Un negoci llaminer (El cicle de l’aigua i 2). Viaempresa.cat, 28-11-19)

Aigua II

Aquests dies ha estat d’actualitat la darrera disputa pel control de la distribució de l’aigua a l’àrea de Barcelona. Després que el Tribunal Suprem esmenés la plana al TSJC i declarés vàlid el conveni signat per l’AMB de l’època Trias, AGBAR i el  grup Criteria de la Caixa per distribuir i depurar l’aigua metropolitana, hem tingut un reguitzell de declaracions i preses de posició. Des de l’Ajuntament de Barcelona, el regidor del ram, Eloi Badia, ha insistit que , malgrat tot, volen persistir a municipalitzar la distribució de l’aigua. Colau ha insinuat pressions i tractes de favor del TS cap a AGBAR. I Àngel Simon, màxim responsable de la companyia, ha carregat contra l’alcaldessa i s’ha felicitat per la seguretat jurídica que aconseguia mentre es desfeia en elogis cap a la Caixa.

En aquest article, tancat uns dies abans de totes aquestes declaracions, intentem discernir les estratègies d’uns i altres i perquè la distribució de l’aigua és un negoci tan llaminer per a tothom.

El cicle de l’aigua (II): un negoci rendible i de poc risc (Viaempresa.cat, 28-11-19)

El cicle d’aigua (1). Afrontar el canvi climàtic (viaempresa.cat, 21-11-19)

El cicle de l'aigua 1

Amb aquest article i amb el que apareixerà la setmana que ve donem continuïtat a la sèrie sobre les infraestructures a Catalunya. En aquesta ocasió no es tracta d’infraestructures de transport. Tampoc no són responsabilitat directa de l’Estat espanyol, sinó del govern de Catalunya i del món local. Però no per això menys bàsiques i decisives per a l benestar col·lectiu.

I és que darrere del fet quotidià i gairebé inconscient d’obrir l’aixeta de l’aigua i que en ragi amb la quantitat i la qualitat esperada, hi ha un procés de gran complexitat tècnica, unes inversions multimilionàries i una gestió que dóna lloc a importants estructures de poder i a un negoci sucós i, sobretot, sense risc.

Precisament, del negoci de l’aigua, en parlarem en el següent article d’aquesta minisèrie. En aquest primer abordem la disponibilitat d’aigua en un procés de canvi climàtic molt més immediat del que habitualment ens sembla.

El cicle de l’aigua (1). Com afrontar el canvi climàtic. Viaempresa.cat, 21-11-19

L’impost sobre el CO2 dels vehicles (La Vanguardia, 10-11-19)

 

IMG2_0002

D’aquí a un any es girarà un nou impost, tot i que amb efectes del 2019. Es tracta de l’impost que grava l’emissió de CO2 per part dels vehicles. Aquests no són l’única font d’emissions, però a casa nostra sí que és la més important. Poc a poc, es va implantant una fiscalitat verda que pretén modificar els comportaments de la ciutadania i de les empreses per disminuir l’impacte ambiental de l’activitat humana.

Sempre que una iniciativa fiscal és del govern de Catalunya, tothom es veu amb cor de qüestionar-la. Des del govern espanyol fins als actors econòmics i socials. Però passat el sedàs del Tribunal Constitucional i malgrat la coincidència en les crítiques de patronals i grans sindicats, tot fa pensar que tots els propietaris de vehicles haurem de pagar fins a 128€ anuals, la recaptació dels quals es destinarà a polítiques finalistes, de reconversió ambiental i de protecció de la biodiversitat. I és que les noves necessitats requereixen noves fonts de finançament.

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

El conflictiu impost al CO2. La Vanguardia, 10-11-19

 

 

 

“Empresaris” (L’econòmic del PuntAvui, 10-11-19)

IMG

Tot sembla indicar que s’estan produint moviments de fons dins l’empresariat català i les seves organitzacions més representatives. La victòria inesperada de la candidatura netament independentista a la Cambra de Comerç de  Barcelona va significar el primer toc d’atenció a les elits que tradicionalment han monopolitzat la veu pública dels empresaris. Ara, van acumulant-se senyals de distensió -sovint en forma de ziga-zaga -en l’enfrontament ferotge amb les pretensions sobiranistes d’una part creixent dels catalans. I és que si hi ha un principi bàsic en la pràctica empresarial és el de l’adaptació a una realitat sempre canviant, encara que la gran majoria sigui refractària a la incertesa que genera tot canvi.

Empresaris. L’econòmic del PuntAvui, 10-11-19