“L’aposta elèctrica” (La Vanguardia, 27-11-17)

Fidel a la cita tardoral, l’anticló s’estanca sobre els nostres caps i, amb ell, la bombolla de contaminació atmosfèrica que en altres èpoques de l’any és més fàcilment empesa cap a mar. Ara que tots ja estem sensibilitzats pels perjudicis per la salut que comporta respirar aires malsans i que la combustió dels vehicles n’és la font principal, seria el moment de fer un pas decidit endavant en matèria de mobilitat elèctrica.

Aquest és el tema que tracta el meu article d’aquest dilluns a La Vanguardia:

L’aposta elèctrica. La Vanguardia, 27-11-17

 

I si voleu completar la informació, avui també, a viaempresa.cat, apareix un rànquing dels països de la Unió Europea amb més penetració dels vehicles elèctrics, amb Holanda al capdavant, amb el sis per cent. Fora del UE, cal tenir present que el país europeu on el vehicle elèctric ha fet més forat és a Noruega, amb el 17% del total del parc existent.

Països europeus amb més quota de cotxes elèctrics. Viaempresa, 27-11-17

“EMA: anava massa curta” (Viaempresa.cat, 22-11-17)

Avui hem sabut que la candidatura de Barcelona a l’Agència Europea del Medicament (EMA, en les seves sigles en anglès) no era tan competitiva com ens deien, si més no respecte a les dues finalistes, Amsterdam i Milà. Teníem els lloguers més barats però ens fallava l’anglès i els vols intercontinentals. Potser havíem pecat d’un excés de cofoïsme quan vam saber que el 80% dels treballadors de l’organisme preferien l’opció de Barcelona per traslladar-s’hi des de Londres.

En qualsevol cas, l’episodi ha servit en safata al govern espanyol i a les forces unionistes i als seus mitjans afins una nova excusa per culpar l’independentisme de tots els mals. Un govern que, en realitat, mai no va apostar de veritat per Barcelona. Ho ha dit, entre d’altres, el doctor Bonaventura Clotet i ha quedat en evidència quan des d’Itàlia hem sabut que el ministre d’Exteriors espanyol havia compromès el seu vot -a canvi de què?- amb la candidatura de Milà, compromís que -a algú li sorprèn?- no hauria complert.

De tot plegat, en parlo en aquest article publicat aquest dimecres a viaempresa.cat:

“EMA: anava massa curta” (Viaempresa.cat, 22-11-17)

“Una mort inevitable?” (La Vanguardia, 2-11-17)

El Bulevard Rosa va ser l’emblema de la modernització i  de la renovació comercial i urbana de la Barcelona que volia superar la grisor del franquisme. La malatia i posterior desaparició del seu impulsor, Enric Vives, va anar acompanyada de l’esllanguiment i l’esgotament de l’exemple pioner i més emblemàtic de les galeries comercials.

El Bulevard Rosa tanca en el context de la concentració del sector comercial, l’eclosió del turisme i la transformació urbana que hi està aparellada. De manera que els empresaris comercials que ocupaven el centre de Barcelona esdevenen rendistes immobiliaris gràcies a l’èxit de la ciutat i a la polarització d’aquest èxit en els seves artèries centrals.

I, mentrestant, encara hi ha qui vol reforçar l’afluència i la connectivitat d’aquest eix central -i del procés especulatiu que s’hi desenvolupa- amb l’accés directe des de l’àrea metropolitana -amb els nuclis urbans en procés de desertització comercial- a través del tramvia.

Calen noves mesures de regulació urbanística per evitar accentuar encara més tot aquest procés de concentració i de captació de rendes públiques per part dels propietaris immobiliaris.

En parlo en aquest article publicat a La Vanguardia:

LV_Economia_20171102_UnaMortInevitable

 

 

 

Les empreses que no volien semblar catalanes (Viaempresa.cat, 1-11-17)

Els fets transcendentals d’aquest mes d’octubre han fet caure màscares i han servit, entre altres coses, per posar persones i organitzacions al lloc que els corresponia. La campanya pel trasllat de seus socials de les empreses ha estat un dels fets que més lliçons ens proporciona i que hem de tenir ben presents en un futur immediat.

En parlo en aquest article a viaempresa.cat:

Les empreses que no volien semblar catalanes. Viaempresa.cat. 1-11-17