Darrera tertúlia del curs a l’Illa de Robinson. Amb Vicent Sanchis, Xavier Ginesta i Àngles Solé ham comentat l’actualitat sobre la convocatòria de l’ANC i Òmnium Cultural pel proper 11 de setembre, la prevista discussió i aprovació al Parlament de les primeres lleis de desconnexió i l’afer dels objectes sacres de Sixena.
Podeu veure la tertúlia a l’enllaç següent:
Transcorreguts el primers moments de nerviosisme i de prediccions apocalíptiques –que tan bé li van anar a Rajoy-, sembla que torna la calma malgrat la incertesa generada pel referèndum britànic. Unes reflexions de cap a on pot anar el conflicte entre el Regne Unit i la Unió Europea.
Brexit, oi que no ens farem mal (L’econòmic, el PuntAvui, 10-7-16)
Pilar Aymerich davant d’un dels retrats que ara figuren a l’exposició de la Galeria Eude. Es tracta de Montserrat Roig, que enguany faria 70 anys. Foto de Ricard Cugat, El Periódico, 25-11-11
Aquests darrers mesos fa quanta anys de gairebé tot. O, si més no, de l’esclat d’iniciatives i d’esperances que generaren els primers mesos després de la mort del dictador, quan crèiem allò que tot estava per fer, però tot era possible. Al febrer recordàvem les dues primeres manifestacions massives contra el franquisme pels carrers de l’Eixample de Barcelona i, per Sant Jordi, l’aparició del primer diari en català de després de la guerra, l’Avui. Aquests dies fa també 40 anys de la Marxa de la Llibertat, la primera mobilització important de caire sobiranista.
És bo recordar que el país és avui on és també pels esforços i activitats empreses durant aquells mesos frenètics d’il·lusion i recordar i homenatjar els principals exponents de la revifalla social, política i cultural d’aleshores. I als que en van deixar testimoni gràfic perquè avui ho puguem recordar més fàcilment. Aquest és el cas de Pilar Aymerich, que a la Galeria Eude de Barcelona presenta una selecció de fotografies preses durant aquells dies i algunes altres de posterior que podem visitar durant aquest mes de juliol i la primera quinzena de setembre.
Són especialment colpidors els retrats d’alguns grans protagonistes de la nostra cultura que ja han desaparegut, com ara Ovidi Montllor, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Maria Aurèlia Capmany -retratada de bracet amb Pasqual Maragall quan l’escriptora es va responsabilitzar de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament- i sobretot de Montserrat Roig, en què Aymerich capta tot els seu magnetisme i capacitat de seducció.
Els primers mítings tolerats, les Jornades Catalanes de la Dona, actors que es manifesten demanat feina amb un jove Josep Maria Flotats al capdavant són algunes altres de les imatges document i obra d’art alhora, que recull l’exposició de Pilar Aymerich i que ningú no s’hauria de perdre, sobretot si va ser partícip d’una forma o altra dels anhels i les esperances d’aquells anys de vertigen.
Aquests darrers anys proliferen les grans exposicions fotogràfiques a Barcelona. Segur que la crisi hi ha ajudat perquè una exposició de fotografies és sempre molt més econòmica -per les assegurances- que una de pintura i les grans institucions museístiques han trobat així una forma econòmica de mantenir la seva activitat expositiva. Tanmateix, la posada en valor i a la disposició dels espectadors de l’obra i els arxius dels grans noms de la fotografia de postguerra -Miserachs, Català Roca, Pomés, Pérez de Rozas, Brangulí…-, la renovada activitat d’entitats especialitzades com l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona o Foto Colectania i l’entrada de nous actors que fan una aposta d’entrada per un extens programa fotogràfic, com la Fundación Mapfre, expliquen l’auge de les exposicions fotogràfiques a la nostra ciutat, un que que ve acompanyat per l’edició de catàlegs, la reedició de llibres de fotografia històrics -com Barcelona, 1957, de Pomés- i diversos reculls o miscel·lànies històriques i temàtiques al voltant de la ciutat de Barcelona.
A més de l’exposició de Pilar Aymerich, encara queden alguns dies -fins al 17 de juliol- per visitar la mostra que es dedica a La Pedrera a Toni Catany. D’anar i tornar. Es tracta d’una obra poc connectada amb el fotoperiodisme dels autors que comentàvem abans, sinó amb una veritable voluntat de crear una obra d’art a partir de la tradició pictorialista. Una obra feta des d’una gran sensibilitat i amb l’ús decidit del color.
I també cal remarcar la pròrroga fins al 25 de setembre de l’exposició de La Virreina. Centre de la imatge dedicada a Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia , una exposició de prop de 1.000 obres que explora la iconografia fotogràfica de l’evolució urbanística de la ciutat al llarg d’un segle i mig d’història.
Fins al 17 de setembre (agost tancat). Gratuïta
Galeria Eude. Consell de Cent, 278. Barcelona. Tel. 93 487 93 86
http://www.galeriaeude.com
Fins al 24 de setembre. Gratuïta
La Virreina, Centre de la Imatge
Palau de la Virreina
La Rambla, 99. Barcelona
Tel. 933 161 000
http://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/exposicions/barcelona-la-metropoli-en-lera-de-la-fotografia-1860-2004
Aeroport de Berlín. Taulell de reclamacions de Vueling, 1-7-16
Tot sembla indicar que el desgavell patit aquests dies amb Vueling té molt a veure amb un afany de guanys il·limitat, amb la cobdícia.
El model low cost
El model low cost, que tant èxit ha tingut en les línies aèries, es basa a optimitzar la utilització dels recursos. Trajectes curts -per això el model no s’ha desenvolupat encara en els vols transoceànics- d’anada i tornada en un mateix dia què tant l’avió com la seva tripulació dormen a casa. I si són prou curts, dos o tres viatges, amb la mateixa o diferent destinació, el mateix dia.
Evidentment també s’estalvia per altres bandes, començant pels serveis als passatgers -ara que volar ja no és un fet tan elitista i extraordinari com abans, que requeria atencions i prestacions especials- i la retribució als pilots i a la resta de personal. Si fins fa ben poc, a casa nostra, els pilots eren quasi tots personal de l’exèrcit de l’aire reconvertit al món civil i amb una única escola a Madrid, ara, aquí i arreu, s’ha liberalitzat la formació, es poden contractar pilots del país que convingui i, lògicament, les retribucions han baixat i les exigències s’han incrementat. Les vagues a les companyies de bandera tradicionals tenen molt a veure amb la resistència de l’antic col·lectiu de pilots a perdre les seves privilegiades condicions de treball, pròpies ja d’una altra època.
Fins aquí tot molt bé, si no hi ha minves en la seguretat dels vols, cosa que les estrictes normatives internacionals -que, com vam veure en el cas de Germanwings, encara cal restringir més- han evitat fins ara.
Forçar massa el model
En el cas de Vueling, però, sembla que empesos per l’afany de guanys, s’ha forçat massa el model. S’ha incrementat l’oferta i s’han minimitzat els costos de manera que no s’ha permès que l’estructura disponible pugui atendre imprevistos. D’aquesta manera, si hi ha qualsevol incidència -en forma, per exemple de retards provocats per una vaga de controladors aeris en un país, els endarreriments d’uns vols generen una cascada de nous retards i cancel·lacions en els altres trajectes que ha d’efectuar aquell mateix avió i la seva tripulació.
En el seu moment, Vueling, com a empresa de nova planta i creada amb una estructura de low cost, va guanyar la partida a Spanair. El negoci es veia venir massa sucós i Iberia, en comptes de competir-hi, va optar per adquirir Vueling, parcialment, primer i totalment després. Finalment, la crisi d’Iberia va fer que aquesta, i Vueling, quedessin absorbides per British Airways sota la marca global d’IAG. Precisament, l’èxit dels responsables de Vueling, que no ha parat de guanyar diners, sobretot aquests tres darrers anys, ha fet que tot l’equip hagi estat incorporat fa pocs mesos a la direcció central d’IAG, segurament amb l’objectiu de repetir els èxits. Aquests dies hem vist, però, que forçar massa el model pot conduir ràpidament de l’èxit al fracàs.
Vueling i l’èxit turístic de Barcelona
De Catalunya i de l’aeroport de Barcelona estant no ens interessa en absolut el fracàs de Vueling. En el seu moment van lluitar durament, fins a límits a vegades qüestionables, per esdevenir hegemònics a Barcelona en detriment de Spanair i ara representen el 40% del moviment de l’aeroport del Prat. El sostingut creixement turístic de la ciutat s’ha retroalimentar amb el creixement de Vueling. Tothom sap que quan s’obren nous vols directes es genera un nou flux de viatgers. L’expansió de Vueling ha permès als catalans volar còmodament arreu d’Europa i el Mediterrani, però sobretot ha facilitat la vinguda a Barcelona i a Catalunya d’un públic fins aleshores només potencial.
Per tant, hem de confiar, i hem de vetllar, perquè la companyia no mori d’ambició i de cobdícia.
Àudio d’una passatgera de Vueling des de Berlín al programa La vida de Catalunya Ràdio. 1-7-16
Enric Llarch 