En el moment de redactar aquest article, semblava que érem a punt de tancar amb un excel·lent el procés encetat amb l’anunciada marxa de Nissan. Ara, el candidat inicialment escollit per ocupar la factoria de la Zona França demana més ajudes. És a dir, assumir menys costos en l’operació.
Veurem com acaba tot i si tenim xinesos produint cotxes elèctrics o cal recuperar candidats inicialment descartats. En tot cas, una mostra més que la transició cap a una economia descarbonitzada és complexa. I costosa.
Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.
La cimera de Glasgow ha acabat amb resultats poc agosarats. Quan parlen dels “elevats costos” de la transició cap a l’economia descarbonitzada, en realitat volen dir els costos que hauran de suportar els qui viuen d’un negoci directament vinculat a les energies fòssils. O simplement dels que no internalitzen els costos ambientals que generen, com els de l’immens abocador de roba rebutjada o, simplement, no venuda que hi ha al desert d’Atacama (Xile). Un corprenedor documental sobre aquest abocador, alimentat per vaixells provinents d’Europa i Àsia, corre aquests dies per les xarxes. Són aquests, sobretot els primers i els seus representants política, els que no han permès anar més enllà en els compromisos assolits.
A casa nostra, la indecisió dels governs i les protestes locals han dut com a conseqüència un endarreriment notable en la generació d’energies renovables. Però és que com fins no fa gaire, aquestes energies no eren prou rendibles, els promotors exigien catifes vermelles per implantar-se.
La nova normativa al respecte del govern de Catalunya haurà de trobar el punt d’equilibri entre els legítims interessos locals i una viabilitat raonable dels promotors de les renovables.
Si no teniu accés a La Vanguardia, a continuació podeu trobar-ne el text original:
Brindis al sol
Fa un mes que la tarifa més barata de la llum ja no és a la nit, sinó al migdia i a primera hora de la tarda, quan hi ha la màxima generació d’energia fotovoltaica. Els importants avenços en els rendiments físics i, sobretot, la reducció del cost de plaques i molins han fet entrar la fotovoltaica i l’eòlica en la maduresa. Ara, l’encariment generalitzat de l’electricitat converteix les renovables en un magnífic negoci.
A Catalunya anem endarrerits en la generació de renovables. Amb un important nombre centrals nuclears, un territori densament poblat i ocupat i amb planícies escasses i punts on bufa el vent molt focalitzats als extrems nord i sud del país, la polèmica fa anys que dura. És cert que hi ha una mica d’allò dels nimbys, de no voler a prop de casa el que és necessari per a tothom. Però també és veritat, que almenys des de fa 60 anys tenim un país mot trinxat per un model de desenvolupament basat en una ocupació intensiva i sovint desordenada del territori. Un model al que no li importaven les deseconomies externes que generava -contaminació, congestió, expulsió de l’agricultura, deteriorament del paisatge…- perquè no les havia d’assumir.
Sempre podem importar allò que no produïm -si ho podem pagar, és clar. Ara mateix tenim el projecte d’una macroplanta d’energies renovables a l’Aragó pensada per abastir Catalunya amb les corresponents línies de transport, que també generen un impacte visual que a ningú li agrada. L’energia aragonesa es produirà als Monegros, amb sol i vent a dojo, escassa població i limitades explotacions agrícoles. Potser ja està bé que es dediquin a produir energia renovable. La França de De Gaulle va optar per especialitzar-se a generar energia nuclear per raons estratègiques i fa dècades que els comprem l’electricitat que els sobra.
Dit tot això, però, sembla raonable evitar una dependència excessiva de l’exterior per abastir-nos, sigui d’electricitat, d’aliments o de microxips. Produir l’energia al més a prop possible d’on es consumeix estalvia xarxes de transport, que perden el 15 per cent d’energia pel camí. També sembla convenient que una producció descentralitzada eviti reforçar els oligopolis energètics. I si no, recordem com Iberdrola acaba de guanyar el pols al govern espanyol quan aquest pretenia limitar l’actual escalada del preu de la llum.
I tot plegat s’ha de fer amb la màxima participació i acceptació possible de la població afectada. El sector de les renovables és prou madur i rendible per incorporar als seus costos les externalitats negatives que genera. Això és el que cerca el recent decret aprovat pel govern de Catalunya per regular la implantació d’energies renovables. El decret exigeix més a un sector que a molts llocs ha tingut patent de cors fins ara. Esperem que el decret encerti el nivell de regulació adequat perquè no bloquegi el desenvolupament del sector a Catalunya i, alhora, es faci amb el consens social que requereixen les societats modernes i avançades com la nostra.
Desmuntar la darrera reforma laboral aprovada pel govern de M. Rajoy era un dels compromisos de la majoria parlamentària que presta suport a l’actual govern espanyol. Sembla que després de molts estira-i-arronses, la cosa ja està encaminada, encara que no es farà tabula rasa, sinó que es modificaran només aquells aspectes més clarament regressius. La reforma de la reforma.
Tanmateix, els problemes del mercat laboral espanyol -amb significatives però menors excepcions- continuaran perquè no es tracta, només, d’un problema de legislació laboral, sinó de model de creixement.
Enric Llarch 