A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. La immediatesa informativa hi té molt a veure. Ha passat aquests dies, amb el desè aniversari de la caiguda del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers, que representà el desencadenant de la crisi financera. Una crisi que en molts aspectes encara no hem superat i que, probablement, no superarem mai.
Quan s’argumenta que el problema fou aquest o tal altre, que si les polítiques per afrontar-lo van ser més o menys encertades o si la recuperació actual és més o menys sòlida, subjau la idea que, si ho féssim prou bé, tot tindria molt millor solució. Però admetent que sempre les cures pal·liatives poden ser millors i més eficients, les raons estructurals dels nostres problemes difícilment es poden capgirar. Trump als Estats Units i molts moviments xenòfobs a Europa intenten posar una barrera més alta a la inevitable pèrdua de poder i de prosperitat econòmica de les societats occidentals. Un intent va i contraproduent, però que genera creixents adhesions entre els més directament afectats per la globalització, que no disposen d’arguments i d’alternatives que els permetin afrontar-ne les conseqüències.
En parlo en aquest article publicat a La Vanguardia:
Quan Pedro Sánchez ens va anunciar fa uns dies que, com a graciosa concessió, celebraria un Consell de Ministres a Barcelona, no vam poder estar-nos de recordar els vuit o nou que Franco va celebrar a Pedralbes.
Com Sánchez, el dictador també volia demostrar que s’ocupava dels problemes quotidians dels catalans i, de tant en tant, organitzava una excursió per reunir-se en aquell palau que els Güell van construir, en una de les seves finques, perquè l’Alfons XIII disposés d’una residència reial. A veure si així es deixava veure més per Barcelona . L’escenificació incloïa, és clar, grandiloqüents acords i vagues promeses que mai no s’acabaven de complir. Una música que ens sona molt actual.
Tant de bo d’aquí un any haguem de rectificar -com, malauradament, no vam poder fer-ho amb els darrers anuncis de Rajoy-, però molt hem de témer que els aparells de l’Estat continuaran impedint qualsevol concessió real a Catalunya, per molt bones intencions que tingui i molts desplegaments mediàtics que vulgui fer el president espanyol.
I si volen fer realment alguna cosa pels interessos dels catalans, en aquest article a L’econòmic del PuntAvui els poso alguns exemples pel que fa a la xarxa viària.
Quan des de viaempresa.cat em van demanar que escrigués alguna cosa sobre Vueling, vaig recuperar un apunt en aquest mateix bloc de fa més de dos anys, Vueling i la cobdícia. Vaig comprovar que, malauradament, continuava sent vigent, tot i que ara sabem amb una mica més de detall de quina forma l’operativa de la companyia la situa, a la més mínima, al caire de l’abisme.
Potser ara toca reflexionar sobre com hem de protegir-nos del comportament abusiu, per cobdiciós, de la companyia. Els bons serveis que all llarg de la seva trajectòria ha proporcionat a Barcelona i al seu aeroport no poden fer-nos perdre de vista que, ara com ara, el comportament de Vueling representa una de les principals amenaces per al futur del turisme a Barcelona i a tot Catalunya.
Holly constitueix un dels pilars amb què es basteix l’obra de Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat. És una recreació del 2013 de la sèrie inicialment creada el 2004 i està inspirada en les catorze estacions del via crucis i realitzada en memòria de la seva mare. Oli sobre acer
Els caps de setmana d’aquest mes de setembre encara podeu visitar Santa Cecília de Montserrat i les pintures, frescos i vitralls instal·lats pel pintor irlandès afincat als Estats Units Sean Scully. Si no ho aprofiteu ara, i mentre no canviïn els restringits horaris de visita actuals, haureu d’esperar al juliol de l’any vinent.
L’art sacre i la modernitat
Molts artistes contemporanis, un cop consolidats i arribats a una certa maduresa, han afrontat el repte de crear una imatgeria religiosa des de la modernitat i, encara més difícil, des de la no figuració. Alguns imbuïts d’una recerca espiritual, com Matisse o Léger, Chagall o Rotkho. D’altres, a més, des d’una profunda fe cristiana, com Rouault o el mateix Scully. Un Scully que reconeix com a font d’inspiració la capella decorada per Henri Matisse a Sant Pau de Vença i, sobretot, l’espai de meditació que Mark Rotkho va crear a la capella no confessional dels afores de Houston.
Fundat el s. X, Santa Cecília va ser el primer assentament monàstic a la muntanya de Montserrat. Al s. XVI, Santa Maria de Montserrat, afavorit per l’afluència de pelegrins que visitaven la imatge de La Moreneta, acabaria absorbint-lo
La humanització de l’art abstracte
Sean Scully (Dublín, 1945) és un artista reconegut internacionalment, especialment al món anglosaxó (amb obra penjada al MOMA, MET, Gughenheim, Tate i molts d’altres) i també al germànic (Kassel, Múnic, Viena, Zuric).
Scully, inicialment va estar vinculat a l’expressionisme nord-americà, on volia reflectir metafòricament una certa realitat social. Del minimalisme, en reté el gust per un art lacònic i construït, que renova infonent-hi calidesa a través de la matèria. Un alfabet restringit a unes formes senzilles -quadrats, rectangles, ratlles horitzontals i verticals-, li permet expressar una gran varietat de sentiments.
Santa Cecília ha estat restaurada amb un altre magnífic treball dels serveis tècnics de la Diputació de Barcelona, encapçalats per Xavier Guitart. Una antiga porta de ferro forjat conviu harmoniosament amb l’altre pilar de l’obra de Scully a Santa Cecília: Doric. Basada en una gamma de grisos i negres, és potser l’obra que més ens recorda el seu admirat Rotkho a la capella de Houston
L’abstracció i la música
Scully reconeix que la seva obra es basa en la repetició i el ritme. A Cecilia podem identificar una sèrie de línies paral·leles que ens recorden un paper pautat de solfeig, tot i que Scully les associa més a les cordes d’una guitarra. A l’artista, que es declara enamorat del violoncel, li encanta la música de Bach i de l’estonià Arvo Pärt, pare del minimalisme sacre i, potser per això mateix, pròxim al minimalisme que practica Scully.
Per Scully, la música sense paraules és abstracta i no presenta els problemes que, per a molta gent, genera la pintura abstracta que per ell és, si fa o no fa, el mateix que la música. Segons el pintor irlandès, fins i tot en una òpera on no entens la llengua en què es canta, es pot sentir, experimentar i reconèixer l’emoció en la música. I així considera Scully que cal que abordem la pintura abstracta.
Cecilia. Scully és un enamorat de la música i la segona obra que va crear expressament per a la capellala va dedicar a la titular de l’església i patrona de la música
Un artista de repetició que admira Cézanne
Scully es considera un artista de repetició més que d’invenció. Una repetició des de la humilitat per obtenir al final alguna cosa profunda. Scully se sent molt connectat a Cézanne qui, referint-se a l’alegria de viure, digué: “Al final tot el que tinc és la meva petita emoció”. Scully afirma coincidir amb el caràcter sistemàtic i geomètric del geni d’Aïs de Provença però, com el mateix Cézanne, el pintor naturalitzat nord-americà pretén arribar a l’emoció a través del camí de l’estructura.
Scully considera que treballa amb formes bàsiques i amb un llenguatge que qualsevol persona pot reconèixer amb l’objectiu d’aconseguir la connexió amb els ésers humans
Un reraltar amb vidres de colors (blau, groc pàlid i daurat) acull l’ara de pedra coronada per una creu de vidre blau i diversos canelobres, també creats per Scully. La puresa de línies i l’harmonia del conjunt generen un dels espais més bells de l’esglésiaScully ha creat uns petits frescos emprant la tècnica tradicional per primer cop en la seva dilatada carrera. L’artista remarca la responsabilitat, quasi temor, que li produïa no poder emportar-se l’obra a casa per treballar-hiBarcelona Wall of Light Pink. L’advocació de Barcelona segur que té molt a veure amb la seva vinculació a la ciutat, on instal·là el seu taller al Raval l’any 1992. Scully simultanieja la seva activitat entre Nova York, Munic i Barcelona. Aquesta obra és és la darrera incorporació, el 2013, a l’Espai d’Art Sean Scully de Santa Cecília de Montserrat, que fou inaugurat el 2015
Els continguts de l’audioguia, que ens ofereixen sense càrrec addicional en comprar l’entrada, acaben precisament amb un Parenostre (Vater Unser) d’Arvo Pärt interpretat per Lluís Travesset, solista de l’escolania de Montserrat. Una cloenda magnífica que no us podeu perdre i que recomano de sentir més d’una vegada.
La llum que travessa els vitralls de Scully a les petites finestres romàniques genera formes canviants de colors intensos i ens provoca la il·lusió de noves obres del pintor en els murs de l’església
I si us acosteu a la basílica, no deixeu de (re)visitar el Museu de Montserrat . Un magnífic conjunt de pintura i d’escultura catalana -el segon del país, després del MNAC-, acompanyat per algunes obres de primer nivell d’autors renaixentistes i barrocs com Sassoferratto, Caravaggio, Giordano, Tiepolo, Brueghel de Velours o el Greco. I una petita col·lecció, absolutament singular al nostre país, d’impressionistes francesos, amb dos quadres excepcionals de Monet i també obres de Renoir, Pissarro i Sisley. La sala dels impressionistes es completa amb dues teles en què Picasso ja demostra el seu geni des dels primers anys de joventut.
Enric Llarch 