El món de les petites i mitjanes empreses sovint es tracta com un tot homogeni, però les diferències entre elles són immenses. Per això, parlar de pimes en general és dir ben poca cosa i es presta a confusió.
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
Els grans beneficiaris de l’èxit dels centres comercials de Barcelona i de les nostres ciutats tradicionals han estat els propietaris de lloguers, que obtenien elevades rendibilitats amb un risc pràcticament inexistent, si més no fins ara.
Els rendistes no creen riquesa, sinó que s’aprofiten de la que creen els altres. I no només és just, sinó també és intel·ligent no matar l’activitat productiva si volen, a mitjà termini, continuar gaudint de cobrar lloguers substanciosos.
Per cert, els periodistes de La Vanguardia han col·locat l’article al costat d’una notícia dedicada a les bitcoins, que tornen a assolir el seu màxim històric enmig d’una nova espiral especulativa. Una altra manera de fer diners fàcils.
Sembla que s’accelera la tornada a la “nova” normalitat i el comerç n’és un dels sectors que més ho necessitava. Per una vegada, el petit comerç està gaudint d’un avantatge regulador respecte als grans establiments, ja que de moment només poden obrir els que tenen fins a 400 m2. Tot i amb això, alguns dels més grans ja s’han espavilat per obrir només un segment de 400 m2 de la seva immensa superfície i des d’aquest espai atendre personalment les demandes dels compradors, en comptes de fer-ho en règim d’autoservei, com feien fins ara.
Totes aquestes trifulgues i estratagemes no són res al costat de l’avantatge que han aconseguit els operadors que ja tenien organitzat i consolidat un servei de venda per internet i, molt especialment, el gran líder i veritable inventor d’aquest sistema de venda.
Tot plegat, però, sovint emmascara que en darrera instància tots els compradors cerquen aconseguir la màxima rendibilitat de la seva despesa a través de la millor relació qualitat-preu. I en això, el petit comerç sovint va més endarrerit encara que en la venda per internet.
La begònia. La Vanguardia, 21-5-20
Aquests dies, a propòsit de l’impacte del coronavirus, sentim sovint expressions com canvi d’època, d’una nova era o d’un nou paradigma. És la humana temptació de fer història cada dos per tres. Tanmateix, és cert que hi haurà canvis, segurament alguns no seran gaire positius. Però seran canvis que persistiran perquè comporten l’acceleració de fenòmens que ja fa temps que havien començat a manifestar-se.
Una aproximació a quins d’aquests canvis persistiran en el temps a l’article de final de mes a La Vanguardia:
La cançó de moda d’aquesta primavera pandèmica vol ser la dels nous Pactes de la Moncloa, que Sánchez vol llançar a l’estrellat. Això de la unitat en temps de crisi, ja ho sabem, acostuma a vendre molt, tot i que sovint et volen col·locar gat per llebre. Tant si la propugna qui té el poder, i vol compartir riscos davant una situació complicada, com si la promou una oposició que pretén tenir més influència del que la manca de poder li proporcionaria.
Com ja anem fent-nos grandets i l’operació s’ha fet, o s’ha intentat, tantes vegades, cal preguntar-nos què pretenen pactar? Què volen aconseguir amb els pactes? I més si per batejar-los recorren als mites de la transició que molts no van arribar a viure i que ja no gosen del prestigi immaculat amb què han sobreviscut durant 30 anys.
Uns pactes per a què?. Viaempresa.cat, 7-4-2020
L’experiència d’aquests darrers mesos ens ha ensenyat quins són els punts que cal millorar més intensament per aconseguir implementar la república catalana. El vessant econòmic és una d’aquestes àrees a millorar. Els costos de transició espanten molts catalans i els empenyen a rebutjar la independència. Tenen por, primer, d’un període relativament ampli, potser de sis mesos, en què es quedin sense cobrar els salaris o les prestacions (pensions, subsidis d’atur…) que fins ara els presta l’Administració i, molt especialment, l’Estat. A més, molts catalans creuen que el país s’empobrirà -i ells en rebran les conseqüències- arran dels desordres econòmics, els boicots espanyols i la fugida d’empreses que provocarà l’efectiva proclamació de la república.
He dedicat quatre o cinc articles atractar el tema de la pretesa fugida d’empreses i encara que el fenomen és moltíssim menys important -i efectiu- del que ens volen fer creure per atemorir, precisament, aquests segments de població, és cert que podria tenir repercussions a mitjà termini. Però, sobretot, l’enrenou i la campanya dels darrers mesos ha demostrat ser una arma propagandística molt efectiva entre les persones que d’entrada eren reticents a la república catalana i que d’aquesta manera han radicalitzat la seva posició.
Per tant, aquest és un tema que hem d’abordar amb decisió, tenint clar que algunes solucions només podran tenir efectes a mitjà termini -però no per això s’ha de deixar de treballar-hi des d’ara mateix-, però també hi ha moltes coses a fer amb efectes molt més immediats. Començant per tenir una direcció política del Departament del govern català amb més contacte amb les empreses -fins ara, Empresa i Coneixement- que estigui realment compromesa amb la independència i que traslladi als seus interlocutors empresarials la confiança i les explicacions necessàries perquè puguin adaptar-se sense pors no fonamentades al nou ordre republicà.
Aquest és el tema sobre el que escric avui a viaempresa.cat:
Com aconseguir el màxim suport empresarial a la República catalana (viampresa.cat, 24-1-18)
Enric Llarch 