Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.
https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
Això de posar un model forà com a ideal al que procurar assemblar-nos ja ve del s. XVIII. Aquestes comparacions aspiracionals no són mai neutres i sempre porten implícites, no només un model econòmic i social, sinó un de polític.
En el marc de la insistència de les organitzacions empresarials perquè ens deixem de cabòries -o sigui, d’independència- i ens dediquem a potenciar l’economia catalana, la darrera proposta ve del més insigne dels nostres economistes, Andreu Mas-Colell: Baviera.
Vegem algunes coses que hi ha al darrere de Baviera i d’aquesta proposta feta a la premsa espanyola
Això sí, demanant que ens donin l’oportunitat d’esdevenir Baviera per canviar (l’economia?) d’Espanya.
Catalunya com Àustria o Dinamarca… o com Baviera? Viaempresa.cat, 17-3-21
Al programa d’entrevistes “La Cova”, que condueix en Joan Vila a República TV i que s’emet a través de Youtube i altres xarxes socials, hem parlat sobretot de la pandèmia i els seu impacte en l’economia des de “l’optimisme de la raó”.
https://www.youtube.com/watch?v=NMJ2F0V5Tzk&ab_channel=Rep%C3%BAblicaTV
Josep Ramoneda va presentar fa unes setmanes el darrer llibre de l’economista de moda entre l’esquerra alternativa, Thomas Piketty. Després de l’èxit mundial de “El Capital al segle XXI” (2013), l’economista francès publica ara “Capital i ideologia” (Ed. 62), on l’autor proposa una història econòmica, social, intel·lectual i política sobre la desigualtat.
El llibre conté un apartat titulat “La trampa separatista i la síndrome catalana” dins el capítol 16, titulat “Socialnativisme , el parany identitari postcolonial”. Un capítol on tracta els casos d’Itàlia, Europa de l’Est, Brasil i l’Índia. Per Piketty, “la crisi catalana se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que sempre contribueix a estimular la lògica de cadascú pel seu compte” .
El fet que l’independentisme tingui més suports entre les persones amb les rendes més altes i amb més estudis l’ha fet arribar a afirmar que es tracta bàsicament d’un projecte burgès i insolidari que, arribada la independència, es comportaria com un nou paradís fiscal. Com Luxemburg.
És cert, que durant els dies que ha estat per Barcelona ha anat modulant (La Contra. La Vanguardia, 16-2-20) les seves tesis (Ara, 18-1-20). Però de moment el que queda i el que es llegirà arreu del món és el capítol que ens ha dedicat al seu llibre que, entre d’altres coses, parteix d’un absolut desconeixement de com funciona els sistema fiscal i de despesa pública a Catalunya.
I és que en economia també és vàlid el principi científic que diu que perquè dos fenòmens es produeixin al mateix temps, no implica necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte entre l’un i l’altre.
El president sortint del Cercle d’Economia, Juan José Brugera, s’exclamava fa uns dies. a les jornades de l’entitat que organitza anualment a Sitges, per la pèrdua de poder econòmic de Catalunya i el deteriorament de l’economia que acabaria generant. Ho afirmava sense ruboritzar-se el màxim responsable d’una de les principals empreses immobiliàries, vinculada històricament al grup Caixa, i que els primers dies d’octubre del 2017 s’afanyà a traslladar la seva seu social a Madrid.
Després hem tingut altres mostres de la mateixa cançó, com un article del col·lectiu Treva i Pau, col·lectiu que incorpora, entre altres, un vocal de la Junta del Cercle, que n’ha exercit la gerència fins fa ben poc i que ja s’ha manifestat individualment en el mateix sentit.
“Barcelona es el Titànic” va ser un cèlebre article publicat el 1982 a El País, com no podia ser d’altra manera, per l’escriptor Fèlix de Azúa, futur promotor de Ciutadans i que encara no fa gaire va reclamar que l’alcaldessa de Barcelona es dediqués a fer de peixatera. Ara sembla que la celebrada per molts metàfora del Titànic, sense esmentar-lo directament, es vol aplicar a Catalunya i la seva economia.
Aquest és el meu article de diumenge al Diners de la Vanguardia:
El Titànic català. Diners. La Vanguardia, 7-7-19
Enric Llarch 