“Repartidors” (La Vanguardia, 30-10-18)

Qualsevol diria que són invisibles o directament immaterials. Però les activitats de distribució a la ciutat de productes -sigui als comerços, a la restauració o als domicilis particulars- creixen de forma exponencial. Ara, encara de forma més intensa amb l’auge del comerç electrònic.

L’ús intensiu de l’estructura urbana pel sector de la distribució i les externalitats negatives en termes de congestió i de contaminació ja és hora que mereixin l’atenció dels governs municipals de les nostres grans ciutats, especialment del de Barcelona.

En parlo en aquest article a La Vanguardia:

LV_Economia_20181030_Repartidors

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

La transcendència i la gravetat del moment polític i el qüestionament general de la tasca d’Ada Colau al davant de l’alcaldia han provocat que aquesta vegada l’horitzó de les eleccions municipals i la lluita per la batllia de Barcelona hagin aflorat amb molta més anticipació que en anteriors ocasions.

Les eleccions municipals sempre tenen un vessant estrictament local i un altre de general. Aquest darrer pesa més com més gran i més importància política té el municipi. Barcelona n’és l’exemple més evident i hi ha el risc  que uns i altres, pendents del combat polític general, deixin massa en segon terme els problemes de la ciutat i les inquietuds dels barcelonins.

En aquest article a Viaempresa.cat  intento identificar-ne els principals i apunto alguns criteris per abordar-los.

“La batalla per Barcelona” (Viaempresa.cat, 29-10-18)

 

 

“L’ús social del català” (Revista Mirall, 12-10-18)

Durant molt de temps hem sentit valoracions optimistes sobre l’evolució de la llengua i del nombre de parlants. Però d’un temps cap aquí, sobretot coincidint amb aquests darrers anys de Procés, s’ha deixat de tocar el tema en públic. Només amb dues excepcions. La primera,  la coratjosa tasca de la Plataforma per la Llengua, que en el darrer informe anual -recollint dades de la DG dePolítica Linguística- advertia que el català ha perdut 300.000 parlants habituals només a Catalunya i durant els darrers quinze anys. Però si en termes absoluts la situació és greu, en termes relatius ho és molt més: només el 35% dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua habitual.

La segona el manifest Koiné, llengua comuna, que fa dos anys i mig feien públic nombrosos lingüistes i sociolingüistes, incloent-hi l’actual Consellera de Cultura. Un manifest on es posava el dit a la nafra sobre el futur del català i que fou rebut amb grans escarafalls, tant pels espanyolistes de sempre com per molts independentistes que, amb el lloable propòsit de no generar més anticossos dels imprescindibles, reviuen l’ara no toca. Una revifalla pujoliana que, igual com aquelles, fa sospitar a molts de renúncies vergonyants.

Potser és hora, doncs, que comencem a parlar clar i català. Què passa amb l’ús social de la llengua, quins mecanismes han portat a l’actual retrocés que és innegable malgrat la dificultat de mesurar-lo objectivament, per què els mecanismes tradicionals de consolidació i de recuperació de la llengua fa temps que no funcionen i què podem fer davant de tot plegat.

De tot això, excepte de mesures concretes -que, d’altra banda, són fàcilment deduïbles-, en parlo en aquest article a la Revista Mirall.

“L’ús social del català” (revistamirall.com, 12-10-18)