L’heroi que fa justícia perquè pren als rics i poderosos i reparteix entre els pobres. Aquesta ha estat la cançó que ens ha venut el president del govern espanyol arran de les darreres mesures anunciades per combatre els efectes de la inflació entre la ciutadania.
Sánchez va tard i malament. Ha desaprofitat quatre anys de govern per implantar aquelles mesures estructurals que ens farien resistir millor crisis com la que s’acosta i afavoririen una societat més equilibrada.
Que la falta d’un bon nivell d’anglès és un dels handicaps amb què es troba la competitivitat de la nostra societat era cosa ben sabuda. Per a un país i un govern que pretenen ser com Àustria o Dinamarca, hem d’abandonar el furgó de cua dels països mediterranis quant a coneixements de la llengua franca internacional, més enllà de les simpaties personals de cadascú.
Anglès. Diners. La Vanguardia, 10-10-21
Si no teniu accés a l’edició digital de La Vanguardia, podeu provar de llegir l’article en la imatge que hi ha a continuació:
La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.
Com ja anem fent-nos grandets i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.
Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020
Enric Llarch 