Quan semblava que amb la darrera reforma podíem tenir tranquil·litat per una temporada, la convocatòria d’eleccions, l’advertiment de Feijóo que la seva prioritat serà reduir l’endeutament públic, sumat a les crítiques de la patronal i el Banc d’Espanya tornen a posar sobre la taula l’enèsim debat i l’eventual enduriment de les condicions per accedir i per mantenir el poder adquisitiu de les pensions.
Això no vol dir que tot s’hagi fet bé darrerament. És més, si ens dirigim cap a un país low cost, les pensions també seran inevitablement del mateix calibre.
El malestar per la pèrdua de poder adquisitiu derivada de la inflació ha forçat el govern espanyol a trepitjar un jardí on estava més còmode sense entrar-hi: la fiscalitat. Però només ha estat perquè a les forces dels barons populars s’hi ha afegit un dels seus, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig.
L’apel·lació a ajudar -només- els més desfavorits s’ha convertit en una excusa dels falcons de l’ortodòxia financera per limitar la despesa i el dèficit de l’estat. Després, no haurem d’estranyar-nos que bona part de la població opti per suposades solucions màgiques i immediates, a la recerca de tornar a un passat mitificat. Com ara mateix a Itàlia.
El desenvolupament de les TIC i l’aparició de nous operadors especialitzats provoca que el comerç minorista també entri en la dinàmica de la globalització, les economies d’escala i els oligopolis.
El comerç electrònic és el principal vehicle per a la desaparició d’una competència relativament equilibrada en profit de fortes i creixents posicions de domini. Des del Govern, s’intenta per primer cop acotar el camp de joc perquè no hi hagi tan desequilibri entre uns i altres. Un propòsit tan lloable com complex.
Feia trenta anys que no assolíem nivells inflacionaris com els actuals. I a l’actual tempesta perfecta, encara s’hi pot afegir un conflicte obert a Ucraïna. La recepta de les autoritats econòmiques i monetàries és la mateixa: que sous i pensions frenin l’espiral inflacionista. Tenint en compte que els salaris han perdut poder adquisitiu des del 1994, pretenen que la solució a una inflació que diuen transitòria sigui una nova i més intensa caiguda del nivell de vida dels de sempre.
Si no podeu accedir a l’enllaç, aquest és el text original de l’article:
La segona ronda
Espanyava tancar el 2021 amb una inflació de l 6,5%. Com sempre, quan van mal dades, l’economia espanyola és la que sempre rep més i la inflació se situa dos punts per sobre de la mitjana europea. Aquí, ja portem mig hivern amb el preu del gas triplicat o quadruplicat per als consumidors i l’Estat fent-ne negoci amb el 21% d’IVA. Amb la llum es van donar més pressa a rebaixar-lo. Potser perquè només fan servir el gas el 40,5 per cent de les llars espanyoles. Però a Catalunya és el 72,3%.
Al Banc Central Europeu, després de 30 anys d’estancament dels preus, no s’acabaven de creure gaire això de la inflació. Durant mesos ens han dit que era un fenomen conjuntural: expectatives que generava la previsible superació de la pandèmia, diversos desajustaments -costos de transport, escassedat de determinats subministraments- i fenòmens conjunturals -crisi del gas.
En cap cas s’admetia que la política massiva de diner barat i de compra de deute, públic i també privat, que les autoritats bancàries van encetar fa més d’una dècada hi han tingut alguna cosa a veure. I és que durant tots aquests anys, per si soles, no han tingut gaire efecte. De fet, els alt-i-baixos de la pandèmia i la feblesa i intermitència en el creixement de les economies occidentals havia anat posposant la revisió de la majoria de mesures per facilitar liquiditat monetària.
Sembla que al BCE es comencen a mirar el repunt inflacionista amb més preocupació i les previsions de tornar a la normalitat el proper estiu s’esvaeixen. Ara, la preocupació es diu «segona ronda». Amb aquest eufemisme, les autoritats econòmiques i monetàries mostren la preocupació perquè la inflació no es traslladi als salaris i a les pensions i acabi d’engegar la roda inflacionista. Cap crida perquè les empreses internalitzin l’augment de l’energia o dels transports i no els traslladin als preus finals que paguen als consumidors. Cap plantejament fiscal per alleujar tensions en aquells productes bàsics més afectats per la inflació. El dic de contenció davant el risc d’una inflació desencadenada han de ser els assalariats i els pensionistes, que han de suportar una pèrdua del poder adquisitiu perquè els costos laborals de les empreses i els comptes públics no acabin de desbocar-se.
Mentrestant, la Unió Europea no vol modificar els mecanismes de formació dels preus de l’electricitat, que ara encareixen llum i gas, perquè encara funcionen amb plantejaments de postguerra, d’assegurar els subministraments a qualsevol preu. I Biden pressionant perquè Alemanya no doni el vistiplau al nou gasoducte rus pel Bàltic mentre no sembla que actuï gaire perquè els vaixells metaners nord-americans no es desviïn dels ports europeus cap a Àsia si allà els paguen més pel gas. Més ens valdria tenir uns dirigents, locals i internacionals, més eficients, que resolguin els colls d’ampolla que ells mateixos han contribuït a crear que no refiar-ho tot a un nou empobriment de les classes mitjanes occidentals. Perquè la segona ronda som nosaltres.
Mentre assistim a les escaramusses entre la majoria parlamentària que va donar suport al govern català, és bo que ens fixem en alguns aspectes dels continguts i de la posada en escena – força millorable- dels primers pressupostos de la legislatura.
Tota esperança és vana. Ni tan sols el 2050, segons els plans de Sánchez i Redondo, no canviarà res de substancial en l’organització de l’Estat. Si no és que els catalans els aixafem la guitarra.
La pandèmia ho havia tapat tot, però la realitat és tossuda i tornen a aparèixer, si fa o no fa allà on els havíem deixat fa un any, els temes pendents de resolució i el debat sobre com afrontar-los. I l’habitatge n’és un dels principals.
Perquè el problema no s’ha solucionat sol amb la pandèmia. En contra del que alguns preveien, la baixada del preu de compra i de lloguer durant els darrers mesos ha esta testimonial i s’han produït fenòmens inesperats, com l’augment de preus a la segona i tercera corones metropolitanes i, fins i tot, a la ruralia. És la conseqüència d’aquest 30% de barcelonins -i segur que de molts altres metropolitans- que segons les enquestes municipals diuen que volen allunyar-se de les aglomeracions i aprofitar les oportunitats que els ofereix el teletreball.
Tenien cinc anys de coll per revisar l’última modificació del Pactes de Toledo sobre les pensions i n’han emprat quatre. La darrera reforma es va fer quan manava el PP de Rajoy i ens aportà com a novetat la institucionalització de la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions.
Ara sembla que es fa marxa enrere i que tot tornarà a ser com abans. No ben bé tot. Hi ha alguns bons propòsits que fins ara només havien plantejat els experts i que ara semblen assumits per la gran majoria de forces polítiques. Veurem si podran acomplir-los. Però, malgrat tot, sembla que el nou vent que recorre Europa en matèria de despesa pública podria haver arribat també aquí pel que fa a les pensions.
Malgrat les promeses, tot fa pensar que l’acord financer europeu i els 140.000M€ entre subvencions i préstecs aconseguits pel govern espanyol, tenen unes contrapartides evidents en termes de fiscalitat i de política econòmica en general.
El primer que ha faltat a les seves promeses ha estat el ministre Ábalos, que ja s’ha autodesmentit obrint la porta a l’allargament de les concessions a les autopistes. Així que sembla inevitable que en el termini d’un any s’implanti la vinyeta per circular per les autopistes.
Enric Llarch 