“10 apunts per al primer pressupost”.(Viaempresa.cat, 16-11-21)

Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.

https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html

“Brindis al sol” (Diners. La Vanguardia, 14-11-21)

La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.

A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.

La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.

Podeu llegir l’article al següent enllaç

Brindis al sol. Diners. La Vanguardia, 14-11-21

Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:

Brindis al sol

Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.

A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.

Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.

Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.

I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.

Enric Llarch. Economista

“La reforma de la reforma o ja tenim prou Glovos” (Viaempresa.cat, 10-11-21)

Desmuntar la darrera reforma laboral aprovada pel govern de M. Rajoy era un dels compromisos de la majoria parlamentària que presta suport a l’actual govern espanyol. Sembla que després de molts estira-i-arronses, la cosa ja està encaminada, encara que no es farà tabula rasa, sinó que es modificaran només aquells aspectes més clarament regressius. La reforma de la reforma.

Tanmateix, els problemes del mercat laboral espanyol -amb significatives però menors excepcions- continuaran perquè no es tracta, només, d’un problema de legislació laboral, sinó de model de creixement.

La reforma de la reforma o ja tenim prou Glovos. Viaempresa.cat, 10-11-21

“Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres” (Viaempresa.cat, 14-10-21)

Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.

Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21

“Anglès” (Diners. La Vanguardia, 10-10-21)

Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú. 

Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:

“La represa verda” (L’econòmic del PuntAvui, 10-10-21)

La reactivació econòmica després de la pandèmia corre el risc de ser molt més caòtica i desigual del que ens pensàvem. S’hi afegeixen, però, raons estructurals coma ara la renovada competència per la primacia mundial entre els EUA i la Xina o la voluntat d’afrontar el canvi climàtic, on per primer cop semblen compromesos de veritat tots els dirigents occidentals.

La represa verda. L’Econòmic del PuntAvui, 10-10-21

 

“Infermeres, lampistes i xofers” (La Vanguardia, 30-9-21)

Trump primer i el Brexit després han intentat fer marxa enrere en aquells aspectes que els resultaven més perjudicials en la globalització. Les crítiques poden ser compartides, però fer marxa enrere resulta molt complex, ni que sigui per a les economies hegemòniques durant els darrers dos-cents anys.

Al Regne Unit sembla que Johnson no ho està gestionant gaire bé i per això es es troben en una crisi de subministraments.

Infermeres, lampistes i xofers. La Vanguardia, 30-9-21

Si no teniu accés a l’edició digital de La Vangardia, mireu de llegir l’article en la imatge següent:

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (Viaempresa.cat, 14-9-21)

Si no hi ha cap sorpresa d’última hora -aquest dimecres, per exemple-, sembla que la carpeta de l’ampliació del Prat s’ha tancat per una bona temporada. Mentrestant, el de Barcelona ja torna a ser el segon aeroport de l’Estat -havia estat superat pel de Palma de Mallorca durant els mesos centrals de la pandèmia- i avança a marxes forçades cap als nivell d’utilització previs a la covid.

Tanmateix, amb el capteniment d’uns i altres en tot aquest afer no sembla probable que pugui arribar-se a cap acord prou sòlid i durador. Si és així, serà la responsabilitat del govern de Catalunya trobar els mecanismes perquè els aspectes positius que anaven associats al projecte d’ampliació no es quedin en paper mullat un cop més. El país verd, feminista i democràtic pel que malda el seu President ha de ser, primer de tot, un país pròsper i capaç de generar riquesa per poder beneficiar-ne el conjunt de la societat.

Aeroport: el caixa o faixa s’imposa al “win-win” (viaempresa.cat, 14-0-21

“Sempre està bé que s’acabi” (Diners. La Vanguardia, 12-9-21)

Fa tot just 12 dies, però sembla que faci una eternitat. L’aixecament dels peatges a les principals autopistes catalanes és un fet d’enorme transcendència, tant per a la butxaca de molts com, a mitjà termini, per a la configuració i la competitivitat del territori.

Hi ha aixafaguitarres que ara s’exclamen que diuen que ara pagarem tots i fins ara només pagaven els que les feien servir. Primer, perquè aquest tots són tots els espanyols que, en la seva gran majoria han utilitzat vies d’alta capacitat de forma gratuïta des de fa dècades que, aquestes sí, sortien de la butxaca de tots els catalans. Però el més important és que ara o més endavant, només pagarem -sigui a través d’impostos, de vinyetes o de peatges intel·ligents- pels costos de manteniment de la xarxa i no per engrossir els beneficis de la concessionària, sigui en mans del grup Caixa o de Florentino Pérez i els seus amics italians, tan ben representats per l’insigne Duran i Lleida.

Per tot plegat, sempre està bé que s’aixequin les barreres dels peatges. Perquè a casa nostra vol dir que s’acabi un espoli.

Sempre està bé que s’acabi. Diners. La Vanguardia, 12-9-21

Si no podeu accedir a La Vanguardia, podeu mirar de llegir-ho aquí:

“Un aeroport al servei dels interessos generals”. ARA, 17-8-21

Continua el debat sobre l’ampliació de l’aeroport. Alguns elements afegits a les tesis que he defensat des de La Vanguardia i des de viaempresa.cat fins ara. 

Un aeroport al servei dels interessos generals de Catalunya. ARA, 17-8-21