Malgrat l’AVE i malgrat els benintencionats esforços dels empresaris valencians per impulsar el Corredor Mediterrani, a Espanya -i nosaltres amb ella- no deixem de ser una illa ferroviària. I no sembla que duguem gaire camí de deixar de ser-ho.
Enguany, més que mai, el mes de setembre és el vertader inici d’un curs en què hem d’estar a l’expectativa. Si els mals auguris d’abans de vacances es confirmaran o si serem prou valents i decidits per redreçar la nau enmig de la tempesta. Nosaltres i, sobretot, els nostres dirigents.
Enmig de l’eufòria del primer estiu després de la pandèmia, els núvols de la invasió russa d’Ucraïna ja han començat a arribar-nos en forma d’inflació, un fenomen insòlit en les dècades recents. Amb el risc afegit que, a força de voler frenar-la, ens aboquem tots plegats en una nova recessió.
Els falcons de l’ortodòxia sobrevolen Europa. Viaempresa.cat, 5-7-22
Els crèdits avalats per l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), han estat una de les dues eines principals que el govern espanyol ha fet servir per combatre la crisi de la covid. L’altra han estats els Expedients de Regulació Temporal del Treaball, és clar. Encara hi ha una altra eina molt utilitzada a Europa però que aquí no l’hem començat a veure amb un mínim d’entitat fins ara, les ajudes a directes a les empreses en crisi per la pandèmia.
Encetem l’estiu amb un optimisme encara més accentuat que el de l’any passat, perquè la vacunació massiva està funcionant prou bé i prou de pressa. Tanmateix, encara hi ha núvols foscos sobre l’horitzó, sigui en forma de noves variants o del baix percentatge de població vacunada fora dels països occidentals, la major part d’Àsia inclosa. La temporada turística, tan important per moltes economies, inclosa la nostra, podria veure’s amenaçada.
A partir d’aquí, una eventual aparició d’una variant massa resistent a les vacunes i un retorn a les tesis ortodoxes d’equilibris pressupostaris i fiscals en les polítiques econòmiques occidentals podria portar-nos a una sortida econòmica de la pandèmia en forma de K.
Entre els canvis que ha generat la covid19, els que afecten la mobilitat han estat dels més importants. Com en tants altres aspectes, no sabem fins a quin punt es consolidaran un cop haguem superat la pandèmia, però podrien qüestionar paradigmes que fins ara semblaven inqüestionables, des de la mobilitat de persones vinculada al turisme a la de mercaderies que deriva del comerç internacional. La necessitat d’assegurar un cert distanciament físic també amenaça una de les grans apostes de futur arreu del món en la mobilitat urbana i metropolitana: el transport públic.
La mobilitat després de la pandèmia: menor i diferent. Viaempresa.cat, 19-1-21
Caixabank no s’ha convertit en Caixabankia. Un indici favorable però només orientatiu a curt termini sobre qui hi acabarà manant. Accionistes i directius signen una assegurança de vida per al seu futur i el nucli empresarial que ha manat Catalunya des de la Diagonal durant els darrers quaranta anys sembla haver assolit l’objectiu de ser capdavanters a Espanya. Però les coses han canviat i els bancs cada cop són, i seran, menys importants per a famílies i empreses.
Aquests dos articles a Viaempresa.cat intenten respondre les preguntes més punyents que ha suscitat el nou moviment bancari.
Caixabank(ia) 1, fusió o absorció? Qui manarà? Viaempresa,cat 17-9-20
Caixabank(ia) 2, què passa amb Catalunya? Viaempresa.cat, 18-9-20
Crisis, what crisis? Al 1979, el diari The Sun feia servir el títol de l’àlbum que Supertramp havia publicat quatre anys abans per encapçalar una de les seves portades cridaneres. The Sun es queixava que el primer ministre laborista, James (Jim) Callaghan, donava la culpa a la premsa dels conflictes al món laboral i als transports britànics. Aquell any hi hauria eleccions generals a la Gran Bretanya i Margaret Thatcher accediria al poder i encetaria una nova era.
La portada del disc de Supertramp del 1975 mostrava la foto en color d’un home en banyador que estava assegut en una cadira de platja sota un para-sol, mentre al seu darrere apareixia un paisatge industrial desolador en blanc i negre.
Com aleshores, la crisi no és igual per tothom, perquè sempre n’hi ha alguns que hi guanyen i molts que hi perden. Aquest és el tema del meu article a viaempresa.cat
“Ho sap tothom, i és profecia” deia JV Foix. Però fins que no han arribat els informes del FMI sobre l’abast de la crisi no hem començat a adonar-nos de la magnitud de la tragèdia. Una tragèdia encara més gran que la dels nostres socis europeus, perquè pagarem la mala qualitat de la política econòmica espanyola, la passada i la futura.
La lletra petita de l’informe del FMI. Viaempresa.cat, 17-4-20
Enric Llarch 