La discriminació que hem patit a Catalunya en inversions de l’Estat es va traduir, entre altres coses, en unes vies d’alta capacitat farcides de peatges que a gran part de l’Estat eren quasi inexistents. Per això, durant molt de temps, ha estat àmpliament compartida la demanda d’alliberar-nos d’aquests dogals.
Ara que les concessions a les empreses explotadores començaran a caducar massivament és l’ocasió no només de plantejar-nos com financem el manteniment d’aquestes vies, sinó d’abordar de forma global la mobilitat en tots els seus vessants. Una mobilitat eficient i que no discrimini territoris ni persones. Una mobilitat sostenible econòmicament i ambientalment i que abasti tots els modes de transport i de modalitats individuals i col.lectives.
Aquest és el tema que tracto en aquest article a La Vanguardia:
Double Bind, de Juan Muñoz, és la instal·lació creada originàriament per a la sala de turbines de la Tate Modern de Londres i que ara que ocupa una nau industrial de la Fundació Sorigué a Menàrguens
Les dovelles que s’utilitzen per bastir els túnels de la L9 del metro de Barcelona s’apilen en grans esteses. Som a la planta industrial de materials per a la construcció de l’empresa Sorigué, al polígon de la Plana del Corb, entre Balaguer i Menàrguens. Quan hi arribes, de seguida et criden l’atenció, a banda d’unes naus i uns edificis d’oficines prou ben posats, els fanals i la pèrgola per ombrejar els cotxes. Però aquesta és l’entrada al complex industrial i cal que continuem fins a un extrem per accedir a PLANTA , l’espai que des de l’octubre de 2017 acull Double Bind, la monumental instal·lació de l’escultor Juan Muñoz.
PLANTA, la nau industrial a la Plana del Corb que, després de produir milers i milers de dovelles, ara s’ha transformat en un singular espai artístic
Format bàsicament a Londres, amb aquest encàrrec Muñoz assolia el cim del reconeixement internacional. El títol de la instal·lació és Double bind. Es refereix a la situació en què una persona es troba davant dues opcions irreconciliables o havent de triar entre dos camins indesitjables. Lluernes reals o pintades, ascensors que no s’aturen enlloc, una acció que es desenvolupa en un nivell ocult a primera vista o figures que vistes des de sota semblen de mida real, però que no ho són. Aquests són alguns dels camins amb què Muñoz vol encomanar-nos el desassossec d’haver de triar entre dues opcions que no són el que semblen.
Al cap de dos mesos de la inauguració, Juan Muñoz moria inesperadament. Un cop desmuntada l’exposició, els seus marmessors van voler conservar-la conjuntament i així va restar, però empaquetada en un magatzem. Fins que el 2015 es presentà parcialment a Milà. Va ser aleshores que la Fundació Sorigué es posà en contacte amb els hereus de Muñoz i aconseguí una cessió del conjunt de l’obra durant cinc anys. Per instal·lar-la, es volgué reproduir l’escenografia amb què s’havia presentat a la Tate i per això s’aprofità una de les naus del polígon de la Plana del Corb, que havia deixat de ser operativa un cop l’encàrrec de les dovelles havia anat lliurant-se. Per fer-ho, s’aixecà el sostre de gran part de la nau fins als límits urbanísticament permesos i es reproduí l’espai amb què es presentà la instal·lació a Londres.
Sense pretendre reproduir exactament la gran sala de turbines de la Tate Modern, la reforma de la nau industrial fa possible encabir la instal·lació de forma similar a l’original
Radical en els continguts però clàssic en les formes
Muñoz, com d’altres escultors del seu temps, torna a la figuració i ho fa a través de la figura humana, treballada en paper maché, bronze o, com en aquest cas, amb resina de polièster. Segons Miquel Barceló, Muñoz va convertir en postmoderna la tradició clàssica. Les obres de Muñoz proposen nous mecanismes de relació entre l’espectador i l’obra d’art, a qui sovint interpel·la utilitzant l’escenografia teatral. Quan fa servir grups de figures que aparentment interactuen, mostra la solitud de l’home enmig de la multitud.
Muñoz composa espais que conviden el públic a completar-los. La formació inicial de l’artista en arquitectura traspua en els seus espais, on sembla evident la influència dels escenaris metafísics pintats per Giorgio De Chirico. En aquestes arquitectures irreals també es fa sentir la influència de l’escultor nord-americà Richard Serra -de qui podem veure una obra a la plaça de La palmera de la Verneda, a Barcelona-, a qui conegué a Nova York. Són uns espais buits i enigmàtics que volen reflectir la desorientació de l’home i la manca de referents en la societat de finals del segle XX.
Quines claraboies són pintades i quines són de veritat? El primer enigma que ens planteja Double Bind a través d’un joc òptic propi de l’escenografia teatral
Ascensors sense portes, que es mouen aleatòriament i que no paren a cap pisQui no s’ha sentit perdut alguna vegada en un aparcament subterrani? La planta inferior de la instal·lació de Muñoz s’hi assembla i ens recorda que sempre pot amagar sorpresesA través de les lluernes , descobrim una planta amagada que ens recorda els celoberts dels nostres edificis. Si aixequem la mirada, podem descobrir els moviments dels seus habitantsLa fràgil distància entre la normalitat i la bogeria, segons Juan Muñoz. La disposició i els conflictes dels seus personatges amb l’espai generen una mena de teatralització que pretén expressar l’abandonament de l’home dels nostres tempsMuñoz ens convida a mirar a l’interior, de forma similar a com ho fa aquest personatge. L’il·lusionisme i el misteri caracteritzen les arquitectures buides de l’artistaEls personatges semblen trobar-se en una cruïlla de camins. Tots tenen el mateix rostre -en aquesta obra, el del germà de l’autor-, amb la voluntat de reflectir els difícils contorns de l’home contemporaniEls crítics diuen que Muñoz ens presenta els seus personatges perduts en escenografies manieristes i barroques. Els plecs de les robes que duen o que transporten contrasten amb les línies rectes de l’arquitectura i també ens recorden els devessalls de teles que acompanyen moltes figures barroques
Només a la darrera i més fosca claraboia, les figures canvien de rostre i esdevenen un autoretrat del mateix Muñoz. Un testament o una premonició, segons alguns crítics
A Barcelona, hi ha obra de Juan Muñoz tant al MACBA com a la col·lecció de la Caixa. Com en tantes altres col·leccions d’art contemporani, les grans dimensions de moltes de les obres i la falta de perspectiva històrica -que permet establir un cànon comunament acceptat per tothom- fan que les obres només es puguin veure puntualment i de forma rotativa. Ara mateix, però, part de les peces de Juan Muñoz en possessió del museu poden veure’s a l’exposició Un segle breu. Col·lecció MACBA
Fundació Sorigué: dels materials de la construcció a l’art contemporani
La Fundació Sorigué, creada el 1985, amplià les seves tasques tradicionals caràcter social i educatiu i el 1999 encetà la creació d’una col·lecció d’art contemporani. Una col·lecció les obres de la qual, de moment, només es poden veure a través de préstecs o d’exposicions puntuals, ja que la seva seu a Lleida es dedica bàsicament a exposicions temporals.
Anselm Kiefer, Bill Viola i Antonio López, nous estadants de PLANTA
A banda de la seva seu a Lleida, la Fundació Sorigué té previst mostrar de forma permanent la seva col·lecció d’art contemporani a PLANTA. Una de les obres més destacades correspon a l’artista alemany Anselm Kiefer . Mentre no la podem visitar, aquí teniu el vídeo sobre la instal·lació de l’obra de Kiefer editat per la mateixa Fundació Sorigué.
Shevirath Ha Kelim, d’Anselm Kiefer. Una de les obres de la col·lecció Sorigué a PLANTA pendents de poder ser visitades per tothom (Foto: Fundació Sorigué)
Entre els projectes més immediats, també hi ha el de dedicar un espai permanent a l’artista nord-americà Bill Viola. Viola és internacionalment reconegut com a pare del vídeoart i per les seves instal·lacions basades en recursos audiovisuals. Premi Internacional Catalunya 2009, formà part de la primera exposició que la Fundació Sorigué va presentar a Barcelona el 2013, a l’edifici històric de la UB.
I ja instal·lades però encara no directament visitables, tenim dues escultures monumentals d’Antonio López, a qui habitualment associem a les seves pintures de vistes elevades dels carrers de Madrid, silencioses i poètiques. Una d’aquestes escultures, -Carmen adormida-Nit dona- , l’hem pogut veure recentment a Barcelona, davant de l’entrada lateral del Palau de la Música, amb motiu de la selecta exposició que s’hi va presentar al mes de maig.
Els dos caps monumentals d’Antonio López representen la seva néta petita, Carmen. De moment, només es poden veure en la llunyania, a l’espera que la Fundació Sorigué dugui a terme accessos específics en aquesta banda de la finca
Visita
Actualment, per visitar PLANTA cal anar-hi els divendres o els dissabtes al matí, a través d’unes excel·lents visites guiades. És una activitat gratuïta, però és convenient fer una reserva anticipada perquè el nombre màxim de participants en cada visita és d’una quinzena. I si ho desitgeu, en acabar podeu adquirir oli extraverge produït a la finca, que en part prové de les oliveres que s’han plantat als terrenys de les graveres fora d’explotació amb l’objectiu de restaurar i renaturalitzar el paisatge.
Cada dia s’assumeix de forma més general que el terme municipal de Barcelona s’ha quedat petit per atendre la demanda d’ubicacions centrals que l’èxit de la ciutat ha generat. Per això, és una bona notícia que 18 municipis de la zona 2 de transport públic quedin assimilats a la zona 1 a partir del mes de gener. Si hem de convertir els municipis metropolitans en zones centrals capaces de descongestionar el terme municipal de Barcelona en termes de demanda residencial però també de serveis i d’activitats productives, cal que les tarifes del transport públic no desincentivin aquesta assimilació.
Evidentment, aquesta equiparació de tarifes és només un primer pas per dotar els municipis metropolitans de les prestacions i de la qualitat de vida pròpies de la ciutat central i un altre dia parlarem més extensament d’aquests requisits. L’única ombra d’aquesta operació és que cal recórrer a un mecanisme imperfecte, com és el d’un recàrrec sobre l’Impost de Béns Immobles, per finançar aquesta operació.
Una mala utilització de la fiscalitat sobres els carburants, amb justificacions ambientals, va ser el detonant del conflicte de les armilles grogues franceses. Un conflicte que mostra el descontentament d’àmplies capes de la població per l’impacte de la globalització sobre el seu nivell de benestar i les seves expectatives de futur. Un descontentament que també es manifesta en l’auge electoral de les forces d’extrema dreta, amb un exemple ben pròxim també aquest diumenge al sud d’Espanya.
Enric Llarch 