“Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis” (Viempresa.cat, 28-3-22)

El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.

El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.

Regular el comerç electrònic per limitar el poder dels oligopolis. Viaempresa.cat, 28-2-22

“La segona ronda” (Diners. La Vanguardia, 30-1-22)

Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.

La segona ronda. Diners. La Vanguardia, 30-1-22

Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:

La segona ronda

Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.

Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.

En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.

Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.

Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.

“10 apunts per al primer pressupost”.(Viaempresa.cat, 16-11-21)

Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.

https://www.viaempresa.cat/economia/apunts-pressupost-generalitat_2159784_102.html

“Madrid és Espanya” (Viaempresa.cat, 26-5-21)

Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.

Madrid és Espanya. Viaempresa.cat, 26-5-21

“Mites i llegendes de l’habitatge” (Viaempresa.cat, 2-4-21)


Mites i llegendes

La pandèmia ho havia tapat tot, però la realitat és tossuda i tornen a aparèixer, si fa o no fa allà on els havíem deixat fa un any, els temes pendents de resolució i el debat sobre com afrontar-los. I  l’habitatge n’és un dels principals.

Perquè el problema no s’ha solucionat sol amb la pandèmia. En contra del que alguns preveien, la baixada del preu de compra i de lloguer durant els darrers mesos ha esta testimonial i s’han produït fenòmens inesperats, com l’augment de preus a la segona i tercera corones metropolitanes i, fins i tot, a la ruralia. És la conseqüència d’aquest 30% de barcelonins -i segur que de molts altres metropolitans- que segons les enquestes municipals diuen que volen allunyar-se de les aglomeracions i aprofitar les oportunitats que els ofereix el teletreball. 

Mites i llegendes de l’habitatge. Viaempresa.cat, 2-4-21

La muntanya i el ratolí (L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20)

Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el  PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.

Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí  pel que fa a les pensions.

La muntanya i el ratolí. L’econòmic del PuntAvui, 8-11-20

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable” (Viaempresa.cat, 27-7-20)

Vinyeta

Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre  subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.

El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes.  Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.

“La vinyeta per circular a les autopistes serà inevitable. Viaempresa.cat, 27-7-20

“Piketty i Catalunya” ( Diners. La Vanguardia, 3-2-20)

Piketty i Catalunya-page-001

Josep Ramoneda va presentar fa unes setmanes el darrer llibre de l’economista de moda entre l’esquerra alternativa, Thomas Piketty. Després de l’èxit mundial de “El Capital al segle XXI” (2013), l’economista francès publica ara “Capital i ideologia” (Ed. 62), on l’autor proposa una història econòmica, social, intel·lectual i política sobre la desigualtat.

El llibre conté un apartat titulat “La trampa separatista i la síndrome catalana”  dins el capítol 16, titulat  “Socialnativisme , el parany identitari postcolonial”. Un capítol on tracta els casos d’Itàlia, Europa de l’Est, Brasil i l’Índia. Per Piketty, “la crisi catalana se’ns presenta com el símptoma d’una Europa que descansa sobre una competitivitat generalitzada entre territoris i sobre una absència total de solidaritat fiscal, que sempre contribueix a estimular la lògica de cadascú pel seu compte” .

El fet que l’independentisme tingui més suports entre les persones amb les rendes més altes i amb més estudis l’ha fet arribar a afirmar que es tracta bàsicament d’un projecte burgès i insolidari que, arribada la independència, es comportaria com un nou paradís fiscal. Com Luxemburg.

És cert, que durant els dies que ha estat per Barcelona ha anat modulant  (La Contra. La Vanguardia, 16-2-20)  les seves tesis (Ara, 18-1-20). Però de moment el que queda i el que es llegirà arreu del món és el capítol que ens ha dedicat al seu llibre que, entre d’altres coses, parteix d’un absolut desconeixement de com funciona els sistema fiscal i de despesa pública a Catalunya.

I és que en economia també és vàlid el principi científic que diu que perquè dos fenòmens es produeixin al mateix temps, no implica necessàriament que hi hagi una relació de causa-efecte entre l’un i l’altre.

Piketty i Catalunya. Diners. La Vanguardia, 3-2-2020

“Habitatge progressista” (LaVanguardia, 6-1-20)

Habitatge progressista-page-001

L’acord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos, “Nuevo Acuerdo para España” dedica una notable atenció al tema de l’habitatge, això sí, en un document que és més un reguitzell de bons propòsits que un pla de govern coherent i articulat.

Enmig de l’enrenou polític general, paga la pena veure què diu, no fos cas que, efectivament, disposin de  temps per dur-ho a la pràctica.

 

Habitatge progressista. La Vanguardia, 6-1-20

“Escòcia i la recessió” (L’econòmic del PuntAvui, 8-9-19)

Sense títol

Amb l’arribada al poder de Boris Johnson semblava que el Regne Unit havia posat la directa per sortir de la Unió Europea fos com fos. Ara sembla que hi haurà noves eleccions en una, qui sap si la darrera, oportunitat per trobar una sortida acordada al conflicte. Però la perspectiva d’abandonar Europa i l’impacte econòmic que se’n pot derivar a curt termini sembla que fan modificar les posicions d’una part significativa de la població d’Escòcia envers la independència.

La incertesa i la por a una recessió de dimensions desconegudes no és patrimoni únic dels escocesos. Els tambors d’una nova, o d’una nova fase, de crisi econòmica ressonen a Europa des d’Alemanya i podrien arribar a modificar actituds i expectatives també a casa nostra.

Escòcia i la recessió. L’Econòmic del PuntAvui, 8-9-19

%d bloggers like this: