Les pensions públiques formes un dels pilars bàsics del nostre modest estat del benestar. Mantenir-ne el poder adquisitiu no pot contraposar-se a la situació dels treballadors amb salaris baixos. Haver optat per una economia de negocis fàcils i de baix valor afegit ens duu a aquestes comparacions interessades.
https://www.lavanguardia.com/economia/20221210/8639410/disparen-pianista.html
Si no hi podeu accedir, podeu llegir-ho a continuació:
Els núvols que vénen de l’Est d’Europa no permetien a Sánchez continuar traient pit i fer com si no passés res. L’últim gir de guió, el cap dels espies espiat -de botxí a víctima-, és digne de Hollywood, però reforça el relat que la podridura de les elits espanyoles no coneix límit.
El setmanari The Economist ha analitzat l’impacte d’aquests dos anys de pandèmia a 23 economies mundials. El balanç per a Espanya és nefast: la darrera de les vint-i-tres. Tant en termes d’evolució del PIB, com de la renda per càpita, com del nivell d’endeutament Espanya ocupa la darrera posició. Només en termes de captació d’inversió estrangera, el Regne Unit del Brexit salva Espanya del fanalet roig.
No és estrany, doncs, que l’economia espanyola sigui una de les preferides a l’hora de donar consells per sortir d’una situació que no és nova, sinó que fa dècades que dura. Però els consells, quasi sempre de caire liberal, no van mai al fons dels problemes que arrossega el Regne d’Espanya en matèria econòmica.
Per cert, les economies que encapçalen la llista de les 23 analitzades són, en aquest odre: Dinamarca (5,8 milions d’habitants), Eslovènia (2,1), Suècia (10,3) Noruega (5,4), Xile (19,1) i Irlanda (5,0)
De fa uns dies que el concepte de “Baby boomers” ha tornat a estar de moda. Les generacions plenes dels anys 60 i primers 70 aviat es jubilaran i el ministre del ram ha deixat anar un globus sonda com qui no vol la cosa: allargar els anys d’activitat laboral o rebaixa de les pensions. Uns s’han escandalitzat farisaicament. D’altres han remarcat que ha dit el que ningú s’atrevia a dir.
Potser algun moviment en aquest sentit serà inevitable perquè no s’han fet els deures quan calia. Però encara hi ha moltes coses a fer per mantenir i estabilitzar l’actual sistema de pensions.
“Baby boomers”. La Vanguardia, 11-7-21
Si no hi podeu accedir, podeu mirar de llegir l’article aquí mateix:
Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.
Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí pel que fa a les pensions.
1.239€ és la xifra que des de la Conselleria d’Economia s’ha proposat com a nou salari mínim a Catalunya. Un salari mínim força superior al que està vigent al conjunt de l’Estat espanyol -que és de 900 euros i moltes vegades ni es compleix-, tot i l’important augment que es va produir l’any passat. Però el cost de la vida -començant pel de l’habitatge- és força més elevat a Catalunya que a la mitjana espanyola.
El govern de Catalunya no té competències, per ara i tant, per fixar el salari mínim, com sí que les tenen els estats federats o les mateixes grans ciutats nord-americanes, que fixen els seus propis salaris mínims per damunt de la mitjana del conjunt del país. Per tant, ara per ara, la virtualitat de la proposta hauria de ser estimular el debat sobre si volem convertir-nos o no en un país low cost, que competeixi internacionalment sobretot amb baixos salaris.
Estimular i liderar acords entre treballadors i patronals perquè a Catalunya s’apliqui de facto un salari mínim que garanteixi uns mínims vitals dignes en funció de la realitat social i econòmica del país.
Amb l’arribada al poder de Boris Johnson semblava que el Regne Unit havia posat la directa per sortir de la Unió Europea fos com fos. Ara sembla que hi haurà noves eleccions en una, qui sap si la darrera, oportunitat per trobar una sortida acordada al conflicte. Però la perspectiva d’abandonar Europa i l’impacte econòmic que se’n pot derivar a curt termini sembla que fan modificar les posicions d’una part significativa de la població d’Escòcia envers la independència.
La incertesa i la por a una recessió de dimensions desconegudes no és patrimoni únic dels escocesos. Els tambors d’una nova, o d’una nova fase, de crisi econòmica ressonen a Europa des d’Alemanya i podrien arribar a modificar actituds i expectatives també a casa nostra.
El cicle electoral que formalment hem encetat aquest divendres és una bona oportunitat perquè des de l’independentisme es reformuli el seu missatge, especialment cap als catalans que són més refractaris a una eventual república catalana independent.
En els darrers temps, la demanda de poder decidir el nostre futur i, ara, la denúncia de la repressió han fet descuidar l’argumentació destinada a convèncer aquells que desconfien, que tenen por, del que els passarà un cop instaurada la república. Una por, evidentment, estimulada i magnificada pels partits polítics unionistes i el sistema comunicatiu espanyol. Però no per això menys real i menys rellevant.
En aquest article a la Revista Mirall (revistamirall.com) plantejo que superem els sobreentesos entre independentistes i fem explícits uns compromisos republicans per ajudar a vèncer la por i a construir les grans majories que ens han de permetre vèncer l’estat repressor.
revistamirall.com. Garanties republicanes, 12-4-19
No podem deixar en mans de les forces més reaccionàries la bandera del suport als joves i a les famílies perquè tenir fills no sigui una heroïcitat o una inconsciència. Una societat jove és sempre més dinàmica, més creativa i més emprenedora. Si el predomini de la gent gran és excessiu, els riscos de l’immobilisme, el pessimisme col·lectiu i les actituds estrictament defensives creixen de forma exponencial. Augmentar la natalitat és una necessitat col·lectiva, encara que molts dels arguments i de les propostes que es formulen siguin poc consistents.
En parlo en aquest article a viaempresa.cat:
Tenir més fills. Viaempresa.cat, 22-1-19
Fa uns quants anys, el futur de les pensions era el tema recurrent del darrer trimestre de cada any, quan s’acabava el termini per obrir o fer noves aportacions als plans de pensions privats. Alguna entitat financera sempre treia un informe o altre alertant sobre la mala salut dels sistema públic i empenyent de forma més o menys oberta a confiar en els plans privats. Però amb la crisi financera del 2008, molts dels que havien confiat en els fons privats es van trobar amb la desagradable sorpresa que el seu capital havia minvat força, en funció del grau d’exposició als índexs i productes borsaris del pla que havien contractat.
Fa cinc anys, el govern del PP va decidir deixar de vincular el creixement dels imports de les pensions a l’index de preus al consum i establir un augment màxim anual del 0,25%. Va ser l’única cosa que se’ls va acudir per frenar el creixement de la despesa i el dèficit galopant d’uns comptes de la seguretat social que, ràpidament, s’anaven menjant els estalvis dels anys bons, l’anomenada guardiola de les pensions.
Enmig del moments més durs de la crisi econòmica i amb un inflació oficial entre el zero i l’u per cent, ningú no es va queixar gaire. Ara, quan ja portem tres anys oficialment de recuperació econòmica, l’IPC duu camí de revifar -l’any passat ja vam superar l’u per cent- i els preus de serveis bàsics com l’energia, s’han disparat, comença a esclatar el malestar llargament covat i el greuge anual dels augments irrisoris. Uns augments mensuals que, a les pensions més baixes, amb prou feines superen el cost de trametre la carta amb què l’Administració et comunica amablement la revaloració concedida.
Els qui fins no fa gaires setmanes advertien als catalans que anirien a la ruïna i no podrien pagar les pensions duen camí que aviat seran ells els qui no les podran pagar. En l’article publicat a La Vanguardia apunto alguns criteris i algunes mesures per revertir aquesta situació.
Enric Llarch 