L’actual episodi de sequera hauria de servir-nos per abordar d’una vegada un pla integral d’adaptació al canvi climàtic, com un acord de país a llarg mitjà i llarg termini. El canvi climàtic ja el tenim aquí i, a banda de procurar que no vagi gaire a més, és urgent que establim com hem d’adaptar-nos-hi i que comencem a actuar en aquesta direcció.
Més enllà del soroll i la propaganda que van generar les condicions dels socialistes per aprovar els pressupostos de la Generalitat, paga la pena reflexionar-hi amb una mica de distància.
Com en un foc d’encenalls, tota la parafernàlia muntada al voltant de la cimera hispano-francesa a Barcelona s’ha fos com un bolado. L’operació propagandística ha resultat més evident encara quan hem seguit les repercussions a Espanya -més aviat magres- i a França, més amoïnats per les vagues i protestes socials d’aquell mateix dia per frenar la pujada de l’edat legal de jubilació dels 62 als 64 anys. On hi ha hagut més moviments i més literatura ha estat amb diferència a la pròpia Catalunya, sobretot entre els que enyoren les glòries, i els negocis, olímpics.
Tanmateix, seria una equivocació menysprear des de Catalunya els moviments i les posicions d’Espanya i, especialment, de França, tant en el context bilateral com, sobretot, europeu. La comprensió de les raons profundes del veí del nord sovint s’escapa de les preocupacions dels catalans. I, gairebé tan necessari com tenir un coneixement profund de l’Estat espanyol, ens en cal un de semblant per a l’Estat francès. Només des d’aquest coneixement podrem articular estratègies beneficioses per als nostres interessos.
El panorama energètic està revolucionat. L’aposta estratègica de la UE per abandonar les energies fòssils ha coincidit amb les turbulències derivades de la invasió russa d’Ucraïna. Per això, més que mai, n’hi ha que intenten treure profit de l’embolic i tothom és obligat a ressituar-se.
Malgrat l’AVE i malgrat els benintencionats esforços dels empresaris valencians per impulsar el Corredor Mediterrani, a Espanya -i nosaltres amb ella- no deixem de ser una illa ferroviària. I no sembla que duguem gaire camí de deixar de ser-ho.
Els resultats per sota de les expectatives de Trump s’han afegit a la derrota de Bolsonaro al Brasil i tots plegats hem respirat després d’una sèrie d’èxits de la dreta més extrema a Europa i al món occidental. Per proximitat i per semblances, la victòria de Meloni a Itàlia de finals de setembre va ser especialment corprenedora.
Fa poques setmanes, vaig tenir l’ocasió de ser a Itàlia uns quants dies com a turista, però més que mai amb els sentits ben oberts, a veure si entenia què hi havia passat. Aquestes són les impressions que hi he recollit:
Un nou capítol en el serial de les connexions europees de gas. Emmanuel Macron s’ha tret un conill del barret per no desairar els presidents espanyol i portuguès i el soci alemany: la connexió submarina entre Barcelona i Marsella. Queda no només enterrat el gasoducte transpirinenc del Mid-Cat, sinó també l’eventual connexió amb Itàlia a través de Liorna que els propagandistes de sempre havien apuntat com alternativa.
Malgrat el consens aparent, el més calent és a l’aigüera i els interrogants per resoldre converteixen la connexió Bar-Mar en un projecte encara molt evanescent. N’expliquem el perquè en article a viaempresa.cat.
L’heroi que fa justícia perquè pren als rics i poderosos i reparteix entre els pobres. Aquesta ha estat la cançó que ens ha venut el president del govern espanyol arran de les darreres mesures anunciades per combatre els efectes de la inflació entre la ciutadania.
Sánchez va tard i malament. Ha desaprofitat quatre anys de govern per implantar aquelles mesures estructurals que ens farien resistir millor crisis com la que s’acosta i afavoririen una societat més equilibrada.