Els sectors econòmics de la ciutat i l’equip municipal s’han apressat a donar un missatge de confiança i a minimitzar l’impacte del malaurat atac gihadista a la Rambla de Barcelona. A banda de constatar la diferent reacció amb l’alarmisme generat per les bretolades contra els bus turístic dels eixelabrats d’Arran, cal preguntar-nos quin serà l’impacte real en l’activitat econòmica de la ciutat i en el sector més sensible a la violència assassina indiscriminada, el tan qüestionat per alguns sector turístic. I, sobretot, què cal fer i no cal fer perquè, efectivament, no tinguem por. De la violència i de l’impacte econòmic que se’n pugui derivar.
Aquest és el tema que tracto en el meu article d’aquest diumenge a La Vanguardia perquè No tinguem por: No tinguem por
L’estat propi serà la millor eina de què disposarà Catalunya per abordar els principals reptes ambientals que té plantejats. No es tracta d’adoptar polítiques revolucionàries, sinó d’assumir i implementar les directrius en matèria ambiental que emanen de la Comissió Europea i que ja han adoptat tants estats europeus, amb la clamorosa excepció de l’Estat espanyol, massa condicionat pels interessos de les grans empreses oligopolístiques del sector.
Aquest és el tema de l’article publicat aquest diumenge a L’Econòmic del PuntAvui i que podeu llegir a continuació:
Perspectiva general de la Nau Gaudí, amb obres de Ràfols Casamada
Fins al 24 de setembre, podem veure a la Nau Gaudí de Mataró un nou lliurament, el setè, de l’art català de la segona meitat del s. XX que atresora la col·lecció Bassat. Ara es tracta de pintura i escultura dels anys 80, amb obres de noms cabdals de l’escena artística del país que coneixem de mostres i exposicions, però que encara no han entrat a les sales dels nostres museus. Així ens trobem amb Guinovart, Ràfols -Casamada, Hernández-Pijuan, Viladecans, Subirachs, fins a un total de 32 artistes
El Ràfols-Casamada dels anys 80, per mi els anys estel·lars de la seva obra, és l’autor més present a la mostra, amb les seves teles plenes de sensibilitat i poesia. Hi ha també diverses obres de Josep Guinovart, entre les que destaca per la seva singularitat la transformació d’un Ford Fiesta sota el nom de Natura veloç: “Màquina-natura, terra, pedres, ocells, figures, marges, olors, poesia i rodes. I el passat en el record del paisatge des de tantes velocitats, que s’agrupen en un present veloç” (Guinovart, 1989)
Natura veloç. Josep Guinovart (1989)
Hi ha artistes a la mostra que no coneixia o no coneixia gaire i que han constituït una gradable sorpresa. Un d’ells l’osonenc Gerard Sala que utilitza uns colors i una poètica que em recorden Ràfols-Casamada, però amb referents figuratius més explícits. Un altre, Pablo Mañé, present a la mostra amb una obra de gran delicadesa i també a mig camí entre la figuració i l’abstracció.
Troballa i joc. Gerard Sala (1987)
Les estovalles violeta. Pablo Mañé (1983)
En l’àmbit de l’escultura, a més de la coneguda estètica de Josep Maria Subirachs, hi ha dues obres, una d’especialment bella i que s’integra meravellosament en els murs de la nau, a càrrec d’Enric Pladevall.
Fuga. Josep M. Subirachs (1980)
Tauló IV. Enric Pladevall (1984)
Finalment, no em sé estar de recomanar-vos dos nus, un de Rafael Bartolozzi i l’altre de Robert Llimós, una mostra més de l’eclecticisme de la col·lacció Bassat entre figuració i no figuració.
Dance in Linca. Rafael Bartolozzi (1987)Hora solar. Robert Llimós (1988)
Sovint es comenta la paradoxa que aquesta generació de postguerra -i encara molts artistes dels anys 30- resten fora del canon que fixa la tria que ens presenten els museus. Potser és que encara no hi ha prou distància temporal per establir quines són les obres i els artistes que realment mereixen superar la barrera del temps. Potser la proliferació d’autors de tota mena fa encara més difícil aquesta tria, especialment quan, un cop superada la dictadura de l’informalisme, contemplem amb una nova mirada artistes que es van mantenir fidels a un cert tipus de figuració.
La col·lecció reunida pel conegut publicista Lluís Bassat i la seva dona, que presenta el seu setè lliurament, té la virtut de l’eclecticisme que respon als gustos personals del col·leccionista, més enllà d’estratègies inversores, de pretensions canòniques o de fílies i fòbies més marcades del compte. Per això mateix, pot semblar una col·lecció dispersa i heterogènia, però resulta una base molt completa per anar construint un relat de l’art català de la segona meitat del s. XX que sigui assequible i intel·ligible per al gran públic.
Ara que se’ns acaba d’anunicar que per fi el MNAC podrà desenvolupar les seves grans exposicions en un dels pavellons de la Fira de Montjuïc, hem d’esperar que aviat disposi de prou lloc al Palau Nacional per acollir l’art català de la segona meitat del segle passat i puguem trobar-hi la selecció de les millors i més representatives obres d’aquest període, que tanta falta ens fa.
Mentrestant, cal felicitar-nos de la tasca col·lecionista del matrimoni Bassat, de la seva voluntat de compartir amb tothom les seves obres i de l’acollida que els presta l’Ajuntament de Mataró. Una acollida en una de les primeres i més desconegudes obres de Gaudí -una nau que havia de servir per blanquejar el cotó de la cooperativa obrera de la ciutat-, però que amb els seus arcs parabòlics ja ens avança algunes de les característiques més significatives de la seva obra de maduresa.
Vista lateral de la nau, amb els arc parabòlics. A l’esquerra, una pintura de Laura Iniesta i a la dreta una escultura en faig d’Enric PladevallPavelló de les latrines, amb volta enlairada que permet renovar l’aire amb un sistema de sifó
Doble raó, doncs, sobretot si no hi heu estat mai, per acostar-vos a Mataró a veure les obres que feien els nostres artistes fa tot just 30 o 35 anys en el bell edifici de Gaudí.
Nau Gaudí. C. Cooperativa, 47. Mataró (vegeu el mapa)
Oberta fins al 24 de setembre.
Horari
Fins al 15 de setembre, de dimarts a diumenge de 18 a 21h. La resta de l’any de dimarts a dissabte de 17 a 20h; diumenges i festius d’11 a 14h.
Tancada els dilluns, el 15 d’agost i l’11 de setembre.
Enric Llarch 