adquirir Caprabo. Es tracta d’una decisió ferma o d’una retirada tàctica?

https://www.viaempresa.cat/economia/bonpreu-caprabo-supermercats_2148577_102.html

“Lideratge econòmic per a després del 14-F” (La Vanguardia, 13-2-21)

A falta d’altres instruments i sense previsió de tenir-ne gaires més a curt termini, el nou govern que neixi a partir de les eleccions de demà haurà de tenir, sobretot, capacitat de lideratge, especialment en l’àmbit econòmic. El procés encetat amb el grup d’experts que han treballat amb les propostes per a les propostes de partida per als nous fons europeus Next Generation pot ser una bona base de partida per exercir aquest lideratge.

Lideratge després del 14-F . La Vanguardia, 14-2-21

“Empresaris i rendistes” (La Vanguardia, 29-11-20)

Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.

 Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.

Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.

Crisi? Quina crisi? (viaempresa.cat, 12-8-20)

Quina crisi

Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.

La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.

Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat

Crisi? Quina crisi? (Viampresa.cat, 12-8-20)

%d bloggers like this: