Massa llocs de treball. Article de Miquel Puig a La Vanguardia

20160608. Miquel Puig. Massa llocs de treball. LV

L’article de Miquel Puig, Massa llocs de treball, publicat el vuit de juny a les pàgines d’economia de La Vanguardia, és un nou lliurament d’una tesi suggeridora, que l’autor defensa amb perseverància des de fa ja un quant temps. En síntesi, aquesta tesi sosté que el model de creixement català i espanyol s’ha basat en la creació de llocs de treball de baixa qualificació i amb baixes retribucions que s’han hagut de cobrir amb immigrants, ja que els autòctons, més formats, no els accepten. Per això la taxa elevada d’atur, l’allau immigratòria i els desajustos en l’estat del benestar, ja que els immigrants cobren i cotitzen poc, per la qual cosa són perceptors nets de les prestacions públiques. Això darrer no ho explicita en l’article de La Vanguardia, però ho ha manifestat en d’altres escrits, així com la necessitat d’apujar el salari mínim per evitar la reproducció d’aquest model pervers.

No farem ara una anàlisi en profunditat d’aquesta tesi, atractiva, si més no, per la seva claredat i simplicitat. Precisament, les coses són força més complicades. Bona part de la immigració i dels llocs de treball que cobreix tenen a veure amb la cura de nens, avis i els serveis domèstics. Això va permetre en el seu moment un augment de la taxa d’activitat femenina de la població autòctona, que podia contractar aquests serveis a preus assumibles i mantenir així la dedicació laboral externa, més ben retribuïda.

D’altra banda, les activitats productives amb llocs de treball ocupats per immigrants, a banda de les rendes salarials i les cotitzacions socials, també generen altres rendes, siguin dels treballadors més qualificats o directius , de la mateixa empresa en forma de beneficis i l’activitat induïda d’altres sectors, que no necessàriament generen ocupació poc qualificada i ocupada per més immigrants.

Tanmateix, el gran cavall de batalla de l’autor és el turisme, del que parlarem amb més profunditat en una altra ocasió. Però és cert que el desenvolupament del model s’ha basat en mà d’obra barata, contractada amb condicions per sota del conveni -com les cambreres d’habitació sud-americanes, les famoses kellys-, d’empreses subcontractades. La reforma laboral del PP va permetre que les empreses es poguessin desvincular dels convenis sectorials existents, per la qual cosa hi ha una part significativa d’empreses del sector que contracten amb retribucions equivalents al 50% del conveni, poc per damunt del vigent salari mínim, que caldria apujar ràpidament per evitar aquestes pràctiques i d’altres de similars.

Recentment s’ha constituït una associació, Anem a mil (www.anemamil.cat), que reivindica un salari mínim de mil euros És el mateix import que, poc abans del començament de la crisi, va donar lloc al terme mileurista, quan una universitària jove es queixava en una carta al director que els sous de la seva generació s’havien estancat al voltant d’aquesta xifra. Bé, ara la reivindicació és arribar almenys a aquesta quantitat per evitar -com ocorre als Estats Units, per exemple-, la pobresa també dels qui tenen feina a jornada completa.