Les dificultats per accedir a un habitatge, sobretot per part dels joves, no paren de generar noves iniciatives públiques per fer-los més assequibles, sobretot per als de lloguer, porta d’entrada tradicional al mercat de l’habitatge abans d’accedir a la propietat. És evident que hi ha un problema d’oferta però, sobretot, el desllorigador es troba la migrada solvència de la demanda.
Lloguers i salaris, Berlín i nosaltres. Viaempresa.cat, 14-10-21
L’acord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos, “Nuevo Acuerdo para España” dedica una notable atenció al tema de l’habitatge, això sí, en un document que és més un reguitzell de bons propòsits que un pla de govern coherent i articulat.
Enmig de l’enrenou polític general, paga la pena veure què diu, no fos cas que, efectivament, disposin de temps per dur-ho a la pràctica.
Avui hem sabut que la candidatura de Barcelona a l’Agència Europea del Medicament (EMA, en les seves sigles en anglès) no era tan competitiva com ens deien, si més no respecte a les dues finalistes, Amsterdam i Milà. Teníem els lloguers més barats però ens fallava l’anglès i els vols intercontinentals. Potser havíem pecat d’un excés de cofoïsme quan vam saber que el 80% dels treballadors de l’organisme preferien l’opció de Barcelona per traslladar-s’hi des de Londres.
En qualsevol cas, l’episodi ha servit en safata al govern espanyol i a les forces unionistes i als seus mitjans afins una nova excusa per culpar l’independentisme de tots els mals. Un govern que, en realitat, mai no va apostar de veritat per Barcelona. Ho ha dit, entre d’altres, el doctor Bonaventura Clotet i ha quedat en evidència quan des d’Itàlia hem sabut que el ministre d’Exteriors espanyol havia compromès el seu vot -a canvi de què?- amb la candidatura de Milà, compromís que -a algú li sorprèn?- no hauria complert.
De tot plegat, en parlo en aquest article publicat aquest dimecres a viaempresa.cat:
Enric Llarch 